L'Hereu Riera

La presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, va presentar el divendres 17 de juny, “com a líder del PP català i com a mare”, una instància a la conselleria d’Ensenyament “perquè el Govern compleixi amb les sentències del Tribunal Suprem (TS) i garanteixi un model educatiu bilingüe” per al seu fill, tot reclamant que “la realitat bilingüe de Catalunya” es traslladi també al model educatiu català.

[De la premsa]

[Comentari de text:
Llegíem en l’article editorial de dilluns passat del diari El Punt d’Avui (que dedicava aquell dia tres planes al “Setge al català”, com remarcava en Jordi Soler en el seu article reproduït en el post anterior a aquest) que “l’enemic és a casa”. I que l’enemic, aquest corc que se’ns ha ficat a dins del país, “és més poderós que mai”. Ho és tant, de poderós i d’eficient, que el nostre país amenaça ruïna: la feina d’aquests rosegadors, que sembla que no tenen res més al cap que aquestes eines que mostren de destrucció lenta i sorda, és incessant, implacable.
S’ha de reconèixer que en altres coses potser no, però en aquest terreny, en la feina tossuda d’acoso y derribo, l’estat de dret (de conquista) castellà està adquirint unes habilitats sorprenents, unes capacitats tan formidables, que si les apliqués en la construcció del seu país en lloc de fer-ho en la destrucció del nostre (com abans ho va fer en tots els països on va ficar els peus i la banya), Espanya no aniria pas a la cua d’Europa com ha fet sempre (i tant hi ha anat, que sembla el seu lloc natural), sinó en les posicions capdavanteres. Però tothom serveix per a allò que serveix: aquesta és la trista realitat espanyola.
Catalunya no en té cap culpa, però. Ni Catalunya ni la resta dels Països Catalans (o Països Valencians, o Països Mallorquins, si voleu, tant se val) no tenen la culpa que Espanya sigui incapaç d’altra activitat que la de liquidar instintivament totes les personalitats nacionals que se li posin a tret d’escopeta, i tampoc tenen la culpa de ser geogràficament veïnes d’aquesta entelèquia anihiladora, borda, emprenyadora, incapaç de comportar-se civilitzadament i de respectar els altres, i incapaç de viure, a més, del seu propi esforç (treballant com tothom, s’entén) i dels seus propis recursos.
Aquí tenim la dirigent del partit populista espanyol a Catalunya, la llicenciada Alicia Sánchez-Camacho Pérez, a la qual últimament totes li ponen: inflada de satisfacció com està, i armada amb les sentències a mida contra el català que ells mateixos han propiciat, que han provocat, es va veure impel·lida a presentar-se, ara fa un mes, a les portes de la conselleria d’Ensenyament per acompanyar, posant-hi les barres sense envermellir gens, aquest personatge nociu que presideix aquesta cosa cínica anomenada cínicament Convivencia Cívica Catalana, i fer amb ell el número cínic anual de reclamació de “llibertat d’elecció” de la llengua vehicular de l’ensenyament; i no va tenir cap empatx a fer-ho, l’audaç Alícia, fent servir d’escut el seu fillet en edat d’escolaritzar, pobric.
“Mai el risc ha estat tan alt com fins ara”, continuava l’editorial citat (que reprodueixo sencer a l’altra plana), “perquè aquest intent
de genocidi és orquestrat de manera conscient per un dels grans partits
majoritaris a l’Estat, el Partit Popular (PP), amb la resta del
panorama polític espanyol mirant cap a un altre costat o, directament,
abonant l’arraconament de l’idioma que vertebra culturalment els Països
Catalans. Mai la situació havia estat tan dramàtica, perquè el partit que
orquestra i encapçala els atacs és majoritari en l’àmbit lingüístic del
català”.
Amb aquest paisatge desolador a davant, em vénen al cap dues preguntes que em colpegen insistentment des de fa temps. Una és relativa a l’absència d’una entitat cívica que vingués a ocupar el lloc que va deixar buit la Crida a la Solidaritat (fundada ara fa 30 anys, el 1981, i desapareguda el 1993), de seguida que es va veure que hi havia raons de sobra que haurien justificat la seva reactivació; o que la reclamaven, més ben dit. ¿Quantes vegades no s’hauria vist empesa a actuar “en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes”, com deia l’eslògan de la vella Crida?, i per tant, ¿quantes accions contra la llengua, la cultura i la nació catalanes provinents del corrosiu Estat castellà no han quedat tots aquests anys sense resposta?
La mateixa pregunta, i en el mateix sentit, me la faig concernint les instàncies polítiques de Catalunya: no aconsegueixo entendre com és que, amb la pedregada que ens arriba d’Espanya sense parar, cap Govern de la Generalitat no s’ha plantejat mai de crear un organisme administratiu que ens protegís sistemàticament dels sistemàtics atacs fets des de l’exterior de Catalunya (però des de l’interior de l’Estat, sempre), i de presentar, sistemàticament també, un contraatac a cada agressió, de contestar a totes les injúries. A totes, sempre que fos possible jurídicament.
No sé si ha sigut per la il·lusió òptica que ens ha fet creure que vivíem en un estat de dret real, i no de ficció, i que no ens calia protegir-nos les espatlles, però em sembla que si no haguéssim descuidat aquesta vigilància tan elemental ara no ens trobaríem en aquesta situació, rodejats de llops famolencs amb ganes de no deixar del País Català ni el rastre d’unes miserables engrunes per als paleontòlegs del demà.

