L'Hereu Riera

«Per totes aquestes raons, entre altres, Locke no tingué cap dificultat per a destruir els arguments de Filmer [1].
»En allò que concernia els arguments de raó, la tasca de Locke fou, naturalment, fàcil. Diu que si el punt de comparació és el poder dels pares, les facultats de la mare han d’ésser iguals a les del pare. Subratlla la injustícia de la primogenitura, inevitable si la monarquia s’ha de fonamentar en l’herència [2]. Es burla de l’afirmació absurda que els monarques existents són, en sentit real, els successors directes d’Adam. Adam només pot tenir un hereu, però ningú no sap qui és. ¿És que Filmer mantindria –pregunta– que, si es pogués arribar a descobrir el veritable hereu, tots els monarques existents haurien de posar llurs corones als seus peus? Si hom acceptés els fonaments de la monarquia que preconitza Filmer, tots els reis, llevat d’un, foren usurpadors i no tindrien dret a exigir l’obediència dels seus súbdits de facto. A més –diu– el poder patern és temporal i no s’estén a la vida ni a la propietat.
»Per totes aquestes raons, a banda d’altres de més fonamentals, Locke diu que l’herència no pot constituir la base del poder polític legítim. I al seu Second treatise on government, intenta trobar una base més acceptable.
»El principi d’herència ha desaparegut ja pràcticament de la política. En el curs de la meva vida [3], han desaparegut els emperadors del Brasil, la Xina, Rússia, Alemanya i Àustria, tots substituïts per dictadors que no volen fundar cap dinastia hereditària [4]. L’aristocràcia ha perdut els seus privilegis a tot Europa, llevat d’Anglaterra, on han esdevingut una veritable reminiscència històrica. Tot això és molt recent a la majoria dels països i explica en part el naixement de les dictadures, perquè la base tradicional del poder ha estat destruïda i les habituds mentals requerides per la pràctica de la democràcia no han tingut temps de desenvolupar-se. Hi ha una gran institució que mai no ha acceptat l’element hereditari: l’Església catòlica. És d’esperar que les dictadures, si sobreviuen, es convertiran gradualment en una forma de govern anàloga a la de l’Església [5]. Així s’ha esdevingut ja en el cas dels grans monopolis dels Estats Units, que tenen, o tenien fins a Pearl Harbour, poders similars als del govern.
»És curiós que el refús del principi d’herència en política no hagi tingut gairebé cap efecte en l’esfera econòmica als països democràtics. (Als Estats totalitaris, el poder econòmic ha estat absorbit pel poder polític). Encara trobem natural que un home deixi la seva propietat als seus fills, és a dir, acceptem el principi hereditari en allò que concerneix el poder econòmic, però el rebutgem en relació al poder polític. Les dinasties polítiques han desaparegut, però les dinasties econòmiques romanen. No estic adduint arguments ni a favor ni en contra d’aquest tractament diferent de les dues formes de poder [6]; em limito a indicar-ne l’existència i a assenyalar el fet que la majoria dels homes en són inconscients. Si considerem la naturalitat amb què acceptem que el poder sobre la vida d’altri, resultat d’una gran riquesa, sigui hereditari, comprendrem millor per què homes com Sir Robert Filmer podien tenir el mateix punt de vista en allò que concerneix el poder dels reis; comprendrem també la importància de la innovació representada per homes que pensaven com Locke i els qui compartien les seves idees.
…

»Per a comprendre per què hom podia creure la teoria del Filmer i, al contrari, per què la teoria de Locke podia semblar revolucionària, només cal pensar que un reialme era considerat aleshores tal com és ara una propietat territorial. El propietari de terres té drets molt importants, el principal dels quals és el poder de decidir qui viurà a la seva terra. La propietat pot ser transmesa i a tots ens sembla que l’home que ha heretat una propietat té pretensions justes a tots els privilegis que la llei li atorga. Ara: la seva posició és exactament la mateixa que la dels monarques de què parla Sir Robert Filmer i els privilegis dels quals defensa. A Califòrnia, hi ha actualment un nombre de grans propietats territorials el títol jurídic de les quals és una concessió –real o pretesa– del rei d’Espanya. Aquest monarca només pogué fer tals concessions: a) perquè Espanya acceptava idees semblants a les de Filmer, b) perquè els espanyols derrotaren militarment els indis. Tanmateix, considerem que els hereus d’aquells a qui féu les concessions tenen un títol de propietat legalment just. Potser, en el futur, tot això semblarà tan fantàstic com ens semblen actualment les opinions de Filmer».

