L'Hereu Riera

El papa Benet ha fet les seves primeres Amèriques, per anar a demanar perdó, diuen les cròniques, pels nombrosos casos de pederàstia que es van destapar fa uns pocs anys, perpetrats i/o permesos per bisbes catòlics, i que van provocar un escàndol de grans dimensions… No recordo, però, que aquella enorme polseguera fos seguida de cap dimissió, ni de cap acte massiu de contrició, de cap d’aquests remeis psicospirituals que ells prediquen per als seus fidels quan han pecat i s’han esgarriat; i ja no diguem de qualsevol mena de rescabalament, si és que n’hi ha d’alguna mena de possible. Arran de la visita del papa de l’Església universal i vertadera a la metròpoli de l’actual Imperi romà, s’han sentit alguns testimonis de les víctimes d’aquells abusos sexuals, i en les seves paraules s’hi veia molt de rancor acumulat, moltes ferides encara per tancar…
El papa Benet va anar-hi, però: es va presentar a l’escenari dels fets, blanc i groc com un lliri, al costat del president Bush, i va fer un solemne gest públic de penediment gremial, diguem-ne… Que fos sincer o només per recuperar una mica la bona premsa de l’autèntica religió, en aquella terra majoritàriament protestant, això ja és un altre tema. I de tota manera, aprofitant que tenia el llevataques a la mà, disposat a fer-lo servir una mica, podria haver-se arribat a les Canàries, de tornada d’Amèrica, a fer callar un dels seus pastors que, arran d’un altre cas destapat de pedofília conventual, va declarar en alta veu que “a vegades la culpa és dels nens, que provoquen” els pobres mossens…
Mai he entès aquest tema obsessiu de la dedicació exclusiva dels religiosos, i dels capellans en particular, a la causa; vull dir que no veig per què un hom no es pot dedicar al mateix temps a Déu i a la seva senyora esposa -d’ell, s’entén, que Ell no consta que en tingui-, com si aquí hi hagués possibilitat d’un problema d’incompatibilitats -essent com és, la dona, una criatura de Déu, també, no?-, i ja no diguem de gelosia, que seria tan absurd que no s’ha ni d’insinuar, tan sols… Aquestes coses estaven bé per als déus de la mitologia grega, que eren uns déus d’estar per casa. Però aquí parlem del de debò, i no estem per bromes. Aquesta cosa del celibat, doncs, que costa tant d’aguantar, d’on ha sortit?, a qui se li va acudir?
Éste es uno, que diria en Cruyff. L’altra és: si continua vigent, és perquè es considera positiu? Algú ha fet un càlcul de resultats? I en aquesta hipotètica balança, on quedaria la pederàstia dels ministres de l’església? Com pot un home de Déu renunciar generosament al sexe amb una persona adulta i permetre-se’l de la manera més roïnament egoista amb un menor innocent i enganyat? Quins arguments hi ha -que no siguin els del prelat canari mencionat- per sostenir una vergonya com aquesta, un fracàs com aquest i no plegar?
En fi, bon Déu: com diu el parenostre, no deixeu que caiguin a la temptació (que després, si se sap, tot són corredisses…).

_{ps: Ves per on, tot aquest rotllo ve adjunt a la reaparició -radiofònica- una tarda d’aquesta setmana de la Paloma Gómez Borrero, la que va ser durant un llarg temps seràfica corresponsal de TVE al Vaticà, on feia la seva tasca amb una dedicació tan atenta que li va valer el sobrenom de “la novia del papa”. El seu entusiasme pel summe pontífex d’aleshores (no recordo si era Joan Pau II el Longeu, Joan Pau I el Breu o l’anterior, que devia ser Pau VI…, és que van ser tants anys, que bé podria ser) l’ha traspassat a l’actual ocupant del tron de Pere, pel que es podia deduir de la seva conversa, amable i cordial, amb el conductor del programa de ràdio. Bromes a part, a mi també em va fer la impressió que deu ser una dona neta de cor, efectivament. El que queda fora de dubte, en tot cas, és que el nom de pila baptismal li escau d’allò més…}

Més Kitsch: Oració II. És la continuació natural del sensacional vídeo de l’entradeta, que porta el segell magistral d’en Manuel Huerga -un altre geni que tenim de veí i no ho sabem prou bé. Aquest el planto, però, a més de per completar la pregària dels de Banyoles, com a homenatge particular a un dels millors grups de l’escena musical de Catalunya, i de lo milloret d’aquesta part de món. Si fossin de Manchester, posem per cas, serien l’òstia i sortirien als papers i a les genealogies del punk-rock, com una de les puntes. Però són d’aquí, d’aquest país, i són igual de bons, per molts papanates que hi hagi amb pa a les orelles omplint les sales de concerts i sense (voler) enterar-se’n de res…