L'Hereu Riera

El dia 4 va fer l’any del famós tap a l’autopista AP-7 que va provocar 70 quilòmetres de cua: 70.000 metres de caravana, que vol dir uns quants milers de cotxes parats en doble o triple fila, i uns quants milers més de catalans atrapats -una part dels tan escatainats catalans emprenyats de l’estiu del 2007- dins els seus propis vehicles, en la seva cerca de la llibertat vacacional.
Gairebé coincidint amb aquest aniversari, doncs, el dia 8 el senyor Josep Lluís Giménez Sevilla, director general d’Acesa i Aucat, les empreses concessionàries de les autopistes catalanes (de fet dues de les operadores d’Abertis Autopistas, l’empresa que gestiona quasi el 60% de les autopistes de pagament que hi ha a tot l’Estat), va publicar un article al diari El Punt de Girona que em recordava, mentre l’anava llegint, aquell impressionant eslàlom que va fer Leo Messi -i que tothom va comparar amb un altre de Diego A Maradona d’uns anys abans, quasi idèntic- en un partit contra el Getafe de Berndt Shuster, fa dues temporades, quan el petit argentí va arrencar del mig del camp amb la pilota controlada i es va pixar tots els jugadors que li van sortir a l’encontre, incloent-hi el porter, que va caure de cul i no va poder impedir el tanto del jugador del Barça.
Efectivament, després de situar-nos en el quadre general de l’estiu i de la consegüent congestió del trànsit, el directiu d’Acesa fa una sèrie de fintes argumentals amb les quals s’escapoleix de l’escomesa, com deia el mestre Puyal, i ens fa un gol per l’escaire. Ens parla, per exemple, de la limitació física –“estructural”, en diu ell- de l’autopista, de la necessitat de l’ús esgraonat d’aquesta via i de la “regulació variable de la velocitat”, un nou concepte que diu que Abertis ja està aplicant a les autopistes franceses “amb un seguit d’efectes positius: més capacitat de vehicles mantenint la fluïdesa, més seguretat, disminució del nombre d’accidents i disminució de l’emissió de partícules contaminants” (els mateixos efectes positius, curiosament, que ha detectat un estudi sobre la limitació a 80 km/h aplicada a les carreteres d’accés a Barcelona, les conclusions del qual s’han donat a conèixer justament aquesta mateixa setmana)…
El cargol teòric que fa servir per arribar a aquest punt és el següent:

“La velocitat és una variable que té a veure no tant amb el dret a usar la via com amb les condicions en què la podem usar. Això vol dir que hem d’ajustar eficientment la capacitat d’oferta de la via al volum de la demanda. Com que no podem actuar sobre la limitació a l’accés, en situacions de densitat o de congestió la velocitat sempre serà més baixa i s’ajusta a les condicions del trànsit”. Quin capgirell més impressionant! Ells, l’empresa, no poden actuar sobre la limitació a l’accés (donant a entendre, se suposa, que es tracta al capdavall d’una via pública): ho diu com si ells sí que ho volguessin, de limitar l’accés, com si ells estiguessin disposats a recaptar menys diners, si estigués a la seva mà aquesta opció… Ja em perdonarà el senyor Giménez, però no me’l crec.
Tampoc estic d’acord amb ell quan intenta contradir “algunes veus que relacionen directament el concepte de pagament per l’ús d’una autopista amb la contrapartida del dret a circular a 120 km/h, quan aquesta és una velocitat màxima, no una velocitat permanent i garantida”. Ah no?, i doncs per què es paga, per circular per l’autopista, si no és perquè et garanteix poder anar de pressa? I què passa en una hipotètica situació d’emergència, en què cal circular a la velocitat màxima permesa que se suposa que t’ofereix, per definició, l’autopista? (i ja no diguem si aquesta situació d’emergència és una qüestió de vida o mort: de qui seria la responsabilitat, en aquest cas?).
“El pagament per ús es relaciona amb la disponibilitat d’una via que atorga seguretat, confort i serveis”, especifica el director general, insistint a dissociar el pagament del factor velocitat. I més avall enumera, com per acabar de justificar el lamentable panorama de retencions periòdiques, sovint de dimensions espectaculars, i sobretot per dissociar aquest panorama de cap reclamació fonamentada dels usuaris, i encara menys de cap reclamació per possible incompliment de contracte (que jo crec que és el que hi ha, aquí, dit sense subterfugis i sense embuts), una sèrie de “millores importants que s’han materialitzat aquest estiu a l’AP-7 i que han de permetre millorar la fluïdesa dels recorreguts i disminuir, si aquest és el cas, els temps de retenció”.
Entre aquestes millores hi ha l’increment de la capacitat de l’autopista, millores en el peatge de la Roca, informació dels temps de recorregut i l’esmentada limitació variable de la velocitat. Però no hi ha la més important, la que seria decisiva: l’aixecament temporal, però automàtic, de les barreres, així que hi hagués retencions a les àrees de cobrament. D’això el nostre home no en diu res, tot i haver insinuat una estona abans que a ells no els hi vindria d’uns quants euros, si amb això aconseguissin fer més fluid l’accés a l’autopista… En què quedem, doncs? Aquesta mesura sí que la podrien aplicar, els senyors d’Abertis, però ves per on, aquesta és una mesura innegociable, veient, com veiem, que s’hi estavellen tots els governs del país, sigui qui sigui que l’ocupi: on són, si no, les reivindicacions de l’ex-alcaldessa de Mollet i ex-consellera de Trànsit Montserrat Tura?, i la santa indignació dels dirigents d’ERC quan eren a l’oposició, on ha anat a parar?

El problema de les autopistes, les d’Abertis i totes les altres de pagament, no és que siguin de pagament, sinó que siguin privades (públiques, sí, però en règim de concessió: pel cas, és el mateix). I per corroborar aquesta afirmació, i de passada desmuntar tot l’argumentari del senyor Giménez Sevilla i tota la gent tan servicial que representa, només caldria aplicar una prova del nou molt senzilla: es tractaria de preguntar als ciutadans de Catalunya, usuaris habituals o potencials de les autopistes, si estarien disposats a continuar pagant igualment com ara per circular-hi, però amb la diferència que els diners no els recaptés una empresa privada sinó el Govern de la Generalitat, a través del Departament d’Obres Públiques i Urbanisme, i que aquests diners es reinvertissin en el manteniment de les mateixes autopistes i en la resta de la xarxa viària del país…
M’hi jugaria un pèsol de Llavaneres que la resposta dels ciutadans catalans seria afirmativa, i encara més sabent que en aquest cas hipotètic les retencions quilomètriques actuals davant dels punts de cobrament desapareixerien automàticament, com per art de màgia, perquè aleshores no hi hauria cap argument empresarial que impedís, com passa ara, que les barreres s’aixequessin també automàticament cada vegada que fes falta.

PS: La foto de l’entradeta correspon a un punt de cobrament de l’autovia de peatge (deu ser l’únic cas al món) del Maresme, la C-32, un cap de setmana qualsevol. S’hi aprecia un carril addicional, format provisionalment a base de cons, amb la qual cosa l’argument de la seguretat on queda? ¿Com és que la legislació, i els legisladors que tant procuren per nosaltres amb tantes mesures de seguretat d’obligat compliment, com és que permeten una barbaritat com aquesta, és a dir, la possibilitat que dos cotxes circulin en direcció contrària a 120 km/h separats només per una línia marcada amb uns ridículs cons de cautxú? ¿N’hi ha prou de “mirar la carretera”, com diu l’anunci, o també has de mirar de reüll el carril dels que vénen de cara i que passen a tota llet a quatre pams del teu cotxe?