L'Hereu Riera

Vaig veure per la TV, divendres, la cerimònia d’inauguració dels JJ OO de Pequín, o Beijing (com diu l’acudit, “ara que havia après a dir pinícula, ara resulta que se n’ha de dir flim“…), i formo part, per tant, del 60% de població que, segons l’enquesta de RAC 1, va decidir no passar olímpicament del tema i empassar-se la retransmissió (en el meu cas fins a la sortida dels atletes, amb els seus abanderats i les seves banderetes, que això sí que no m’ho hauria pogut fumar ni com a agraïment per un miracle rebut).
Entre els que van decidir boicotejar com a espectadors de llarga distància la retransmissió televisiva hi havia els qui ho feien en senyal de protesta per les maneres de fer imperialistes de la Xina, sobretot en relació amb el pobre Tibet, i poc o gens democràtiques internament, envers els seus propis ciutadans. Em sembla una postura perfectament respectable, i fins i tot meritòria, si els que s’obligaven a no mirar són gent a qui els agrada l’esport i les seves manifestacions.
Però, dit això, també dic que ni ells ni ningú no tenen permís per deduir que els altres, pel sol fet de mirar la TV, donessin o donéssim automàticament la nostra benedicció a allò que estàvem veient i a tot el que hi havia al darrera. És el mateix error -induït, segurament- que es va donar en el Campionat d’Europa de futbol, en què els mitjans implicats convertien el percentatge d’audiència televisiva en idèntic percentatge de suport a la selecció espanyola: a Espanya, dissidència zero…, oi?
Tornant a Pequín: la cerimònia va ser estèticament impecable, sense fissures, però “de contingut conservador”, segons la premsa d’aquí… Home, m’hauria sorprès que no hagués estat així, que hagués tingut un contingut… “revolucionari” (o contrarevolucionari?), però es veu que hi havia qui sí que s’ho esperava, i que per això ja ha penjat al mestre de cerimònies, el cineasta Zhang Yimou, la llufa de “integrat”…, que ara no tant, però temps enrera era un insult demolidor, definitiu.
Va ser un espectacle molt entretingut, doncs, perfecte per visionar un dia ociós d’estiu, a la fresca de la suau brisa del ventilador. I mentre anaven desfilant les imatges, el context donava peu a fer determinades reflexions, algunes inspirades pel mateix xou, i d’altres pel xou que feien amb la seva veu en off els 3 locutors de TVE que retransmetien l’acte, que no haurien callat ni que s’hagués aparegut a l’estadi del Niu d’Ocell Buda en persona, i que van deixar dites algunes frases per emmotllar, com que “el melocotón fue también un invento chino”, o que “Confucio”, que es veu que tenia “3.000 discípulos”, era “un chino que vivió hace muchísimos años”…

Els tres pollastres de la televisió estatal van continuar “informant” a tot drap, independentment de la solemnitat o no del moment, sovint a un pas de trepitjar, amb la seva incontinència, la gràcia de les sorpreses que s’anaven succeint, i que ells ja sabien dels assaigs. Així, vam saber que la Ruta de la Seda havia estat “un fenomenal vínculo entre la China y el mundo”, que “no hay niño chino que no tenga su cometa”, i que “otro gran invento chino” va ser “la brújula, sin la cual luego Colón no hubiera podido descubrir América”… D’això se’n diu anar d’una punta de món a l’altra i lligar caps, sí senyor! I després diuen que els catalans sempre ens estem mirant el melic…
I bé, doncs ja que estem parlant d’invents i d’inventors, fem-ne una petita llista: la Xina, la Xina imperial i mil·lenària i tot això que es diu, va inventar la tinta (la tinta xinesa, curiosament), el paper, el pergamí, la (proto)impremta, la cal·ligrafia, l’òpera, la pasta, la seda, la pólvora, els estels captius, la brúixola… i el tai-txi, que és aquest conjunt de tècniques per harmonitzar la relació entre l’home i la natura, i que, com deien els del trio calavera, a la Xina practica tothom, homes i dones, joves i vells, a tots els parcs públics de pobles i ciutats del país.
Tot això ho va inventar la gent de l’Imperi xinès, i d’aquests invents se n’han beneficiat els altres pobles de la terra, més tard o més aviat. La informació seria completa si aquells tres savis i els seus compatriotes, que tracten tant els xinesos de tu a tu, contestessin aquesta pregunta, que els incumbeix de ple: I l’Imperi espanyol?, què ha inventat, al llarg de la seva gloriosa història?, què ha aportat (de bo, s’entén) als altres pobles de la terra, tants com n’han “trobat”, ells, “descobridors” consumats com són?
Faré la pregunta més senzilla, encara, circumscrivint-la al nostre petit melic, a Catalunya: què ens ha aportat de bo, l’Imperi espanyol / Castella / Espanya / l’Estat espanyol o com collons n’hi vulguin dir?, què té ara Catalunya que no hauria tingut sense la seva… submissió a Espanya? Què n’ha tret de positiu, d’aquest gran país?
Ai sí, és clar, me’n descuidava: la llengua! La Llengua Espanyola, el castellà, llengua universal allà on n’hi hagi, una llengua tan i tan interessant, tan utilíssima, que en comparació la llengua que Catalunya ja tenia (i que, curiosament, com la castellana, prové d’un dialecte del llatí) és una merda que no serveix per a res i que ja tardem a prescindir-ne i a enterrar-la per sempre més, mentre abracem alegrement i agraïts la seva, que és molt més millor, com és evidentíssim… Gràcies, Espanya (i la petita part d’il·luminats catalans que ja ho sabien): sense tu no seríem res!

Acabem parlant un altre momentet de la Xina, però, que de fet era la protagonista d’aquest post: el repàs al·legòric que va fer Zhang Yimou dels cinc mil anys de fenomenal història d’aquella enormitat de país va ser monumental, i aclapara pensar en les reals dimensions d’aquest experiment vital i del que ha donat de si. I feia pensar, també, que, vist tot plegat, déu n’hi do les coses que la Xina ha salvat dels seus salvadors…
Ara mateix allà dins tenen serioses dificultats, i això no ho podran tapar aquests Jocs Olímpics ni trenta més que en fessin alhora. Aquest vespre mateix un “60 minuts” del Canal 33 ho ha deixat ben clar: des dels gravíssims problemes econòmics que tenen les classes pobres (que no s’havien suprimit, les classes?), la corrupció galopant, la censura omnipresent del Partit Comunista uniformador, etc, fins a les deficiències del sistema: del sistema judicial, del sistema sanitari -amb la pandèmia de la sida imparable entre els marginats, que cada dia són més… Ara bé, si aquest poble va superar la Revolució Cultural -i sigui dit sense intenció de frivolitzar, de cap manera-, deu ser que té llarga vida per davant.

[_{Il·lustració de l’entradeta: Carson}]