L'Hereu Riera

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Afegirem una mica de tinta al riu que ha fet
brollar -i la tinta que baixa!- a tots els mitjans del món mundial, atès el seu
abast pràcticament global, la crisi econòmica i financera que ens tenalla.

Les anotacions que segueixen (a la
plana de darrera) són a propòsit d’un article reproduït pel prolífic Xavier
Díez a la seva bitàcola
i publicat originalment al setmanari La
Directa. Es refereix a un debat sobre la crisi que va tenir lloc el dia
6 d’octubre al programa Àgora, del canal 33, on l’economista espanyol
Pedro Schwartz, “malgrat l’evident fallida
provocada per la desregulació inspirada per la ideologia de Milton Friedman i
l’escola de  Chicago”, va defensar el neoliberalisme “sense manies”. No cal dir que la
intervenció de Schwartz va provocar commoció i irritació en contertulis i
espectadors, però l’home va restar impassible a la reacció que havia provocat,
i va continuar cantant “les excel·lències dels
ajustos econòmics amb terribles danys col·laterals”, i considerant
que “els contribuents han de salvar els
beneficis d’un món financer que ha fet de la corrupció l’oli que greixa els
mecanismes de funcionament, i del creixement asimètric i especulatiu la seva
raó de ser. (…) Schwartz allarga la lletania
de lloances al mercat i sembla una Maria Antonieta que, en una inesperada
visita de centenars de pobres queixosos de no tenir pa, els proposa que mengin
brioix. Penso que si el públic a punt de perdre la casa o la feina fos al
plató, l’economista assistiria a la baixada… de les guillotines”.

“No
és difícil adonar-se, a partir de debats similars d’aquests dies, que la manca
de control polític i democràtic és a l’arrel dels mals de l’economia real i el
col·lapse de la fictícia (quatre cinquenes parts dels diners circulants no
tenen traducció possible en béns i serveis). Això ha engendrat un sistema
social similar al que precedí la Revolució francesa. D’una banda, un reduït
nucli de privilegiats, la nova noblesa d’alts executius i propietaris
d’empreses globals corporatives (nous i poderosos organismes paraestatals amb
exèrcits privats) exonerats d’obligacions financeres i civils, que fan del
govern un instrument al seu servei. De l’altra, ciutadans que sostenen
fiscalment les institucions mitjançant una economia real parasitada pels
especuladors globals, i reduïts a la intempèrie del mercat. La situació ideal
per engendrar un nou feudalisme, amb noves castes endogàmiques, especialització
social de grups ètnics i un impressionant aparell propagandístic (mitjans de
comunicació) capaç de legitimar la injustícia amb sofisticats mecanismes
discursius. Orwell en estat pur.

“El crash actual és la manifestació dels desequilibris
propiciats per aquest sistema. Un creixement fictici fonamentat sobre
especulació financera i manipulació comptable. Com una metàfora premonitòria,
un jove economista crític, Enric Duran, ha posat en evidència la major part de
bancs i caixes per denunciar un sistema bancari fonamentat sobre la falsedat. Potser
l’enigmàtic Duran mereix ser el català de l’any en el ridícul concurs de
popularitat muntat cada any per El Periódico. Crisi?, quina crisi?, es
preguntava fa més de trenta anys un disc de Supertramp. La d’un sistema global
incapaç de repartir el creixement. La d’un sistema que difícilment controlarà
el creixement de la ira local”.

Fins aquí l’article citat, que no sé
ben bé quin tros correspon al setmanari i quin al gestor del bloc. En tot cas,
la metàfora medieval em ve com anell al dit per a la meva pròpia explanació: la
comparativa és d’allò més oportuna, ja que justament, com dic més avall, la
institució monàrquica té un paral.lelisme clar amb les dinasties econòmiques,
ja que  aquestes en són una rèplica, igual com la monarquia no deixa de
ser una dinastia ‘sobirana’, que es va imposar en el seu moment -via militar
i/o matrimonial- sobre les seves ‘iguals’, que es van haver de
“conformar” a formar part integrant de la ‘noblesa’…

Deixarem per a un altre dia la referència a la curiosa
aparició/desaparició del misteriós Enric Duran, però en canvi voldria remarcar
aquí que ens trobem un cop més davant d’una exposició d’efectes que obvia
l’exposició de les causes; de les causes primeres, vull dir: la
“incapacitat del sistema global per repartir la riquesa” és la causa
immediata, però no la primera. La
causa primera no pot ser altra que la mateixa que ha fet global el sistema,
precisament: aquí és on comencen els nostres problemes, que ara amb la crisi
són tan dolorosament evidents.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

L’article del col·lega blocaire va provocar,
al seu torn, un munt de respostes, algunes de les quals el reptaven a
definir-se, a veure quina alternativa proposava. La irritació que destil·laven
em va moure a entrar al debat. Amb la vènia:

