L'Hereu Riera

Dos de Mayo, día de La Comunidad. Com cada any, festa grossa a Madrid, capital de La Comunidad, capital de L’Estat i aviat capital del Món Mundial, el dia que el món mundial es descuidi… Però aquest any, a més a més, s’escau que és el bicentenari de la Revolta contra l’Invasor Francès, entenent per revolta la del poble de Madrid i per invasor francès les tropes napoleòniques de gira pel món d’aleshores, i concretament les que feien bolos a la Capital, que llavors ho era del Regne d’Espanya.
Molt bé: ja ho vam dir uns quants posts enrera, que hauríem d’estar atents a l’arribada d’aquesta efemèride, a veure quins focs patriòtics encenia, a veure quines exaltacions independentistes -independentistes, sí, aquesta paraula tabú en aquesta Espanya equilibrista inventora de l’immobilisme total en transició permanent-, quines foguerades nacionalistes despertava… Caldrà pendre’n bona nota, i sobretot de les raons per les quals els raonaments per a una causa -patriòtica, valerosa, gallarda i tots els altres adjectius de rigor- no són bons per a les causes del costat, com la nostra, per exemple, la dels catalans patriotes que maldem per aixecar-nos un dia d’aquests contra l’Invasor Espanyol…
Mentrestant, ha començat a disparar, per la seva incontinent boqueta de pinyó, la patriòtica presidenta de La Comunidad, i alhora lideressa del PP en ciernes, Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, Dama de la Junta de Nobles Linajes i Presidenta de la Comunidad de veïns madrilenya, que, tan gran com és -la Presidenta-, se li està començant a fer petita -la ciutat i la Comunidad tota-… Prepara’t, Espanya, per assentar -guiada per la colèrica Aguirre- les teves poderoses anques dos-cents anys més sobre els pobles peninsulars destinats a tenir l’honor de fer-te de pedestal!
Dos-cents anys justos, ni més ni menys: aquests són, segons va dir la Lideressa madrilenya a l’ajuntament de Móstoles, que és on es va encendre la metxa i on va començar tot el sidral que va portar a la Guerra de la Independència, el temps que fa que Espanya té consciència de ser una nació, o séase, La Nació: “El nacimiento de una nación”, va ser allò, segons les seves paraules exactes. Ja ho tenim, doncs: Espanya, de professió les seves nacions, va néixer el 1808, aquest mes fa exactament dos segles. “El pueblo, adelantándose a las instituciones, tomó conciencia de la identidad nacional”, va dir aquest dia el rei del nas vermell, corroborant la teoria de la generació espontània de les nacions… I després d’aquest temps, “han prevalgut els millors propòsits (?) dels que ens van precedir” i, “de la mà de la corona”, ara gaudim d’una “idea moderna d’Espanya concebuda (?) com una societat de ciutadans lliures i iguals”, ha reblat ZP. Ai festa! Decididament, Espanya, “una y trina”, és el modern misteri de la Santíssima Trinitat, però en castís: el Rei de la creació al mig, el fill a l’esquerra i l’esperit sant, en forma de blanc colom, a la dreta… El que importa és el Concepte, el Dogma. I res, un cop muntat el negoci, que és el que compta, després ja vindran els hermeneutes amb totes les possibles interpretacions del Llibre Sagrat, de la “Constitució que ordena i protegeix”, com diu en ZP… Què ordena i protegeix? El negoci , naturalment!
Tot això està molt bé. Però hom pensa que, veient com va la paradeta, i considerant que amb ella Catalunya i els catalans hem fet el negoci d’en Robert amb les cabres, considerant el tracte colonial que ens han dispensat i ens dispensen, bescanviant la nostra contribució per menyspreu, i sense fer-se el càrrec ni remotament que aguantar el seu pes mort és molt pesat, sense entendre ni voler saber res de res de nosaltres (excepte que paguem la factura de tot el seu boato nacional), hom pensa, deia, que el timbaler del Bruc aquell dia, en comptes de redoblar el timbal i fer-lo ressonar pels penya-segats de Montserrat per espantar els gavatxos, més hauria valgut que s’hagués colpejat amb les baquetes allò que no sona… Perquè, fet i fotut, fent fora de la Península els francesos, els espanyols van perdre una oportunitat única de rebre una bona lliçó: la de saber què cosa és viure subjugat a una potència estrangera. I segurament que amb menys de 200 anys n’haurien fet prou -fins i tot ells, que són tan durs- per aprendre-la.

