L'Hereu Riera

Res de militància: hem de fer servir el català, l’idioma propi d’aquest país, per engruixir la butxaca. Això és tan evident, que si no és una realitat i encara s’ha d’anar reivindicant, anar-ho recordant fins i tot a aquells a qui més interessa saber-ho i tenir-ho en compte, és perquè hi ha una espessa pantalla, un tel enorme que fa les funcions de cataracta a nivell industrial, que ho tapa: és el nostre Estat amic (i actualment, a més a més, governat per un gabinet socialista també amic), el nostre simpàtic veí que s’engreixa sense parar a costa nostra, fins a tapar-nos de la vista del món…
¿Què podem fer, pobres de nosaltres, contra aquest paquiderm, impermeable a la reflexió i insensible a cap matís, que ha entrat a la nostra botiga amenaçant de trinxar-ho tot?
Doncs això: utilitzar dues eines que tenim a la mà i que, tot i ser completament pacífiques, tenen una força potencial enorme: són la nostra doble condició de consumidors, de clients (“el client sempre té raó”, diu la màxima dels comerciants), i de catalanoparlants.
Es tracta només de fer-nos valer com a tals: com a clients, triant sistemàticament, entre dues opcions possibles, la que beneficia més el nostre país (els productes etiquetats també en català, per exemple; o les companyies aèries que no ens tracten com a extraterrestres, com ha fet fa poc el Barça per viatjar als Estats Units); i com a parlants de català, no canviant d’idioma a les primeres de canvi, sinó només si l’altre, el nostre interlocutor, ens ho demana (i no canviar, sisplau, si l’altre ens ho demana expressament, com passa sovint, per a desesperació dels pobres immigrants que volen acostumar-se a parlar en català amb la gent del país, i que deuen pensar que som pallussos de mena…, o que no volem que deixin de ser immigrants mai).
L’experiència dels que s’hi han posat diu això: proveu de parlar en català a tothom del vostre entorn, sense fer distincions (però sempre amb l’amabilitat i l’obertura de mires que calgui, això queda entès), i al cap de poc tothom (sobre)entendrà que amb vosaltres no és obligatori parlar català, però que és necessari (just i necessari, com diuen a missa), entre altres coses perquè és més còmode per a les dues parts.
I amb això em penso que ja som al cap del carrer, oi?

En el post d’ahir acabàvem parlant del diari madrileny El Mundo, que es caracteritza per la seva voluntat manifesta de fer-ne desaparèixer el català, d’aquest mundo que pregonen. És una mania incomprensible, però real; i encara estan convençuts que la seva xenofòbia militant fa modern, ai las! (Aquest sí que seria un bon misteri per posar els pèls “como escarpias” al bonàs de l’Iker Jiménez…).
En fi, el cas és que tinc a davant un article del periodista d’El Punt Jordi Soler, que se’l llegeix sovint i ens en transcriu barrabassades com aquesta (gràcies, Jordi), que copio perquè s’ho val: és l’última entrega de la seva monomania anticatalana radical, que té a veure amb el tema que tractem:

“Ziegelstein!”
El diari El Mundo -quin altre, si no- publicava ahir [11/8/08] amb un gran desplegament informatiu la notícia que la Cambra de Comerç Alemanya no veu rendible, “en termes purament econòmics”, usar el català. Segons Peter Moser, director d’aquesta entitat, que aplega les empreses alemanyes a Espanya, “els pocs casos de catalanoparlants no bilingües no justificarien haver-ho de fer en totes les comunicacions amb els seus clients” (!?).
El business are business, equivalent anglosaxó al nostre la pela és la pela, pot més que totes les cortesies del món (Herr Moser no s’ha fixat, però, en el gran nombre d’espots televisius de productes d’empreses de la resta d’Espanya que han estat traduïts al català. O de multinacionals de les grans superfícies que no només retolen aquí els seus centres comercials en la nostra llengua, sinó que hi editen també els seus prospectes i fullets).
Ara bé, si el director d’aquesta Cambra considera que “la despesa en traduccions, formació del personal i la producció de versions de la documentació i materials impresos en un altre idioma -un altre que no sigui el castellà- no és proporcional al nombre de clients que ho requereixen”, és ben lliure de manifestar-ho. Amb tot, en la llista de maldecaps que, segons la Cambra alemanya, es deriven de l’existència de catalans que som feliços quan s’adrecen a nosaltres en el nostre idioma, El Mundo en destaca un que costa molt de creure: “Hi ha firmes alemanyes amb problemes per trobar directius de parla catalana que dominin l’espanyol”. Home, un càrrec com el de directiu duu implícits un seguit de coneixements que, sovint, van més enllà de la simple cultura general. M’agradaria que algú em presentés un directiu de parla catalana que no domini també el castellà (fins i tot gosaria dir que la cosa va més aviat al revés).
I, per acabar, llegim El Mundo (traduït): “Injustificat, no rendible i poc adequat per obrir-se camí a l’exterior. Així qualifica el director de la Cambra de Comerç Alemanya a Espanya les polítiques lingüístiques que fomenten el català”.

Què esperen, en Pedrojota i tots els del seu ku-klux-klan, a posar-nos a tots els catalans un morrió?