L'Hereu Riera

Thomas WM Pogge, filòsof i politòleg alemany nascut el 1953, professor de filosofia i relacions internacionals a la Universitat de Yale (Connecticut, EUA), director de recerca al Centre per a l’Estudi de la Ment en la Natura, i autor de Pobresa mundial i drets humans, llibre de referència en l’anàlisi de les desigualtats en el desenvolupament.
Pogge es pregunta com pot ser que la meitat del planeta, a aquestes altures de la història, continuï en estat de pobresa extrema malgrat els evidents, grandiosos progressos en els camps de l’economia i de la tecnologia en el decurs de la darrera centúria i malgrat, sobretot, els principis morals que se suposa que té com a norma la societat occidental (que ocupa la meitat rica del món, no cal dir-ho)… A partir d’aquest plantejament, el filòsof alemany ha desenvolupat el concepte de “justícia global” en el llibre ressenyat, publicat el 2008, i el títol original del qual és World Poverty and Human Rights. Cosmopolitan resonsabilities and reforms (‘Pobresa al món i drets humans. Responsabilitats cosmopolites i reformes’).
Thomas Pogge diu que les regles que estructuren l’economia mundial, i
especialment el règim d’exempcions proteccionistes, tenen un
profund impacte sobre la distribució de la riquesa, pel fet que imposen als països en desenvolupament condicions que agreugen les desigualtats
existents. Però fa més que això: un cop detectat el mal i analitzat el problema, proposa solucions, unes determinades mesures destinades a aconseguir un sistema econòmic mundial més equitatiu, com per exemple que es creï un impost global sobre l’ús dels recursos naturals; o bé promovent en el camp de la indústria farmacèutica, conjuntament amb l’economista Aidan Hollis, de la Universitat de Calgary (Canadà), el Fons d’Impacte en la Salut (Health Impact Fund), que pretén que la innovació farmacèutica sigui compatible amb la llibertat d’accés als medicaments, mitjançant un sistema de pagament econòmic i universal en funció de l’impacte
d’aquests sobre la salut de la població global.
Vingut oportunament -en plena crisi econòmica- al nostre país, a fer-hi un seguit de conferències, fa poc va passar per Girona, on va ser entrevistat per Enric Serra per a El Punt. “Hi ha tres coses essencials que podem fer per combatre la pobresa”, deia responent a les preguntes del periodista: “Pressionar i influir el seu govern perquè les accions del seu país siguin menys perjudicials per als països pobres; consumir productes vinculats amb el Comerç Just; i ajudar organitzacions que s’ocupen de corregir aquesta situació: Intermón-Oxfam, Metges sense Fronteres, Unicef…”.
I com és que el món ric ignora el pobre? Per què el Nord passa tan olímpicament del Sud?

[continua]

