L'Hereu Riera

Qui més qui menys, tothom va flipar, en la darrera Fira del Llibre de Frankfurt, veient l’exministre de Cultura alemany Joschka Fischer garlant amistosament amb en Jaume Cabré -que va ser, amb Quim Monzó, dels autors catalans que es van endur més atenció mediàtica, sobretot dels mitjans del país amfitrió-, i declarant tot seguit a propis i estranys que era lector seu, i molt devot, a més (en una emissora de TV va arribar a afirmar que Les veus del Pamano era "el llibre de la Fira": poca broma).
Ens ho recorda a l’últim número de Presència en Xavier Cortadellas, que li fa una llarga entrevista [com s’ho fa alguna gent per tenir temps per a tot?…, això sí que és un misteri, i no pas aquella cosa de la santíssima trinitat…] en què departeixen sobre literatura i sobre l’ofici d’escriure, és clar. Del fil de la conversa se’n desprenen tanmateix algunes gotetes que poden passar desapercebudes, tan petites com són, però vistes de la vora apareixen com a autèntiques perles.

Em refereixo a alguns comentaris que en Jaume Cabré fa com de passada, i de fet l’entrevistador es limita a transcriure’ls i prou, perquè la conversa va sobre llibres, ja ho hem dit. Però aquí tenim temps i espai, i en podem estirar una mica el fil. A veure:

-A propòsit del caire autobiogràfic de la novel·la L’ombra de l’eunuc, Cabré recorda els anys seixanta i setanta a la Universitat, "quan corríem davant dels grisos [per als que no hi eren: la policia del règim]… Hi ha tota aquella eufòria dels últims anys del franquisme que, després, la transició es va encarregar de congelar i de convertir en la cosa avorrida i de plàstic que és avui". Aquella il·lusió (òptica) col·lectiva ens va portar a aquest miasma actual, tothom ho té clar. Encara hi som, però? Un any enrera la resposta hauria acabat aquí, probablement, però l’escriptor barceloní hi afegeix un apunt: "Tot i que ara, com a mínim, es parla tranquil·lament d’independència". Signes del temps.

-Sobre el procés de creació d’aquesta mateixa obra, diu que mentre l’escrivia va observar que era paral·lel, sense proposar-s’ho, amb el del compositor Alban Berg amb el seu Concert per a violí i orquestra: "Ell va fer un rèquiem per a una amiga que va morir a dinou anys, Manon, filla d’Alma Mahler i Walter Gropius. (…) Berg estava malalt i va morir poc després. El concert es va estrenar quan ja era mort, l’any 1936, per cert, al Palau de la Música Catalana. Érem a Europa, llavors". En aquell moment sí. Però després, amb la guerra que va començar aquell mateix any, van venir ("Arriba Espanya!, socors!!") les forces d’alliberament castellanoespanyoles capitanejades pel Tío Paco i ens van tornar a la dura realitat peninsular: al solar espanyol, però a l’ombra. I encara hi som. Tot i que ara tan emprenyats, després d’estar tants anys acollonits, que comencem a atrevir-nos a parlar d’independència, de separació… I no passa res!, exclamem, meravellats del fet que, efectivament, no passi res, és a dir, que no ens baixi cap clatellada.

-Vostè sovint compara Catalunya amb Alemanya, fa observar en Xavier Cortadellas al seu entrevistat. "Però no per castigar-nos", replica aquest, "sinó per saber cap on hauríem d’arribar. Segurament, si Catalunya hagués tingut un estat propi, si fos un país lliure, avui els catalans estaríem en un altre nivell. Potser com a Holanda. Però també és veritat", matisa, "que els holandesos estan molt descontents, a tot arreu hi ha les mateixes queixes". Les mateixes? No ho crec. Les que compartim amb la gent d’Holanda i la resta de països, aquí les patim de més a més, i en tot cas els holandesos i els altres no s’han de sentir dir amb menyspreu "victimistes!" pel fet de queixar-se, i encara menys si estan carregats de raó.

