L'Hereu Riera

Carme Chacón, en una carta dirigida directament a Pere Navarro, primer secretari del PSC:

“El projecte d’Artur Mas [el pacte nacional pel dret a decidir] enfronta els aturats catalans amb aturats gallecs, extremenys i andalusos (…), no em puc imaginar un projecte reaccionari més oposat als principis i valors del socialisme”

[Comentari de text:

Com sortida de la banda trapera del Río, l’antiga jove cap de llista del Partit dels Socialistes de Catalunya (Espanya) va enviar diumenge passat, oportunament, una carta al secretari general del seu partit per comminar-lo a no assistir a la reunió o cimera que s’havia de fer tot just l’endemà dilluns al Palau de la Generalitat, convocada pel President i a la qual estaven convidades totes les forces polítiques del Parlament. La carta, que va ser inoportunament filtrada a la premsa (al progre El Periódico de Catalunya de Barcelona i al progressista El Mundo del Siglo XIX de Madrid), retrata de manera fidedigna la patètica constitució política de la interessada, en primer lloc, però a través seu la d’un cert cànon de la progressia que campava vent en popa per Catalunya fins fa quatre dies i que s’ha quedat més penjada que un pernil.
Era aquella progressia que recordem veient-se a si mateixa sempre carregada de raó i de superioritat moral i que mirava per sobre del muscle (esquerre) la dreta miserable i mesquina, explotadora dels pobres de la pobra classe obrera, aquella esquerra cosmopolida que encara ara identifica el catalanisme amb la ruralia carlista, d’una banda, i de l’altra amb la burgesia abusananos, assenyalada pel gran Marx com l’Enemic, el Dimoni escuat!
Diuen que la noia de l’Esplugues llobregatina, que un dia va liderar el PSC fins a dur-lo a una gran victòria electoral (“si tu no hi vas, ells tornen”) que va permetre la del seu inseparable JLR Zapatero, està entestada ara a liderar el germà gran, el PSOE, i a omplir la vacant que aquell va deixar, okupada momentàniament d’aquella manera per l’emblemàtic Pérez Rubalcaba.
I diuen que és això allò que explica la seva desconcertant conducta. (Ahir mateix ens en va oferir una mostra en forma de gag televisiu: les càmeres l’enfoquen venint passadís ençà, envoltada de fidels i somrient amb totes les dents, com fa, i quan una periodista li pregunta què li sembla la reacció de Pere Navarro a la seva carta, contesta ella, canviant de tema, de registre i d’expressió: “El señor Mas está engañando a los catalanes… etc, etc”. Impagable broma!).

Mentre aquesta dona predica, desafinant cada dia més en sintonia amb la lideressa del Partido Pijo de Catalunya i amb la d’Unión Pija y Democracia (ex-socialista, per cert), contra la “ruptura” amb Espanya que “els nacionalistes” maquinen, Espanya continua trinxant sense manies aquesta dissortada Catalunya que, si encara existeix, no és pas precisament gràcies a gent de la línia política d’aquestes tres maries. Avui mateix aquesta increïble democràcia totalitària espanyola, surrealista però real, ai!, ha donat una lliçó magistral urbi et orbe del seu grau de toxicitat des de les Corts d’Aragó, apunyalant els aragonesos catalanoparlants; ahir una altra, doble, ficant-se en la revisió argentina del procés judicial a Puig Antich, i amb l’esperpèntica repressió per part del TC de la declaració sobiranista del Parlament català; i abans-d’ahir una més a costa de la doctora en economia Clara Ponsatí, represaliada per la seva personal declaració sobiranista a la cadena Al Jazeera. I no passa dia que no ens obsequiï amb el corresponent ou sorpresa (el del divendres, de mida extra)…

És contra tot això que Catalunya reacciona, ja que la professora Chacón Piqueras i els seus seguidors, en la seva progressista visió del món, no ho faran pas, perquè ells estan per defensar persones reals, no pas pobles que no existeixen… Ja en va donar mostres fefaents, la noia, quan en va tenir l’ocasió com a ministra de l’Habitatge (des d’on tampoc ella va veure baixar la muntanya de fang que ara sepulta l’Espanya dels seus pobrets espanyols aturats) i com a ministra de Defensa (des d’on defensava Espanya, mande firmes!, però de qui o de què?, de les potències europees?, de les potències africanes?, del perill islàmic?, de l’israelita?… o si res més no –no– dels irredempts catalans i del seu separatisme?… Seria bo saber, per cert, si té res a dir als parats d’avui pel totxo d’ahir respecte del genial i rendible submarí espanyol S-80, de 1.700 M€/unitat, que s’enfonsa, com tots, però aquest per no tornar a flotar).

Justament ara que llegeixo Victus, la novelassa de l’Albert Sánchez Piñol, veig córrer pels baluards els reaccionaris avantpassats nostres per defensar Xàtiva, Tortosa… i Barcelona de les progressistes forces borbòniques del sanguinari Felip V (nét d’aquell dèspota Lluís XIV que va arruïnar França)… Em pregunto si en deu tenir notícia, la nostra ex-ministra de la guerra, d’aquest magnífic document sobre la nostra guerra de 1701-1715…, però també si li serviria de res, perquè també em pregunto què va aprendre en realitat durant la llarga temporada que va estar d’observadora a la Bòsnia-Herzegovina posterior a la guerra dels Balcans…

Un hom ja en té PROU, d’aquest color de merda d’oca… Fins als ous de les llufes que ens pengen els PERVERSORS DEL LLENGUATGE de dreta i d’esquerra: recordem Telemadrid i tots els miradors estràbics, amb zoom o sense, però també els compañeros Bono, Iglesias, Vázquez…, i artistes satèl·lits com el dissenyador Mariscal, que va veure una manifestació “amb tot de banderetes com a l’Alemanya nazi” l’Onze de Setembre de l’any passat pels carrers de Barcelona (encara que després s’ha disculpat en una carta al diari), el mateix que es movia com peix a l’aigua per la Barcelona olímpica de disseny (plena de banderetes com el Berlín olímpic de 1936?) de l’alcalde Maragall i els seus amics per sempre (que després el van defenestrar), que van ressuscitar entre tots l’estúpid escut de la ciutat fet de dues banderes espanyoles com a zenit d’aquella genialitat per a consum de babaus.

Ja plego, però deixeu-me que us recomani abans, en relació amb “els principis i valors del socialisme” que la combativa Chacón oposa, amb aquella insofrible cara de solidària sofrent, als atemptats de la reaccionària Catalunya actual, un article recent d’Enric Vila al diari, “Les esquerres”. Un dia d’aquests n’he de tornar a parlar.

I ara, acomiadem com cal la companya Carme/Carmen.
En aquest país nostre (la seva part d’Espanya), ens insulten, ens roben els calés i la identitat, ens atropellen la dignitat i ens destrossen la llengua i la cultura per fer-les desaparèixer per sempre…, i ella no diu res: com si sentís ploure! Està entès, tenim clares les seves prioritats, però que vagi fent: per damunt de tot i al capdavall de tot, el deliri txaconià demostra la profunda, real i ja completament indissimulable incompatibilitat entre Espanya i Catalunya.