“Perquè els polítics busquen el favor popular per mantenir-se i afavoreixen sobretot els seus ciutadans per damunt de tot”. Aquest proteccionisme dels dirigents polítics surt de nou a la pregunta següent: ¿els diners destinats a salvar la banca arreu del món haurien resolt la pobresa mundial? “Tècnicament, sí. Si s’haguessin destinat a estimular la demanda de consum als països pobres i s’haguessin resolt moltes necessitats bàsiques, molta gent hauria pogut sortir de la fam i la pobresa. Políticament, seria difícil, perquè els governs estan molt pressionats per posar aquests diners dins els respectius països”. Si això és cert, i sembla evident que ho és, ens hauria de fer pensar molt sobre el nostre sistema polític democràtic: les servituds dels servidors de la nostra societat són tan grans que anul·len bona part de les seves virtuts, i dóna a entendre que la democràcia, contra el que diuen alguns dels seus paladins, com el gens enyorat George W Bush, no és pas “exportable” així com així. Les democràcies occidentals són un clos tancat, un club privat; un club de rics, és clar. Alguns economistes potser dirien que amb aquesta actitud covarda i egoista és possible que Occident fins i tot es tiri pedres a la pròpia teulada, en termes de negoci, però ni així: els vots són els vots…
“Els humans som egoistes, és veritat, però podem arribar a entendre els problemes de la pobresa. Més egoistes són les empreses i les corporacions que pressionen els governs per aconseguir explotar els recursos dels pobres (petroli, minerals…) i maximitzar els seus beneficis. Jo crec que podem fer-los adonar que costa molt poc canviar de direcció amb els mateixos resultats”. En què quedem, doncs? Els que pressionen els governs són els ciutadans o les empreses? Les empreses són constituïdes per ciutadans, és clar, però no pas per uns ciutadans qualssevol: aquí tenim una primera pista. És a dir, els ciutadans, tot i el seu egoisme genètic, potser no són tant el problema com els ciutadans que poden dur aquest egoisme a nivells que sí que constitueixen un problema, i un problema gros: un problema planetari. Hi ha ciutadans tan poderosos, que poden pressionar els respectius governs perquè actuïn a favor dels interessos d’aquests ciutadans opulents: i com és, això? Com és que els polítics permeten que hi hagi ciutadans que acumulin aquests nivells de poder? I si aquests són realment el problema, ¿no és aquí on hauríem de buscar la solució?
Com podem convèncer un ric perquè ajudi un pobre? Santa pregunta! “Presentant un dilema de caràcter moral, però molt efectiu: preferim contribuir excessivament a un sistema que perjudica tanta gent al món o contribuir a un altre que la beneficiï?”, contesta el professor. Molt bé, estimat Thomas, però a qui el presentem, el dilema? ¿A la gent que no té cap problema a pressionar a qui calgui per sortir-se amb la seva, sigui aquesta conducta moralment reprovable o no? Per què no ens pregunta si volem contribuir a un sistema que permet que hi hagi gent capaç d’aquests abusos?
La resposta a la següent pregunta encara em va deixar més de pasta de moniato: podem interferir en països no occidentals amb conceptes com ara democràcia i drets humans? “De fet ja estem interferint-hi, i no és pas a favor dels drets humans. Ho podem fer a favor o en contra, només hem de triar. Es tracta que aquells països que vulnerin els drets humans no trobin sortida per als seus productes, però per això cal que ens posem d’acord els compradors”. Un moment, que aquí tornem a barrejar ciutadans de peu i ciutadans de poder: ¿som tots nosaltres, tots els occidentals, que estem interferint -i de mala manera- en els països del Tercer Món?, ¿o són uns determinats ciutadans, que actuen com a punta de llança (en els dos sentits de l’expressió) de la nostra societat -rica- en la seva -en desenvolupament o directament pobra? I en segon lloc: aquest boicot que proposa, a qui se suposa que ha de perjudicar? Aquests països que “vulneren els drets humans” no ho deuen pas ser tot el país en pes, sinó una determinada, o determinades classes: la classe política i les classes dominants (per variar), oi? I doncs?
“Les solucions no vindran pas espontàniament, sinó per la pressió que fem sobre els governs i sobre les organitzacions internacionals per reformar-los”, acaba afirmant el professor Pogge. Però qui l’ha de fer, aquesta pressió?, li preguntaria. El poble ras? ¿Els ciutadans normals i corrents hem de pressionar els governs, en competència, doncs, amb els grups econòmics que també els pressionen, en un altre sentit ben diferent? ¿I qui el pot guanyar, aquest concurs, si aquests tenen un poder realment fort, sòlid, i la resta de ciutadans només tenim bona voluntat, bones intencions i bones paraules?
I el poder polític què fa? Per què no utilitza les seves eines per anivellar els ciutadans en un pla d’igualtat? Llavors tindria davant un sol interlocutor, i potser aleshores el diàleg seria a dues bandes, i deixaria de ser definitivament un diàleg de sords i ens començariem a entendre i a construir una cosa nova. No diuen que la grandesa de la política és la seva capacitat per transformar la realitat? Si no ho pot fer, és que alguna cosa falla. Que s’ho facin mirar.