L'Hereu Riera

“Jo estic per evitar que els polítics portin els catalans a un carreró sense sortida”

Enric Millo, a la tertúlia matinal de RAC1 (19/8/13)

[Comentari de text:

El senyor Millo deu ser molt pillo, o ell s’ho deu pensar, veient com navega per les procel·loses aigües del PP, versió regional catalana, en les quals va desembocar després d’haver abandonat (qui sap per quins motius) la Unió democràtica de Duran Lleida i companyia per anar a abraçar la Unió parademocràtica cuinada (reescalfada, més ben dit) al forn de la FAES. Com a bon convers, deu tenir entre les seves prioritats donar garanties de l’autenticitat de la seva assimilació, i ¿què millor que demostrar que no conserva cap rastre recognoscible del seu pas pel partit democratacristià i catalanista de Carrasco i Formiguera, i que en canvi és una destral a l’hora de passar-se pel forro dels ous les evidències històriques i fer combregar a propis i aliens amb rodes de molí?
Els seus comentaris, des que campa pel seu nou partit nonacionalista, no són precisament originals, ni abusen tampoc del nivell intel·lectual, i de fet durant el temps que ha fet de grumet d’Alícia Sánchez-Camacho l’amic Millo ha estat un excel·lent tornaveu de la microlideressa popular de la colònia catalana; però no es pot negar que els ha amollat en abundància, perquè el nostre home no perd ocasió de lluitar, amb el seu esmolat verb (esmolat pel Gan Esmolet), contra els nacionalistes colonials. La llista de despropòsits, falsedats i/o mitges veritats, distorsions i gratuïtats és llarga, i n’és un exemple excel·lent el que hi ha al peu de la foto que il·lustra aquest apunt: “Només el tresor de l’Estat permet a Catalunya fer front als seus deutes”, una estupidesa monumental que pot semblar natural en boca de qualsevol dels presidents autonòmics extremenys, per exemple, però que no pot pronunciar sense enrojolar un polític català que viu a Catalunya, excepte que tingui un tap de suro en comptes de cap.
Deixarem enrere, doncs, tant de pintoresquisme argumental per concentrar-nos en la més recent de les intervencions de l’apòstol Millo i Rocher a la vida pública de la colònia rebel: el senyor Josep Enric Millo ens informa, via radiofònica, que ell està per evitar que els polítics nacionalistes del Parlament “portin els catalans a un carreró sense sortida”, o per dir-ho amb una altra expressió seva, “a una dimensió desconeguda”. ¿Per a qui parla, Millo, quan diu això? A Catalunya, on ell viu i treballa, tothom sap (i ell el primer) que en el procés sobiranista engegat (i que a ell i els seus tant inquieta) els polítics catalanistes no porten els catalans enlloc, sinó que és al revés: és el poble, que estira els seus polítics autodeterministes i/o sobiranistes (i que arracona els que s’exclouen del procés i les justificadíssimes motivacions que l’han engegat).
L’empantanegament dels catalans vaticinat pels portaveus del PPC forma part, juntament amb la cansina “divisió dels catalans”, de la pobra, pobríssima cantarella que els nonacionalistes de la Colònia entonen cada dos per tres per frenar amb una taparada de fang l’impetuós corrent independentista. La realitat, com sap tothom (i Millo el primer), és que el sobiranisme creix imparablement perquè els catalans s’han adonat que és preferible la incertesa d’un futur (però no llunyà) Estat nou i propi que la certesa d’un present Estat espanyol impropi i caduc dins el qual Catalunya no té cap futur. (Sembla un joc de paraules, però no ho és: és la pura realitat).
Els capricis de la història van voler que els catalans tinguessin la desgràcia d’endur-se la pitjor part del litigi successori que va tenir lloc als nostres verals els primers anys del segle XVIII. Però una cosa és segura, tan segura que no apareix ni per equivocació en el tremendisme apocalíptic dels unionistes: mai, en cap moment de la història de 1714 cap aquí, MAI la unió forçosa amb Castella (l’Espanya castellana) ha tingut el consentiment de Catalunya; al contrari, la resistència, més o menys manifestada, més o menys soterrada, segons quines fossin les circumstàncies (això és, segons el grau de repressió de l’Estat usurpador), ha sigut constant, indefallible, irreductible.
Per tant, aquest moviment de masses d’ara no va en la direcció de cap trencament, sinó que es tracta d’una tornada a l’estat anterior de dos elements diferents (i en molts aspectes incompatibles) que, seguint la lògica més elemental, havien coexistit durant anys i panys separats, abans d’aquesta convivència contra natura. Els catalans, en una majoria cada dia més ampla, no anem a cap carreró sense sortida, sinó que sortim d’aquell en què ens van ficar per la força. La Dimensió Desconeguda per a nosaltres, catalans, senyor Millo, era la que hi havia darrere el Decret de Nova Planta dels reis borbons, la virulència del qual hem anat descobrint tots aquests interminables anys fins a conèixer-la massa bé i tot…
Volem tornar, doncs, a l’estatus que les armes espanyoles van destruir violentament, senyors unionistes. Estem treballant, cada vegada més i més gent, per tornar a la situació precedent, a la dimensió coneguda de la nostra vella democràcia.

«Interesante artículo y alegato de Miguel González hablando de la inminente separación Catalunya-España, en El País. Largo, y ni un insulto explícito. Aunque alguno implícito. Se agradece tanta educación, cuando los catalanes estamos ya hartos de ver, oír, leer, insultos a diario en todas partes. Nazis es el más coreado últimamente, demostrando una vez más, el enorme nivel de analfabetismo y desconocimiento de la Historia, de una parte nada despreciable de la población española/castellana/asimilados. Ser Catalán es una enorme suerte, pero tiene desde hace siglos, sus servidumbres. Una, el deber de ser bombardeados cada 50 años, como dijo aquel. Otra, ser insultados por trogloditas.
…

[Totalment recomanable veure l’article sencer (és una mica llarg, però val la pena), i també la il·lustrativa foto que l’acompanya]