(Bertrand Russell, Història social de la filosofia III. La filosofia moderna, col·lecció El Cangur 192, Edicions 62, BCN, 1961)

[1] Robert Filmer (1588-1623) va defensar, a la seva obra Patriarcha, la doctrina del dret diví o “poder natural dels reis”.
[2] Aquesta observació, duta al pla econòmic, apel·la directament a la figura de l’hereu, clau dins el sistema hereditari català i la forma d’organització econòmica i social del país, prou incompresa –per “injusta”, ai las!– fora de les seves fronteres i que tanmateix, en el context històric en què s’ha desenvolupat, ha donat uns rèdits innegables, i desconeguts en altres formes d’organització social més llunyanes o properes, com ara dins l’àmbit mateix de la Península Ibèrica.
[3] Aquest text l’escrivia B Russell el 1943.
[4] Considerem aquí la paradoxal reminiscència de la dictadura comunista hereditària de facto vigent avui dia a Corea del Nord…
[5] Podem considerar en aquest punt també la curiosa forma hereditària de la dictadura franquista…
[6] Ja és una bona llàstima que Bertrand Russell no insistís en la línia de l’argumentació, per bé que la naturalesa del seu llibre, de reflexió filosòfica però bàsicament de divulgació, tampoc s’hi prestava. La llàstima és que tampoc hagi trobat de llavors ençà continuadors que estiressin el fil fins a desenvolupar-lo, perquè la història ha prosseguit amb aquest element, l’hereditari, present en el mecanisme econòmic de la societat, i no pas precisament de manera passiva: al contrari, condicionant decisivament l’economia i la societat, i essent, això no obstant, un element imperceptible, que passa desapercebut, com si no tingués cap importància, acceptat amb la passivitat i la parsimònia amb què s’accepten les coses “naturals”, amb la mateixa “naturalitat” amb què s’acceptava durant l’edat mitjana (i encara ara en països semifeudals com el pompós Regne d’Espanya) el dret diví dels monarques.
Els governs se succeeixen, les societats evolucionen (ni que sigui per la simple inèrcia del qui dia passa any empeny), però tothom continua trobant “natural el principi hereditari en allò que concerneix el poder econòmic”, com diu Russell. I també els analistes, de dretes o d’esquerres, progressistes o conservadors. Avui mateix podíem llegir al diari l’última carallotada de l’inefable Miquel Porta Perales, que anunciava en un titular de plana ni més ni menys que la fi del socialisme (“El socialisme és prescindible”).
Doncs, contra allò que diu Porta, el fet històricament incontestable que revolucionaris i reformadors l’hagin cagat una vegada rere l’altra no vol pas dir que la selva capitalista sigui la millor alternativa, i encara menys l’única. ¿Què diria Porta Perales d’una societat capitalista com la que tenim però sense l’element medieval de l’herència incrustat a la seva base com un musclo de roca? ¿Estaria d’acord, ell i els que pensen com ell, amb un sistema liberal en el seu funcionament però amb la base hereditària socialitzada? I les forces de progrés, ¿acceptarien una societat de lliure competència però a la qual tinguessin l’accés garantit per la llei tots els ciutadans sense excepció? ¿Estarien d’acord, uns i altres, que tothom tingués dret a la propietat, i a una propietat sense límits, però amb la (sola) condició que la propietat tingués caràcter vitalici, en comptes de ser de caràcter hereditari com ho és (encara) ara?
Tanmateix, es tracta d’una oportunitat inexplorada, però d’una oportunitat real i realista, i per descomptat d’una alternativa més enllà de l’anàlisi depriment que tants comentaristes i gasetillers fan de la realitat, uns des del conformisme més estúpid i suïcida i els altres des del lament permanent i de la denúncia sistemàtica (i inútil), i tots plegats fent voltes sempre sobre les mateixes qüestions, sense oferir cap perspectiva de futur respirable.
De moment, mentre aquest futur no arriba (i res ni ningú no fa res perquè ens hi dirigim), el nostre present es troba encallat en el mateix mecanisme mental dels temps medievals de Robert Filmer, i pagant-ne les conseqüències, en la nostra condició real de súbdits (per bé que formalment i il·lusòriament ciutadans demòcrates) de les noves monarquies absolutes econòmiques.