Després de la patacada
Deixa un comentariSessió doble a TVC sobre discapacitat, dimecres passat a la nit, amb motiu, o amb l’excusa, de la imminent Marató de TV3, la diada de la solidaritat dels televidents de Catalunya que se celebra cada any per aquestes dates, i que aquest any, com ja sap tothom, està dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides.
No podia deixar de plantar aquí aquest document, per l’oportunitat, per l’ocasió, que tindrà la seva versió plena aquest diumenge a la cadena televisiva nacional, i per sumar-m’hi també d’aquesta manera; però sobretot per la proximitat personal amb els protagonistes del vídeo. El Carles Alcolea, la figura sobre la qual pivota la narració, no el conec, però els altres sí, si més no de vista; amb tots ells, o gairebé, he coincidit en algun moment o altre, en trobades esportives o d’altra mena, per bé que tinc una relació més personal, d’amistat, amb la Sònia Pujol, que els qui seguiu aquest blog segurament deveu tenir-la present per la seva participació a la revista L’Atípic, especialment en el número 15, que vam dedicar a la maternitat de les dones amb discapacitat.
Aquesta vegada, però, el tema de “L’endemà”, el nou programa de TV3 del qual aquest vídeo és un tast, no era solament la maternitat o paternitat de les persones amb lesió medul·lar (un tema tanmateix més llaminer per als mitjans), sinó la manera personal d’enfrontar-se a la realitat de la seva discapacitat, la cruesa de la situació, que és explicada aquí sense gaires embuts: com s’entoma, una cosa com aquesta, un mateix i la família, els pares, els amics; com es planteja el sexe i les relacions de parella; com et plantes en el món assegut en una cadira de rodes, un món que de sobte s’ha tornat hostil (com diu la Sònia, la rehabilitació de debò comença quan surts de l’hospital); com encares la mirada dels altres; com trobar la millor manera de pujar els fills…
No sé quina traducció tindrà a la pràctica, en l’avenç de la investigació mèdica, la implicació de la població catalana en la moguda televisiva de diumenge que ve i la previsiblement milionària recollida de diners; però, sigui com sigui el futur que ha de venir, aquí queda el testimoni del present d’aquestes persones joves, per a qui en vulgui apendre alguna cosa.
El programa de debat “Banda ampla”, a continuació d’aquest documental, tractava pel seu costat la qüestió de les barreres físiques i arquitectòniques, però també les psicològiques, socials i econòmiques amb què es troben les persones amb discapacitat. La utilitat d’aquesta mena de programes pot ser discutible, vull dir que potser no serveixen per arreglar directament els problemes; però sí per visualitzar-los, i això sempre és un primer pas, oi?
Addenda:
Enganxo aquí, a posteriori, la valoració que va fer d'”Asseguts” la periodista d’El Punt Gemma Busquets a la seva secció televisiva, “El zàping”, l’endemà de l’emissió del programa:
‘L’endemà’: sinceritat
«Com que la tele és la culpable gairebé de
tots els mals –de fer espectacle del que no ho és, de fer més sang de la
que ja hi ha, de vulgaritzar les històries humanes tant siguin els
drames com les alegries–, com que la tele és el dimoni, els programes de
testimonis són la màxima expressió de la maldat. Ens hem malacostumat a
que si una persona s’asseu en un sofà i explica el que li passa, el que
li ha passat, com ho ha superat o si està en procés de fer-ho és un
acte d’exposició sentimental gairebé indecent. Ens hem malacostumat a
veure les llàgrimes i les emocions no com una reacció natural sinó com
una acció que el medi demana. La televisió ha penalitzat, ha
criminalitzat la llàgrima. I és per això que quan Sònia Pujol, una de
les protagonistes de L’endemà de TV3 –emès coincidint amb
La marató
dedicada a les lesions medul·lars adquirides– es va emocionar quan
s’explicava no va fer res més que restituir a la llàgrima, al testimoni,
el valor televisiu que mai hauria d’haver perdut.
»L’endemà
és l’últim exemple d’aquesta manera de fer que té TV3 a l’hora
d’abordar el material sensible que són les persones. A diferència de Sense embuts –en el qual la desdramatització era molt més evident, fins i tot alegre, amb la incorporació d’unes animacions– a L’endemà
s’exposa la realitat des de l’òptica de sentit comú del drama. El
capítol se centra en un cas recent i el procés que segueix. I es
complementa amb altres casos de més anys. I les pors, les renúncies, la
sinceritat, s’alternen amb la positivitat que ajuda a airejar el
programa. El títol ho diu tot: si hi ha un ‘endemà’ és que hi ha futur.
Diferent de com l’havíem imaginat, però hi és».
Mira que em costa mirar-m’ho amb bons ulls, pesa molt la ràbia que em fa que la solidaritat sigui més aviat una caritat com a forma i costum. Però ahir vares aconsseguir que li trobi alguna cosa bona, és element d’informació bàsica del que en la inèrcia tapem o no volem compartir, gràcies. Cansada, però, de que no avancem en la prevenció, de que no avancem en cada any de Maratò, i que puguem dir que som menys insolidaris en el dia a dia i en l’esquema bàsic de la societat, cansada de que sigui un favor i una festa el que penso hauria de ser més normal que el respirar per viure, cansada de que sigui un extra i que ho haguem d’anar repetint, i repetint amb tant d’esforç mediàtic i de moltes persones.
Estic d’acord amb la Roser, que no es pot comparar la Marató de TV3 amb les “mesas petitorias” de les senyores “de postín” d’abans, de cap manera; tot i que la macroemissió no deixa de ser un macroespot de la cadena -si es vol veure d’aquesta manera tan agra-, el cert és que la iniciativa s’ha convertit en una festa, com s’ha dit avui, en “l’altra” diada cívica de Catalunya -la de la solidaritat-, juntament amb la de Sant Jordi -la de la cultura-. També és cert que l’acció directa de la societat catalana ve a fer aquí el mateix paper supletori que fan les ONG en un altre àmbit: un paper que hauria de tenir assumit l’Administració, l’Estat (i “la Generalitat és Estat”, hem de recordar). Però últimament ja veiem com va de precari l’Estat del benestar que hauria de garantir tantes coses, i que cada dia veiem que s’aprima més. Vist així, aquesta impotència política, em sembla que no ens queda altra cosa que aplaudir totes les energies que concentra la Marató i l’esforç enorme que s’hi aboca. I congratular-nos també de la imatge positiva que amb ella dóna Catalunya, a si mateixa i a tot el món, inclosa aquesta Espanya que té els pebrots de tractar el país català d’insolidari, quan cada any paga “solidàriament”, a més, a fons perdut, una morterada impressionant pel manteniment d’aquest gran discapacitat que és l’Estat espanyol.