L'Hereu Riera

Pocs dies abans de la diada de Sant Joan, en què una flama encesa dalt del Canigó s’escampa arreu de les velles terres de parla catalana, i uns pocs dies després de les eleccions al Parlament Europeu se celebrava a cavall de Barcelona i Perpinyà el col·loqui internacional Del Tractat dels Pirineus a l’Europa del segle XXI, coincidint amb els 350 anys de la institució -de la imposició- de la ratlla fronterera que van traçar el rei de França, Lluís XIV, i el d’Espanya, Felip IV, posant fi a la Guerra amb què les cases reials de l’un i l’altre s’havien entretingut (alguna cosa s’ha de fer quan s’és rei, ves!) durant 30 Anys, i que va migpartir Catalunya, deixant la meitat de la Cerdanya i el Conflent i el Rosselló sencers de la banda francesa, en un moment en què Perpinyà era la segona ciutat més important del país després de Barcelona.
Quin sentit té, el Tractat dels Pirineus, ara que Europa deixa enrera les fronteres estatals imposades per la diplomàcia de guerra?, es preguntava Ignasi Aragay en el suplement dominical de l’Avui del dia 21.  “Ara passa per hores baixes, amb la unitat europea que esborra barreres i el reviscolament de l’ombra allargada de l’antic somni, aquest mai esborrat del tot, de refer els lligams de catalanitat entre el sud i el nord de la serralada”.
Un somni persistent del qual sempre ens han despertat amb sacsejades violentes: Muret, el Tractat dels Pirineus (amb la prèvia de la Guerra dels Segadors), la Guerra de Successió, Primo de Rivera… Franco, durant la dictadura del qual, recorda Aragay, la frontera artificial dels Pirineus va tenir el seu moment de màxima glòria separadora. Que es tracta d’una frontera artificial es va remarcar també en una de les ponències recordant el mestratge de l’historiador Pierre Vilar, que va deixar clar que el bressol de Catalunya van ser els Pirineus, “en tant que refugi i en tant que lloc de pas”.
De l’origen militar, i per tant violent, del Tractat, que va imposar una línia de separació en un territori en plena sintonia lingüística i humana, és a dir, per sobre i al marge de la població, en va parlar una altra de les ponents, la historiadora i professora Eva Serra: “Els tractats polítics dels segles XVI i XVII són miralls diplomàtics de les guerres que van remodelar del tot l’organització territorial de l’Europa medieval i van trencar les formacions socials històriques, sorgides lentament després de l’ensorrament de l’Imperi Romà d’Occident i del fracàs carolingi de reconstrucció d’aquell imperi”.
I ara què? Som al 2009, a vint anys de la caiguda del Mur de Berlín, darrera de la qual van caure altres fronteres, com la mateixa que partia Alemanya en dues, i en van néixer de noves, un fotimer, en la majoria de casos redibuixant vells mapes trastocats en el seu moment també per la violència dels conflictes armats. La vella ratlla que ens separava de la Catalunya del nord s’ha anat diluint els últims anys, i la gent dels antics comtats torna a mirar cap al sud. Aquí tenim l’alcalde de Perpinyà, Jean-Paul Alduy, que des que va rellevar el seu pare en el càrrec no ha deixat d’insistir en la catalanitat de la ciutat, igual que l’equip de rugbi a XIII de la USAP, recent campió de la lliga francesa, que passeja allà on va els colors de la quadribarrada i que tot just aquesta setmana passada ha baixat a Barcelona a disputar un dels seus partits oficials, a l’estadi olímpic Lluís Companys, com a símptomes redivius de la vella sintonia.
Pot semblar una collonada, però només s’ha de veure la sonsònia irritada, davant del més petit indici de moviments com aquests, que ens arriba des d’Espanya en el sentit que les fronteres no es toquen, i que pensar el contrari no passa de ser un deliri que ens hem de treure del cap, com advertia l’inefable i espanyolíssim eurodiputat Vidal-Quadras en la darrera campanya electoral… I per què no s’haurien de tocar? Perquè ho diuen ells?, perquè “Espanya és diferent”? Aquesta cançoneta s’està gastant a marxes forçades, oi més perquè són precisament ells els qui més fan per recordar-nos que hi ha separacions insalvables entre aquest país i el seu.
Les fronteres ni surten del no-res ni duren eternament, com diu Aragay en el seu article. I seria bo de recordar als immobilistes de la Meseta que Catalunya, aquesta Catalunya que “és Espanya”, com proclamen amb tant d’aplom i d’insistència que sembla que sigui així des de sempre i que ho hagi de ser per sempre més, ja havia sigut “francesa”, és a dir, “no espanyola”, en dues ocasions (no tindrem en compte aquí la Marca Hispànica de Carlemany): durant la Guerra dels Segadors, quan Pau Claris va proclamar la República catalana i es va posar sota la sobirania de Lluís XIII de França, per desfer-se del domini castellà, precisament, i durant l’imperi napoleònic, al qual correspon el mapa reproduït al costat d’aquestes línies. “Cataluña es España”, baladregen incessantment els nonacionalistes espanyols, però com diu la dita, no hi ha mal que (tres-)cents anys duri, de manera que val més que es vagin fent a la idea…

“Malgrat el llarg recorregut de 350 anys fet per separat i la gran distància històrica entre una societat que ha experimentat la Revolució Francesa i una altra que no”, va dir Eva Serra en la ponència que tancava el col·loqui, “o entre una societat que ha intervingut i patit el franquisme i una altra que no, els catalans de començament del segle XXI senten l’imperatiu de revisar les fronteres dins el nou espai europeu i contemplen també la necessitat d’unes noves lectures historiogràfiques sobre les nacions i les fronteres, fet que sembla efectivament pendre relleu en detriment dels Estats constituïts al segle XIX sobre les fronteres militars del segle XVII”.
Els Estats que històricament ens han fet la pinça i/o la punyeta i que “van repartir-se Catalunya continuen gaudint de bona salut”, diu Aragay al final del seu article, i Europa no acaba d’agafar el vol (entre altres coses perquè els Estats, teòricament “europeistes”, no deixen que ho faci), “però també és veritat que bufen nous aires de llibertat i que, ni que sigui en el terreny ideològic, més que en el pràctic, la cultura ha vençut la política, de manera que avui les fronteres són, en la nostra mentalitat de catalans europeus del segle XXI, cosa del passat”.
El futur es diu també Euroregió, i aquí entrem en el terreny pràctic, per si cal precisar-ho. Davant d’aquest argument de pes, a veure qui és que s’atreveix a anar contra la història, senyors representants de la moderníssima Espanya, tan convençuda que el seu melic és el melic del món…
______________________________________

ps: La Catalunya del títol s’ha de pendre en el sentit que donava el mestre Joan Coromines al nom.