-Hora de fer balanç de la Fira de Frankfurt: "D’Alemanya he rebut un munt de crítiques sobre la meva novel·la, i totes han estat elogioses. D’Espanya no n’he rebut cap, ni bona ni dolenta. És curiós, eh? Quina actitud més tancada! I precisament, quan parlen de nosaltres, els espanyols acostumen a dir que estem massa tancats". Tan curiós com el fet que sigui més fàcil estudiar català a les universitats d’Alemanya que a les d’Espanya, per exemple.

I parlant d’actituds tancades: quin tractament en va fer, la premsa espanyola, de la Fira del llibre de Frankfurt i del fet que hi fos convidada d’honor la cultura catalana, tot i ser, suposadament, una cultura "espanyola"? Ignoració total. Excepte per dir-ne, de manera insistent, pesada, fins a la sacietat, que no hi havien estat convidats els "escriptors catalans en llengua castellana" (?), ressaltant-ho en la línia de la suposada discriminació en què tenen els collons de toro de dir que es practica a Catalunya envers tot el que sigui castellà. A part de ser una mentida fastigosa de la qual en treuen molt de rendiment polític (i fins i tot el plaer de mentir en si mateix, i el plaer afegit que deuen sentir de sentir-nos als bonifacis dels catalans com la desmentim, és a dir, com els hi confirmem que el castellà està triomfant al nostre país, i que no han pas de patir), aquí tothom oblida que al País Valencià els autors catalans són exclosos en els llibres de text de la "literatura valenciana". Igual com s’oblida la disputa que hi va haver amb la qüestió de la titulació dels mestres de català per exercir allà baix… O l’artificial, inversemblant i penosa barrera que s’intenta posar -o mantenir- per tots els mitjans possibles -amb milionàries i constitucionals multes incloses- a l’intercanvi cultural, audiovisual i comercial entre els ciutadans de Catalunya i els del País Valencià, tots ells integrants, per molt que això rebenti a blavers i espanyolistes, de la mateixa comunitat catalanoparlant.

I finalment vegem, un cop més, si aquesta qüestió pot passar la prova de l’efecte mirall, i a veure si la tanquem d’una vegada i per sempre: ¿A quin beneit se li acudiria de convidar una colla d’hipotètics "escriptors castellans en llengua catalana" a una hipotètica Fira del llibre on fos convidada d’honor la cultura castellana, a Frankfurt del Maine, a Guadalajara o a las Quimbambas?

I ara que hi penso, no recordo haver sentit cap dels liberals d’aquell estrany partit sadomasoquista que viu a les golfes del Parlament dir ni mitja paraula -ni en una llengua ni en "l’altra"- sobre l’escandalosa multa de 300.000 ? que el govern de la Generalitat valenciana va imposar a la gent d’Acció Cultural del País Valencià pel delicte de fer arribar TV3 a la seva "comunitat"… És insòlit, aquest seu silenci, d’allò més sorprenent, atesa la fixació que tenen per les multes que poden rebre, a Catalunya, en aplicació de la llei de normalització lingüística, els botiguers que es neguen a retolar els seus comerços ALMENYS (així ho diu la llei, i ben clar) en català. En comptes d’estar d’acord a clavar-los un bon clatellot, per mesells i maleducats, ells, aquests ciutadans cosmopolites de secà, estan per l’estimulació d’aquests rebecs, ja és ben curiós…, són més aviat partidaris de fer-los pessigolles amb plomes en el punt exacte. Deuen ser subtilitats del sadomasoquisme, que des de fora costen d’entendre…

[Il·lustració: Jaume Cabré forma part de la fructífera "lleva del 47", que enguany celebra el 60è aniversari. Són una bona collita: Xavier Barral, Víctor Batallé, M. Àngels Bogunyà, Maria del Mar Bonet, Àlex Broch, Lluís Busquets i Grabulosa, Jaume Cabré, Lali Cistaré, Jordi Coca, Mercè Company, Assumpció Forcada, Montserrat Galícia i Gòrritz, Valentí Gòmez, Josep Guia Marín, Jordi Jané, Jordi Llovet, Biel Mesquida, Santi Pau, Josep Piera, Agustí Pons, Jaume Pont, Pere Rovira, Josep M. Sala Valldaura, Jordi Sierra, Pep Subirós, Àlvar Valls i Santi Vilanova. I tots ells tenen la mania d’expressar-se -únicament o majoritàriament- en català (Foto: www.frankfurt2007.cat )]