L'Hereu Riera

El diari El Mundo del Siglo XXI, la principal funció del qual és informar els seus lectors de la conveniència de liquidar les llengües peninsulars que no siguin el castellà (el torn del portuguès, que és un cas una mica més difícil, vindrà en una fase més avançada de la liquidació), i en quin punt es troba Espanya d’aquest procés de neteja lingüística, fa ja uns mesos que no piula, d’ençà de la publicació de l’últim Manifiesto contra aquestes llengües molestoses i sobreres. Així doncs, mentre esperem (probablement fins passat el període estival) que presenti en societat l’últim fascicle a favor del monolingüisme castellà, farem un exercici de memòria molt entretingut, sobre la meravellosa explosió d’espanyolisme sofert aquest estiu per la soprano regional Montserrat Caballé, que va aprofitar el tsunami del Manifiesto pedroquixotesc per pujar com una gràcil surfista a la cresta de l’onada, on la pogués veure i sentir bé tothom, i donar-se un bon bany a les aigües patriòtiques i populistes del Cantàbric.
Vegem què deia la magna diva, el 2 de juliol passat, a la seu de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo, a Santander, davant de la reina Sofia i de l’ex-director general de la UNESCO i president de la Fundación Cultura de Paz, Federico Mayor Zaragoza, que li va fer de padrí:

Això és una senyora ària, ja ho crec, amb pinyol i tot: la senyora Montserrat se sent espanyola (perfecte: és el seu problema) malgrat haver nascut a l’esplèndida ciutat de Barcelona, “a la regió de Catalunya”. I doncs, a què ve aquest afegitó geogràfic amb tinta política?, qui li demanava que se signifiqués d’aquesta manera, rebaixant Catalunya a la segona divisió de la lliga de nacions? ¿Com pot ser que un personatge il·lustre com ella, que podria formar part perfectament de la galeria de “catalans universals”, faci al cap dels anys i en la culminació de la seva esplèndida carrera internacional aquest exercici de provincianisme tan lamentable, barat i ridícul?
I pel que fa a la “sàvia” reflexió que la llengua d’Espanya és l’espanyola, ja ho sabíem, igual que sabem que la llengua espanyola és la que es parla a Espanya: i què? Aquest doble ris és el truc del peltruc amb què Espanya es permet totes les agressions contra les cultures que no són la seva: ¿què ens explica, doncs, amb aquesta perogrullada familiar?
(I del bilingüisme que ens és tan “familiar”, també, i que ella troba tan “ideal”, li diria que té raó, que és ideal, però ho és per a una de les dues llengües, que casualment sempre és la més forta: en tenim un exemple patent i tristíssim a la terra dels seus avis, aquesta Congregació Valenciana que ha passat del “bilingüisme ideal” a la substitució fatal -encara que no a tot arreu, per sort-, i que ha entregat les restes de la seva llengua original en ofrena a Espanya, com una “glòria” més, oi, mestressa?).
I a què treu cap el lirisme de la seva intervenció a la UIMP, on va destacar “la necesidad de compartir
los recursos y el saber como el imperativo universal que debe inspirar
nuestras acciones, individuales y colectivas. En los albores de este
nuevo milenio ésta debe ser nuestra misión. Ponerla en práctica,
completarla, vivirla y avivarla cada amanecer”. No diu si això ho hem de fer abans o després de raspallar-nos les dents, però en tot cas sembla que vol dir que hi ha “recursos” i “sabers” que s’han de compartir més que altres…
Igualment, quan més tard, parlant dels joves (espanyols), diu que “con su fuerza, voluntad,
espíritu de superación y sabiduría adquirida pueden crear una conciencia de solidaridad cultural para la paz, la convivencia y para
la ciencia”, sabent com pensa la flamant doctora, segurament hem d’entendre que la solidaridad cultural és com l’altra, l’econòmica: només d’anada, i sempre en la mateixa direcció, oi que sí?
D’aixonsis…, per cert: i què hi ha de la seva, de la seva personal solidaritat? També és espanyola de soca-rel? Ah, noi, quin tema més delicat hem anat a tocar!… Passin i vegin, senyores i senyors, què diuen d’ella a la contracrònica de la cavalleresca jornada lírica a la Universitat:

Caballé: Andorra i olé!!!

Montserrat Caballé va explicar en una entrevista amb motiu d’haver rebut el doctorat honoris causa de la universitat internacional Menéndez Pelayo que va néixer “en una ciudad espléndida como es Barcelona, en la región de Cataluña”, i es va definir com una “española de pura cepa, pese a quien pese”. Del context de l’entrevista es veu clarament que a qui suposadament ha de pesar que la soprano barcelonina es defineixi com a espanyola és als catalans que opinen que els catalans són catalans.
Però s’equivoca, perquè objectivament aquesta senyora només pesa per als catalans que l’han de portar a coll, i no ens hauria d’importar que es consideri espanyola, catalana, boiximana o marciana, vist el profit que en traiem, més enllà dels melòmans a qui agrada escoltar-la.
Objectivament, l’únic ens que hauria de mostrar el seu pesar pel comportament de Caballé -i per motius que no tenen res a veure amb les autodefinicions- és l’espanyolíssima Agència Estatal d’Administració Tributària, que no toca ni un euro del que guanya aquesta senyora, que té fixada la residència a Andorra per pagar menys impostos, impostos que són espanyols de soca-rel.
Mentre els espanyolistes gaudeixen amb les declaracions verbals de Caballé, no s’adonen que aquesta fa les declaracions de veritat -les d’impostos- en català, l’idioma oficial del país on paga els tributs del que guanya a Espanya amb coses com ara els cursos de cant que li contracten a Cantàbria.

[Joan Poyano, a “De set en set”, El Punt, 8·7·08]

La pela és la pela, efectivament. I a Andorra encara més…
En fi, si la magnànima espanyolitat de pura cepa de la senyora Caballé
i Folc ens ho permet, direm per acabar, tot parafrasejant-la, que aquí en aquesta regió som i serem gent catalana /
tant si es vol com si no es vol, / que no hi ha terra més ufana, / sota la cap del sol.