Em permeteu que hi fiqui cullerada, companys?
Doncs jo crec que sí que hi ha una alternativa, que es pot resumir de manera
gràfica en dues ratlles: es tractaria de suprimir tots
els impostos a canvi de pagar-ne un de sol, que seria DESPRËS de la mort del
contribuent. Dit d’una altra manera: en comptes de matar el ciutadà /
súbdit / contribuent a pessigades, cobrant-li periòdicament des de la distància
(agència tributària estatal) una sèrie d’impostos envitricollats, se’l deixaria viure en pau TOTA LA VIDA, però amb la
condició que, a partir del moment del seu traspàs, en
lloc de deixar els béns que hagués acumulat i no consumit als parents més
pròxims, els llegaria a un fons comú que seria gestionat per l’Administració
(la més pròxima: la municipal). D’aquest fons se’n
donaria una part proporcional (d’acord amb les reserves) a TOTS els joves (de
cada municipi) en el moment de complir 18 anys, perquè els destinessin a allò
que més els convingués per obrir-se camí (estudiar una carrera, crear
una empresa… o jaure sota una palmera: farien allò que volguessin, per ser
allò que volguessin ser). Amb això, amb el (simple) canvi d’aquesta peça del
mecanisme socioeconòmic que és el sistema hereditari, s’aconseguiria, entre
altres coses, el següent:

+ s’impediria que es creessin macroconcentracions
de capital com les actuals, en les seves diferents formes: fusions d’empreses
nacionals o multinacionals, grans corporacions que es mengen tot allò que se’ls
posa per davant, i que mai en tenen prou (i deixen a la resta les
engrunes).
+ es faria circular el diner (o l’interessat
se’l gastaria, i amb això donaria vida al comerç; o bé en morir ell els diners
passarien a la caixa comuna, on s’estarien només de reserva, fins que fossin
repartits, i per tant posats de nou en circulació)
+ es fomentaria l’estalvi, el vell valor, que tornaria
a tenir sentit, ja que es convertiria en el “pla de pensions”
personal dels ciutadans.
+ s’acabarien els habitatges buits, perquè els
joves els podrien comprar o llogar sense problemes al nou
“propietari” (o fiduciari, dit pròpiament, ja que en realitat es tractaria d’un fideïcomís, i els joves hereus serien de fet fideïcomissaris), l’Administració;

+ s’acabarien
les empreses productores de coses absurdes i inútils, i les fàbriques de coses
útils tindrien mercat, perquè tindrien demanda (la demanda condicionaria
l’oferta, i no al revés; i per tant la publicitat passaria a ser
“informativa” i no li caldria seduir el consumidor amb l’engany)
+ s’acabaria el xantatge emocional consubstancial amb
l’herència tal com l’entenem ara; i podríem deixar de parlar de “classes
afavorides” i “classes desfavorides” (afavorides o
desfavorides… per la sort!, per la sort de ser fills de…, de
ser de casa bona o no)
+ acabaria extingint-se (per inanició) la monarquia
política, perquè s’acabarien les “monarquies econòmiques” (que
les justifiquen), això és, les herències familiars particulars, de les quals
aquella és una extensió portada a l’extrem.
+ les taxes d’atur (forçat) es reduirien dràsticament,
perquè el mercat ja no estaria condicionat com passa ara pels grans (neo)monopolis
controlats per les grans concentracions de capital.
+ l’especulació perdria els mecanismes que ara la fan
possible, i com que es pagaria el treball útil (i no pas el que “té
sortida” al mercat), treballar seria productiu,
i com que no es pagarien impostos, la gent es podria
fer rica treballant; és més: podria acumular riquesa sense límits, si
aquesta fos la seva voluntat (però sabent que amb ella no podria
“fundar” cap saga/monarquia hereditària familiar…)
+ L’Estat es cuidaria bàsicament de fer funcionar les grans
infraestrutures públiques (línies de tren, aèries, marítimes, transport
públic, infraestructures elèctriques, etc), i de
gestionar les reserves de diner i patrimoni, i a repartir-les (però a
través de l’administració local, que d’aquesta manera faria d’agent
equilibrador entre municipis, també des del punt de vista urbanístic), i a establir els criteris de repartiment (d’acord també amb l’administració local)
…

Podriem continuar repassant els grans temes
que ocupen les capçaleres dels diaris: corrupció, prostitució, crisis
periòdiques del sistema…, i confrontant-les amb el supòsit d’aquest altre
escenari, però ho deixarem aquí, que segur que m’he passat de frenada. Podeu
continuar vosaltres, si voleu.
És possible, probable, segurament, que penseu que tot això és una parida
descomunal. No seríeu pas els primers; però abans de tirar-me als lleons
penseu-hi un moment, sisplau. La proposta sembla irrealitzable, ja ho sé; però
el que a mi em sembla de bojos és aquest sistema actual, que té un defecte en
l’engranatge tanmateix evident, i els nostres dirigents, cadascú des de
la seva opció política, en lloc de canviar la peça defectuosa, es dediquen a
estirar la manta, a veure qui pot més, mentre el poble s’ho mira sense que
ningú li doni l’oportunitat de canviar la seva sort, que és la de
ser la base que suporta tota la piràmide.
Salut!

________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: Piràmide del Sistema
Capitalista (Nedelikovitx, Brasmitx & Kumaritx). Descripció: primer
nivell, classe treballadora: “Nosaltres treballem per tots; nosaltres
els alimentem a tots”; segon nivell, burgesia: “Nosaltres
mengem per vosaltres”; tercer nivell, militars: “Nosaltres
disparem contra vosaltres”; quart nivell, clero: “Nosaltres us
engalipem”; cinquè nivell, polítics i legisladors: “Nosaltres
us governem”; sisè nivell, els diners acumulats, a dins el sac i ben
lligat: “Capitalisme”.]