L'Hereu Riera

“Objetivo cumplido!”, va exclamar aquest dia JL RodrígueZapatero, comentant l’estisorada (la darrera, de moment) del TC a les restes de l’Estatut de Miravet. Per a l’ínclit polític castellano-lleonès, l’amputació inquisitorial del progreconservador i gòtic tribunal espanyol no era pas tan greu: deixava intacte el 95% dels articles, va dir ZP, sense entrar a considerar de quins articles es tractava, els suprimits del 5% restant. I en tot cas, segons ell, aquest trau fet pels furiosos juristes manostijeras del TC es pot apedaçar fàcilment amb un parell de puntades per aquí i un parell de lleis orgàniques per allà, i tema tancat. I així l’hi vam sentir dir ahir al matí al Congrés de Diputats, on es feia la sessió anual en plenari coneguda aquí com a debat de política general i allà com a “debate del estado de la Nación”, tal com el va batejar un altre nonacionalista històric i de pes, Felipe González, quan el va instituir.
El debat no l’he seguit pas, però, ni ahir ni avui, entre altres coses perquè tenia coses millors en què perdre el temps que veient les baralles entre els dos incompetents màxims de l’hemicicle –l’un amb aires de xarlatà de fira venent beuratges miraculosos als badocs, i l’altre amb aquell insofrible aspecte de predicador llançant anatemes en terres de missió–, i perquè la política espanyola, “igual que la Roja, me la trae floja”, i cada dia més. I avui, concretament, perquè tocava el torn als partits petits -entre ells els unitaris partits catalans-, per als quals aquells dos no senten cap respecte, i el més carpetovetònic dels dos no té cap empatx, a més, a escenificar-ho fent mutis pel fòrum quan llurs representants surten a fer el respectiu parlament.
Llegeixo en el llibre d’Enric Vila sobre Josep Pla: “Els castellans ens fotran sempre”, una idea que l’escriptor “repeteix obsessivament”, diu Vila, en els dos volums que Josep Valls va treure de les seves converses amb ell.
Ve a tomb recordar-ho aquí i ara perquè, més enllà de la menyspreable gesticulació de l’actor actiu i de l’actor passiu en aquesta comèdia d’en Bob Estatut, un cop aquest ha quedat capolat sense remei, hi ha la crua realitat, el desolat panorama desèrtic en què ha convertit el TC el verger que somiàvem els catalans. En el diari d’ahir, Emili Valdero, doctor en economia i professor universitari, feia una demolidora anàlisi de la situació econòmica a què han abocat el nostre país aquells vuit irresponsables amb toga.
L’article, que començava dient que “els efectes de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre les finances de la Generalitat són devastadors”, arribava a tres conclusions depriments:

1. Sobre el principi d’ordinalitat que pretenia consagrar l’Estatut, això és, que Catalunya no perdés posicions en relació amb el nivell de renda després de la seva contribució anual a les arques estatals, diu:
«Així doncs, el TC estableix que el principi d’ordinalitat no és
d’aplicació a l’Estat espanyol i que, per tant, aquest pot “perjudicar
Catalunya fins al que sigui raonablement necessari”. Cal assenyalar en
aquest punt que el dèficit fiscal de Catalunya –la diferència entre el
que paguem d’impostos i el que rebem de despeses i transferències de
l’Estat– és d’uns 21.000 milions d’euros anuals, cosa que equival a un
10% del producte interior brut (PIB) –el valor de tot el que es produeix
en un any en l’economia catalana–, el més gran que suporta cap
territori del món» (el subratllat és meu).
2. La segona conclusió és un claríssim avís per a navegants, i que se senti al·ludit qui s’hi hagi de sentir:
«A partir d’ara, no té cap racionalitat ni versemblança que algun partit
polític català proposi el concert econòmic com a objectiu a aconseguir,
perquè això és impossible dins de la Constitució». Posats a fer marrades, a aquestes altures de la pel·lícula, sigui a peu o en bicicleta, encara hi haurà qui s’empescarà fantasies amb la hipòtesi molt i molt hipotètica (i desaconsellada per Miquel Roca, que ja ha avisat manta vegada que podria passar com amb l’Estatut i que avancéssim també aquí com els crancs…) de canviar la Constitució. Si fos així, li suggeriria de comprar-se un puzzle de 5.000 peces, que també és molt entretingut i ningú pren mal jugant-hi.
3. La tercera conclusió és la més bèstia i la més franca: ens diu que el TC ens condemna indefinidament a l’estat d’explotació a què ens sotmet l’Estat castellà des que ens va “conquistar” al principi del segle XVIII, aviat farà 300 anys:
«La conclusió és que la sentència del TC perpetua l’espoli fiscal de
Catalunya en no reconèixer el principi d’ordinalitat com un criteri de
compliment obligatori per part de l’Estat, elimina la bilateralitat i
avala la discriminació que pateix Catalunya en matèria d’inversions en
infraestructures. Això és un llast insuportable per al desenvolupament
de l’economia catalana i per al benestar dels catalans».

Això és lo que hi ha: és així de dur. La massiva sortida al carrer de dissabte passat –de rècord Guiness, senyora Sánchez Camacho– estava més que justificada. Però tot i l’evidència, enorme com una catedral, el president del Govern castellà no hi acaba de veure la gravetat, per bé que intueix d’alguna manera o altra que sí que tenim raó d’estar emprenyats. Aquest matí ha deixat anar, des del seu escó al Congrés, que “algunes persones” d’una determinada comunitat autònoma consideren -ells sols- que aquesta és “una nació”, i com que estem en democràcia, ha dit, i suposo que ho ha dit irònicament, replicant a la bancada pepera, “no lo debemos poder impedir”, però sí que poden, hi ha afegit, atenció!, restringir jurídicament aquella consideració política…
Amb les (seves) coses de menjar no s’hi juga, però es veu que amb els sentiments identitaris i de pertinença de la gent (no castellana) sí, sigui reprimint-los directament o fent-ne brometa, o tractant-los amb commiseració, com ha fet ZP en aquesta sessió parlamentària doble, i doblement patètica, oferint als catalans un mocadoret de puntes per eixugar-se les llàgrimes mentre els donava uns copets a l’esquena…

L’article del professor Valdero tenia una quarta conclusió, la conclusió final i conseqüència de les altres tres, que feia així:
«L’única solució és que Catalunya esdevingui un estat i que aquestes
decisions les prengui el nostre ministeri d’Economia».
Queda entès, oi?
____________________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: logo -primitiu- de la telesèrie The visitors, ‘Els visitants’: “Han vingut per quedar-se”}]