L'Hereu Riera

1. Què volem ser quan siguem grans?

Arran de la publicació del seu llibre Plantem cara i de la concessió del 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que van tenir lloc amb poc temps de diferència, Joan Solà (lingüista i catedràtic de llengua catalana a la Universitat de Barcelona, màster en lingüística per la Universitat de Reading, GB, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i doctor honoris causa per la Universitat de Lleida) va ser entrevistat per nombrosos mitjans de comunicació, i també va tenir ocasió de pujar a la tribuna d’oradors del Parlament, convidat pel president Benach (era la primera vegada que s’invitava una personalitat externa a fer-ho, en ús d’una facultat que el reglament reserva al president de la institució), on va parlar clar i català, sobre la situació de la llengua dins la nostra societat d’avui.
«L’arrel del problema és de tipus polític», deia al diari uns dies després, responent a les preguntes de Valèria Gaillard. «Mentre aquest poble no defineixi què vol ser com a poble i què vol que siguin els seus individus, aquesta llengua patirà sempre. S’ha de ser molt conscient que una llengua petita no pot sobreviure a les pressions econòmiques, polítiques i demogràfiques. En canvi, si aquesta llengua pertanyés a un país que políticament no tingués problemes de reconeixement, com els països nòrdics, és molt probable que no haguéssim arribat a una situació en què la llengua està reculant d’una manera claríssima i alarmant.
»El problema afegit és que la classe política i dirigent intenta negar-ho i anar vivint i passant anys sense posar-hi el remei dràstic que és el de plantar cara a l’Estat i canviar les relacions amb ell, si és que es vol sobreviure com a poble. Salvar la llengua vol dir fer que sigui, com a mínim, igual que l’altra, però la política no va per aquest camí, sinó pel de no voler saber què està passant i de posar-hi pedaços».
Més clar, l’aigua.

En un altre moment de l’entrevista, parlant de l’evolució de la seva perspectiva personal sobre la llengua, explica això: «… Tu tens uns coneixements que moltes vegades no són directament aplicables, però et construeixen un món més ric i et converteixes en més prudent. No critiques tant la gent, veus que la llengua és molt complicada. Però al mateix temps el coneixement et provoca més neguit: d’una banda, no dónes l’abast, et veus obligat a ser més realista; de l’altra, vas comprenent què són els estats repressius, què són les persecucions lingüístiques, què vol dir una llengua per a un poble, per què uns defensen la llengua, per què els altres l’ataquen…».
En el cas de la llengua catalana, si no ha desaparegut a dia d’avui és perquè els seus parlants mai han deixat de defensar-la (no deixant de parlar-la, precisament), i si fa anys i panys que la defensen és perquè fa anys i panys també que els parlants de la llengua de Castella (les testes pensants que els representen i els dirigeixen) no paren d’atacar-la, ells que no s’han trobat mai en una situació semblant: d’haver de defensar-se d’una altra llengua que intentés ocupar l’espai de la seva (el mateix val per al francès a la Catalunya Nord, no cal dir-ho). No tenen ni idea de què cosa és, això de veure’s obligat a no baixar mai la guàrdia per defensar la més evident de les evidències, que és la teva llengua materna.
No en tenen ni idea ni els importa un rave; no estan per simpaties ni per empaties, amb els tossuts catalans dels collons; allò que volen no és pas posar-se a la nostra pell, sinó que la seva llengua es posi en el lloc de la nostra: així de clar. (Els subterfugis i les cuentas de colores ja no enganyen els indígenes com feien abans, senyors: mala sort!).
No se sap (potser el doctor Solà ho sap, però no li he sentit explicar-ho) de què els deu venir, aquesta obsessió malaltissa per apoderar-se d’un espai geogràfic i d’un domini lingüístic comparativament ben petits; probablement d’un joc de compensacions entre complexos: de superioritat (‘dret de conquista’) i d’inferioritat (què té Espanya/Castella per oferir, a part de la llengua?); però en tot cas això és un problema seu, i quan s’hagin quedat sols ja s’ho faran mirar pel psiquiatre, si volen. Però el nostre, de problema, ara mateix són ells i la seva obsessió: no ens desfarem d’aquesta sense desfer-nos primer d’aquells.
No estem parlant de violència. Estem parlant de divorci, de separació. Que sigui amistosa o no, això ja és cosa seva, i en tot cas no té més importància. Al capdavall, aquesta relació actual no en té res, d’amistosa, i no ho ha sigut mai aquests 300 anys que fa que dura (que la fan durar). Per tant…
____________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Salvador Dalí, “Canibalisme de l’automne”, Tate Gallery}]