L'Hereu Riera

Ens trobem a finals d’agost, i doncs es van esgotant els dies de vacances del sector més ampli de la població que n’ha pogut fer. És hora de tornar a la feina… els que tinguin la sort de tenir-ne, vaja: a aquest nivell -quasi sota zero- hem arribat després de dècades de lluita contra l’opressió patronal i per les conquestes laborals que havien de dignificar la condició de “les classes socials menys afavorides”…
Que lluny que semblen les nombroses alternatives proposades per tants pensadors honestos i gurús il·luminats com hi ha hagut i i els col·lectius de seguidors que han provat de portar-les a la pràctica al llarg de tots aquests anys…!
I al capdavall de tants estira-i-arronses, tan estreta ha quedat, la cosa, que ara ja sembla una total frivolitat parlar de la mandra i del dret a cultivar-la, com s’havia fet en moments concrets de la història. I tanmateix, no ens hauríem d’espantar de reconsiderar-la, fins i tot en moments tan poc adients (aparentment) com els d’ara. O precisament per això: perquè, ben mirat, el dret a la mandra ens pot servir de referent i ens pot ajudar a relativitzar el valor de cada cosa, ara que anem tan encegats tots per trobar una feina, sigui de la mena que sigui, ens agradi o no, i estigui més o menys ben pagada, mentre ens la paguin…
Transcric aquí sota un fragment d’un post que vaig trobar de casualitat (i del qual desconec les dades de filiació), i que dedueixo que va ser publicat l’estiu de l’any passat. L’escrit suggereix això que dèiem: la virtut que pot tenir la mandra de provocar un nou replantejament de les relacions humanes (i particularment les laborals), fins al punt que, segons la llei de la relativitat, podria passar que la mandra, el sisè pecat capital, fos l’embrió d’una nova revolució, necessàriament pacífica, però també necessària:

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-no-proof:yes;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
/* List Definitions */
@list l0
{mso-list-id:1168709459;
mso-list-template-ids:36626482;}
@list l0:level1
{mso-level-number-format:bullet;
mso-level-text:?;
mso-level-tab-stop:36.0pt;
mso-level-number-position:left;
text-indent:-18.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
font-family:Symbol;}
ol
{margin-bottom:0cm;}
ul
{margin-bottom:0cm;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

La
mandra: quelcom digne d’elogi, o estem massa alienats?

Diumenge
passat (13 d’agost), al suplement “Plaers” de l’Avui hi havia
un apartat titulat “L’elogi de la mandra”. No debades “la
mandra ha suscitat reaccions ben diverses al llarg dels últims 3.000 anys”.
Però anà prenent rellevància a partir de moments o personatges històrics
concrets. Per exemple, fou el teòleg Evagri Pòntic (s VI) qui ideà la coneguda
llista dels pecats capitals, entre els quals trobem el de la mandra. Molt més
endavant, arran de la
Revolució Industrial, la mandra esdevé no només un pecat
contra Déu, sinó contra el mateix capitalisme: cal recordar que aleshores la
jornada laboral s’enfilava fins al voltant de les 12 hores, infants inclosos.

Tot i
els esculls d’ordre religiós i socioeconòmic que s’intentaven imposar a tothom
que participés del sistema, s’han anat alçant veus que enalteixen i elogien la
ganduleria i la filosofia del dolce far niente. Tant és així, que als
EUA ja “ha nascut un moviment que s’aferra a la síndrome de la
mandritis aguda”, amb pàgines web de suport i tot. Els mandrosos
disposen fins i tot d’una llarga sèrie de citacions, extretes d’escriptors i
filòsofs. Per exemple:

• “Els moments
  més feliços de la vida d’un home són els que passa despert al llit quan es
  fa de dia” (Samuel Johnson, s XVIII)
• “La mandra no
  consisteix a no fer res, sinó a fer grans coses no reconegudes pels dogmes
  de les classes dominants” (R. L. Stevenson, s XIX)
• “Les
  institucions temen els pobles mandrosos, perquè un mandrós és un pensador,
  i els pensadors no són un membre benvingut en moltes situacions
  socials”.

Qui sap? En tot
cas, compte a frivolitzar amb la mandra, que pot resultar una cosa molt
seriosa, molt més important del que ens podem pensar (les poques estones que la
feina ens ho deixi fer)…

_______________________________

 

Nota bene: Els 7 pecats
capitals clàssics són l’avarícia, l’enveja, la gola, la ira, la
luxúria, la peresa i la
supèrbia. Però fa poc que el papa Benet XVI els ha renovat, o revisitat,
com diuen els castissos que volen sovint a Nova York. Els set pecats capitals moderns,
segons el nostre papa teòleg, serien aquests: la contaminació,
l’enginyeria genètica, la riquesa obscena,  la drogoadicció, l’avortament,
la pedofília, i la injustícia social i les diferències entre rics i pobres.Venint
de qui ve, la nova llista, la veritat és que suggereix uns quants comentaris
(no gaire caritatius), però ho deixarem per un altre dia.