Quan a l’amo del galliner totes li ponen, li és fàcil tenir de tant en tant un detallet amb el sofert aviram. La Presidenta va anunciar fa unes setmanes que aixecaria a Madrid mateix, i en lloc visible, una escola catalana on s’impartiria l’ensenyament en el bell vernacle lul·lià als nins que hi fossin enviats. Finalment l’escola, que havia de dur el nom de Josep Tarradellas, no passarà de proposta perquè la proposta no ha tingut èxit: diu que només hi ha hagut 11 preinscripcions… Així, a més de malagradosos, tontos: perquè ara mai sabrem si la Lideressa ens feia l’amor o ens acollonava…

Per saber-ne més, com diuen les enciclopèdies virtuals, no us perdeu l’oportunitat, si teniu una estona per esmerçar, de fer un tomb turístic d’allò més il·lustrador pel Capital de la Presidenta, simplement fent un clic aquí: “Espe $ Aguirre, la Web no Oficial y no Autorizada” d’EAyGdB!

A tai d’homentage, ja que hi som pel tros, enganxo aquí el “Himo” oficial de la Comunidad Autónoma de Madrid, “compuesto
por el filólogo, poeta y filósofo Agustín García Calvo (n. 1926), ácrata
de mente y corazón, opositor denodado al franquismo, represaliado con
la pérdida de su cátedra en la Universidad Complutense de Madrid en
1965, junto con los profesores Tierno Galván, Montero Díaz y López Aranguren”. Himne, bandera i festa que van ser instaurats, tot en un pack, pel president socialista Joaquín Leguina, amb un èxit notori -sobretot l’última, que va sempre seguida d’un pont. “Himno bello y complicado de recordar”, espetega algú a la plana d’on l’he capturat, “que nadie conoce ni canta”. Per al vostre gaudi, i gràtix, aquí el teniu:

“Yo estaba en el medio:

giraban las otras en corro,

y yo era el centro.

Ya el corro se rompe,

ya se hacen estado los pueblos,

y aquí vacío girando

sola me quedo.

Cada cual quiere ser cada una:

no voy a ser menos:

¡Madrid, uno, libre, redondo,

autónomo, entero!

Mire el sujeto

las vueltas que da el mundo

para estarse quieto.

Ya tengo mi cuerpo

Un triángulo roto en el mapa

por ley o por decreto

entre Ávila y Guadalajara,

Segovia y Toledo:

provincia de toda provincia,

flor del desierto.

Somosierra me guarda del Norte y

Guadarrama con Gredos;

Jarama y Henares al Tajo

se llevan al resto.

Y a costa de esto,

yo soy el Ente Autonómico último,

el puro y sincero.

¡Viva mi dueño,

que, sólo por ser algo,

soy madrileño!

Y en medio del medio

capital de la esencia y potencia

garajes, museos,

estudios, semáforos, bancos,

y vivan los muertos:

¡Madrid, metropol, ideal

del Dios del Progreso!

Lo que pasa por ahí, todo pasa

en mí, y por eso:

funcionarios en mí y proletarios

y números, almas y masas

caen por su peso;

y yo soy todos y nadie,

político ensueño.

Y ése es mi anhelo,

que por algo se dice:

“De Madrid, al cielo”.

I de l’himne de Joaquín Leguina a l’antihimne de Joaquín Sabina, unes quantes copes i uns quants cartrons de tabac abans d’ara:

_{Allá donde se cruzan los caminos,
donde el mar no se puede concebir,
donde regresa siempre el fugitivo,
pongamos que hablo de Madrid.
Donde el deseo viaja en ascensores,
un agujero queda para mí,
que me dejo la vida en sus rincones,
pongamos que hablo de Madrid.
Las niñas ya no quieren ser princesas,
y a los niños les da por perseguir
el mar dentro de un vaso de ginebra,
pongamos que hablo de Madrid.
Los pájaros visitan al psiquiatra,
las estrellas se olvidan de salir,
la muerte pasa en ambulancias blancas,
pongamos que hablo de Madrid.
El sol es una estufa de butano,
la vida un metro a punto de partir,
hay una jeringuilla en el lavabo,
pongamos que hablo de Madrid.
Cuando la muerte venga a visitarme,
que me lleven al sur donde nací,
aquí no queda sitio para nadie,
pongamos que hablo de Madrid
de Madrid….}

[Joaquín Sabina, Pongamos que hablo de Madrid]