L'Hereu Riera

En els ‘obituaris’ de La Vanguardia d’aquest dissabte, hi trobo aquesta notícia: en Lluís Serra, el fill del periodista Màrius Serra, va morir divendres, d’una parada cardiorespiratòria. Tenia 9 anys, i com ja deveu saber els lectors d’aquest blog, patia una encefalopatia severa que va fer d’ell, des del seu naixement, una criatura totalment dependent. El seu pare el va fer protagonista del llibre Quiet, on explica els anys de vida junts amb el seu fill discapacitat.
Reprodueixo aquí l’esbós que en feia en el diari barceloní Rosa Maria Piñol:

L’última cursa d’en Llullu

«En el seu llibre Quiet, Màrius Serra va incloure un muntatge fotogràfic que permetia la il·lusió òptica de veure córrer el seu fill Lluís -Llullu, per a la família-, en realitat invàlid a causa d’una greu encefalopatia. La sèrie d’imatges que simulaven el moviment del nen anaven acompanyades d’uns poètics textos en què l’escriptor jugava amb la idea del mirall de Lewis Carroll. Posava en boca del nen uns records, subvertint-los. Llullu deia: “Com que no me’n recordo de res, tampoc no me’n puc oblidar”.
»Ahir en Llullu va emprendre la seva cursa més llarga, la definitiva. El petit, que comptava 9 anys, va morir al migdia a causa d’una parada cardiorespiratòria. Malgrat el profund dolor, va ser una “sorpresa relativa” per als seus pares, perquè aquesta era una possibilitat que sempre tenien present, tractant-se d’un ésser tan fràgil i vulnerable, afectat de reiterades crisis i que havia freqüentat metges i unitats de cures intensives. Els pares d’en Llullu se sentien tanmateix reconfortats perquè el petit, que “estava passant una època relativament bona”, se’n va anar de manera sobtada i en un àmbit tranquil, lluny dels ambients hospitalaris i dels tubs per respirar.
»Ells, els seus pares i la seva germana, conservaran el record dels moments millors viscuts amb el Llullu. “Hi ha moltes vivències enriquidores, la força de tot allò que ell ens ha donat sense ternir-ne consciència”, comentava ahir en Màrius Serra, que el mes de juny passat va aconseguir reunir a L’Auditori nombrosos músics i artistes en el concert benèfic Mou-te pels quiets.
»Tot i la seva delicada salut, la seva família sempre va brindar a en Llullu una vida tan normal com fos possible. No van renunciar a viatjar amb ell a llocs remots, com Hawaii o el Canadà. I feien veure que el petit parlava normalment amb ells. Amb motiu de la publicació de Quiet (Empúries en català/Anagrama en castellà), l’escriptor ho explicava així a aquest diari: “Hi ha un monòleg verbal, que a casa practiquem tots, i que és inclusiu. Diem coses com ‘El Lluís ha dit…’, l’inscrivim de forma natural al nostre relat”.
»L’adéu a en Llullu, que es vol laic i discret, serà demà [diumenge] a les 9:30, al tanatori de la Ronda de Dalt».

Al blog d’en Màrius Serra, Mou-te pels quiets, en el post datat d’avui mateix i sota el títol de Llullu in memoriam, hi ha només aquesta breu referència: “Llullu (14 de març de 2000 – 24 de juliol de 2009), i el vídeo que he plantat a dalt, corresponent a l’actuació de Bruno Oro en el concert benèfic a L’Auditori a què al·ludia la Rosa Maria Piñol en el seu escrit.
Des d’aquí, una abraçada a en Màrius Serra i la seva família.

[_{Imatge de l’entradeta: Màrius Serra i el seu fill, Lluís; foto de Pedro Madueño, a La Vanguardia}]