L'Hereu Riera

“Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema, senyor comte”. La frase és del malaguanyat Jaume Perich, i era una rèplica sarcàstica d’un eslògan que es va fer circular en el seu moment, els anys 70, des de l’Administració espanyola (que, com la televisió, era l’única que existia aleshores) per conscienciar del perill del foc al bosc, i que deia “Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema”, referint-se, amb aquest possessiu “suyo”, és clar, als ciutadans en general. En Perich, amb l’ull clínic dels humoristes, va circumscriure’l a una minoria de ciutadans, personificats en el comte de la seva frase retocada.
Cada any els boscos surten a les notícies i a les converses en dues ocasions, invariablement: a l’estiu, ja sigui pel perill d’incendi que plana sempre sobre el bosc mediterrani característic de Catalunya o per les males notícies que parlen d’incendis declarats i que els bombers s’afanyen a extingir; i a la tardor, per l’època dels bolets.
L’estiu d’enguany els focs al bosc han tingut una especial rellevància perquè el que es va declarar als Ports es va cobrar la vida de cinc bombers, i perquè aquest any en fa trenta de l’incendi que hi va haver en una urbanització del terme de Lloret de Mar i que va donar un tràgic balanç de 21 persones calcinades pel foc. Hi havia indicis que feien pensar que el foc podria haver estat provocat (avui mateix en Joan Domènech, llavors alcalde de Lloret, es refermava en les seves sospites, a la seva columna setmanal al diari), però mai no se’n va trobar els culpables.
La notícia va provocar un impacte profund a la societat gironina, i de manera especial en els joves redactors del diari El Punt (aleshores Punt Diari), que tot just començava el seu rodatge. Un d’ells, en Jordi Grau, rememorava fa una setmana, la vigília de l’aniversari d’aquell horror, que d’aquella desgràcia i de la conscienciació sobre la precarietat de les urbanitzacions que havien nascut aquell temps arreu i desordenadament, com bolets, en va “germinar una bona idea”, com va ser la creació d’un cos de bombers professionals des de la Diputació de Girona presidida per Joan Vidal i Gayolà, i que quallaria finalment, amb aquest ja de conseller de Governació, en el cos de Bombers de la Generalitat.
La lluita contra el foc ha tingut tots aquests anys diversos capítols, i en destaca la promulgació del Decret 64/1995 de la Generalitat que regula, amb molt de detall, totes les restriccions de les activitats que podrien derivar en un incendi, i que prohibeix explícitament fer foc, del 15 de març al 15 d’octubre, a menys de 500 metres de cap superfície boscosa. (Això afecta la crema de rostolls que havien fet tradicionalment els pagesos, però ja en parlarem en una altra ocasió).

Arribats aquí, recupero dels dos temes relacionats amb el bosc, els focs de l’estiu i els bolets de la tardor, dues qüestions també relacionades: l’autoria dels incendis i la propietat dels terrenys forestals.
Qui crema els boscos? I de qui són els boscos que es cremen?

Darrera molts incendis, com el de la urbanització Els Pinars (“Los Pinares”, el 1979) de Lloret, hi ha una mà criminal, no hi ha dubte. Una altra cosa són les intencions dels piròmans: l’obsessió psiquiàtrica pot tenir enrevessadíssimes motivacions (en un estiu d’incendis molt virulents i seguits, de no recordo quin any, es va dir que s’havien vist pintades contra Catalunya avisant que li calarien foc, però pot ser que només es tracti d’una llegenda urbana).
Ara bé, hi ha un altre tipus de factors, difícils de personalitzar però que tenen la mateixa efectivitat perjudicial: la desídia, la deixadesa, l’abandó del bosc…, en bona part a causa d’haver-ne bandejat els pagesos i els seus ramats, que abans en tenien cura  i que ara, sense ells, estan deixats de la mà de Déu i a la mercè del dimoni, que hi cala foc amb qualsevol burilla mal apagada, amb qualsevol mica d’espurna, amb un simple vidre d’ampolla abandonada sobre l’herba seca, amb un llamp…, amb una guspira caiguda d’una línia elèctrica en mal estat.
“El bosc és d’ús públic, però té amo”, es diu cada vegada que surt el debat del bosc cremat pel foc, trepitjat pels boletaires o traspassat per les motos de trial.
I doncs si tenen amo, els boscos, com és que els tenen tan mal cuidats? Doncs perquè, com a negoci, no els són rendibles, es defensen ells.
De la manera que ho diuen, sembla com si el fet de ser propietaris de grans extensions boscoses fos per a ells una càrrega pesada. Potser ho és. Però no tindria per què ser-ho.
A Catalunya, molts dels grans boscos han passat de pares a fills a través de la figura de l’hereu, que, vista amb perspectiva històrica, ha tingut tot el sentit (encara que de vegades des de fora costi d’entendre), dins el sistema econòmic de base agrícola que ha imperat al país durant segles. Però l’economia de mercat actual és evident que ha superat per tots cantons aquesta manera de fer secular, i ara els amos de les velles propietats estan atrapats entre unes possessions que no poden abastar amb els seus mitjans i un mercat que no està de punyetes i que destrossa i arracona tot allò que no tingui una rendibilitat immediata, i una rendibilitat en diners.
El bosc dóna molts més beneficis que l’estrictament monetari, això tothom ho sap: des dels mediambientals, cada dia més valorats a la nostra societat, als de tipus lúdic o recreatiu (com anar-hi a caçar, bolets o porcs senglars), passant per molts altres. Però ve’t aquí que el que preval és el del rendiment en diners comptants i sonants…
Herència i rendibilitat: dos conceptes que aquí no casen. I tanmateix, si anem a buscar a la font, l’una és la causa de l’altra: la rendibilitat a tota costa que exigeix l’economia actual és imposada pels grans trusts, les grans corporacions financeres, que provenen, directament o indirectament, de les grans herències, perpetuades generació rere generació i engreixades sense mesura i sense límit. I sense data de caducitat: les fortunes personals sobreviuen al seus titulars -en la persona dels seus hereus familiars-, i aquí es perpetua el problema (no el seu, és clar, sinó el de la majoria d’humans que han de suportar l’enorme pes, les condicions i les regles de joc que els imposa la minoria rica que es retroalimenta amb l’herència).
 
Un sistema hereditari universalitzat permetria dues coses: les grans propietats forestals desapareixerien com a tals perquè el marmessor de les herències (l’Administració) les repartiria entre els joves que volguessin dedicar-se al negoci de la fusta, això d’una banda; i de l’altra, el negoci forestal seria rendible perquè, paral·lelament, l’accés universal a l’herència -el dret a heretar- faria desaparèixer progressivament el volum excessiu i per tant la força desmesurada que tenen ara les altres grans propietats (financeres), les que condicionen la macroeconomia i totes les microeconomies del planeta.

[_{Foto de l’entradeta: www.lesmasies.org}]