«Mai, en la llarguíssima història de persecució que desgraciadament
acredita en els últims tres-cents anys, la llengua catalana havia patit
com pateix actualment un setge integral i coordinat a tot el domini
lingüístic. N’hi ha hagut de més cruels, de més sistemàtics i de més
duradors. Però l’actual és, sens dubte, el més perillós dels perpetrats
fins ara. És el més difícil de combatre, perquè està projectat per un
espanyolisme que es basa en la presumpta legitimitat que li atorga un
sistema democràtic. Un sistema democràtic que avala l’anihilació de les
minories lingüístiques i que, a l’hora de denunciar abusos, a més, no
podem oblidar que està homologat en una Unió Europea que a dreta llei
només protegeix les llengües que són oficials perquè tenen un estat al
darrere. Mai el risc ha estat tan alt com fins ara, perquè aquest intent
de genocidi és orquestrat de manera conscient per un dels grans partits
majoritaris a l’Estat, el Partit Popular (PP), amb la resta del
panorama polític espanyol mirant cap a un altre costat o, directament,
abonant l’arraconament de l’idioma que vertebra culturalment els Països
Catalans. Mai la situació ha estat tan dramàtica, perquè el partit que
orquestra i encapçala els atacs és majoritari en l’àmbit lingüístic del
català.

»L’enemic és a casa. I l’enemic és més poderós que mai. A
Aragó, la futura presidenta ja ha anunciat l’atac contra la protecció
del català a la Franja. El govern balear ha anat més enllà i ha suprimit
la direcció general de Política Lingüística i ha sentenciat
l’ensenyament en l’idioma propi, liquidant l’exigència del català per
accedir a l’administració pública i derogant el decret de mínims que en
garanteix la paritat a l’ensenyament. Al País Valencià, on els populars
governen des de fa anys, la corrua d’atacs i manipulacions contra la
unitat lingüística i les operacions per aprofundir en l’arraconament del
valencià com és sabut no tenen ni fi ni compte. L’ofensiva, però, no es
limita a les àrees on la llengua comuna té més problemes polítics de
supervivència, sinó que s’ha desencadenat de manera lenta però
inexorable a Catalunya mateix. Arran de la coneguda sentència del TC
contra l’Estatut, la posició del català ha quedat altament debilitada en
molts fronts, a mercè de la voluntat d’uns tribunals espanyols que,
naturalment, entenen l’espanyolitat només en castellà i la catalanitat
com un deure de ser castellanoparlant i prou. El panorama és negre. I
només s’aconseguirà fer-lo revertir, començant per Catalunya per donar
exemple, marcant unes clares línies vermelles en la política respecte de
les relacions amb els partits que posen en perill el nostre patrimoni
més preuat».

“La pitjor ofensiva contra la llengua catalana”, editorial d’ElPunt/Avui del dia 18 de juliol del 2011.