L'Hereu Riera

Per si no quedava clar que Cuba, amb la seva peculiaríssima constitució social i política, és motiu de controvèrsia permanent, el cinquantenari del cop de força triomfant de Fidel Castro i els seus companys contra el dictador Fulgencio Batista, i la imposició llur d’un nou sistema de vida a l’illa, ha donat ocasió a partidaris i detractors d’esplaiar-se, i d’estirar el carro cadascú cap a les respectives -i inamovibles- conviccions. Aquí a casa nostra, per dir-ho en termes domèstics, en vam veure una mostra palmària a les pantalles de TV (Canal 33, Millenium) el dissabte 3 de gener, amb actors força coneguts, com l’escriptor Juan Abreu, resident a Catalunya i radicalment contrari a l’experiment socialista cubà, igual que l’actriu Míriam Gómez, viuda de Cabrera Infante, que no va deixar res per verd a l’hora de criticar Castro i els seus; i el també escriptor José Ovejero, l’historiador Francesc Bayo i Cristina Xalma, doctora en economia internacional i desenvolupament econòmic, que van tenir, uns més que altres, una mirada si més no més benèvola, encara que amb matisos, cosa que no es pot dir dels dos primers.
En un altre format, per escrit, ha quedat clar també que el tema és delicat, que fàcilment aixeca butllofes, i que per parlar-ne cal anar amb peus de plom, o caminar de puntetes, que en aquest cas no sé quina de les dues expressions seria l’escaient… Em refereixo a l’article que va publicar Narcís Genís al número 1.926 de Presència (23-29 de gener), on deia coses com aquestes:
«Cinquanta anys després del triomf de la Revolució, per Cuba han passat quatre generacions: el 70 per cent de la seva població va néixer després del 1958. Avui el salt generacional no s’ha produït. El president, Raúl Castro, té 77 anys, i la cúpula del Consell d’Estat, l’òrgan de govern a l’illa, presenta una mitjana d’edat superior als 71 anys. Les ciutats també han envellit: l’Havana ha passat de ser una de les ciutats més atractives de Llatinoamèrica a ser una capital absolutament descuidada, gairebé en ruïna, amb els carrers en mal estat, les façanes de les cases envellides, els mercats buits i la majoria de les llibreries i els cinemes tancats».
Tot seguit l’amic Genís, després de constatar que “els símptomes d’esgotament del socialisme cubà són molt clars”, admetia que el règim ha tingut virtuts incontestables en el camp de l’educació i la sanitat, encara que aquest fet té la sorprenent contradicció –“morir d’èxit”, en diu ell- que «aquest sistema educatiu tan desenvolupat després topa amb la dura realitat que no pot preveure els llocs de treball apropiats que absorbeixin els joves procedents d’una educació d’alt nivell».
A partir d’aquí el periodista gironí entrava en una anàlisi de la situació econòmica del país explicada en termes poc favorables, tan poc que van rebre una dura rèplica de Julio López, a través d’Imatges per a la Solidaritat, que li recriminava que no hagués tingut en compte els forts condicionants externs que Cuba ha hagut de capejar com ha pogut:

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

?Després
de llegir el seu article “El desencant de la Revolució” a Presència, la primera pregunta que em va
venir al cap va ser: Com s’atreveix a escriure de
l’economia cubana sense esmentar, en tot el text, el bloqueig
econòmic que porta patint la població cubana des de fa més de dues
dècades, denunciat davant de l’ONU i amb el vot en contra del
bloqueig de 194 països?

Com vostè, ?alguns exegetes del mercat sense regnes,
fora i dins del país, pretenen convèncer-nos que el fracàs més gran de la Revolució Cubana,
a 50 anys, és l’economia. Els menys recalcitrants entre aquests objectors, com
és el seu cas, arriben a reconèixer-li, a Cuba, assoliments socials com la
salut pública, l’educació i un valuós capital humà. Però es regiren i li neguen
la sal i l’aigua quan s’esmenta l’obra econòmica d’aquestes cinc dècades.

Podria explicar-se, sols per arguments i habilitats de la política,
que l’illa en mig segle, tenallada i bloquejada, hagi sobreviscut a tants sismes, i
hagi tingut tanta capacitat de readaptar-se a circumstàncies molt
difícils i escenaris internacionals tan complexos? Per què els cubans,
encara que amb molts problemes, dificultats i insatisfaccions, continuen
aferrats a la seva salvació, enmig de les tempestes d’aquest inici de
segle?
Seria ximple pensar en una tossuderia; o que els qui han viscut les verdes, les
madures i fins i tot les podrides en aquell país ho han fet narcotitzats com
rates per un flautista d’Hamelin, o acovardits. Seria una ofensa major a la
intel·ligència i la sensibilitat del cubà.
El que ha sostingut el consens i el suport majoritari a la Revolució no pot
explicar-se sense tenir en compte els efectes de l’economia, aquesta carcassa
que sosté la política, encara que aquesta, com bé va dir Carlos Varela, «no
cabe en la azucarera».
La Revolució Cubana no sols va subvertir sistèmicamente el vell ordre econòmic
i social del capitalisme, sinó que va anar creant, entre les runes del sistema
estellat, una obra imperfecta però tangible, d’administrar i fer produir un
país per a benefici de les grans majories, sense exclusions.
Clar que no ha estat un procés lineal i expeditiu. Ensopegades a l’ordre del
dia, entossudiments, obertures i més entossudiments, errors,
voluntarismes, extremismes, idealismes i altres ismes que s’han donat la mà. Cuba en aquests 50
anys ha anat buscant el seu camí, no sense retrocessos, per trobar altres
dreceres per on conduir l’afany de construir el socialisme.

?Quina
és la realització essencial i perdurable de la Revolució Cubana
en matèria econòmica, en aquests 50 anys?  A aquesta pregunta el doctor
Juan Triana, del Centre d’Estudis de l’Economia Cubana, va respondre rotund:
«Haver posat la millora del ser humà com la premissa i l’objectiu principal de
qualsevol estratègia, i haver estat conseqüent amb aquesta premissa-meta durant
aquests 50 anys».
I en va esmentar altres de similar importància per a ell: «Haver aconseguit
readaptar-se a dos canvis traumàtics de “centre econòmic cíclic” (el
1959 respecte als Estats Units, i en els 90 amb l’URSS). I haver creat un
recurs altament competitiu: el cubà amb coneixement; i mantenir, malgrat el
rigor de l’última crisi, la capacitat per continuar produint-lo».
La immensa dimensió social de l’economia revolucionària com un dels pilars de
l’obra va ser esmentada per molts. Una economia que col·loca en primer lloc la
justícia social.
Per al doctor Manuel Castro Tato, això s’expressa en el gran desenvolupament
assolit en l’educació i la salut pública, i en la cooperació deixada en tal
sentit a desenes de països germans a l’Àfrica i Amèrica Llatina. I el doctor
Omar Everleny, del Centre d’Estudis de l’Economia Cubana, pondera com una mica
distintiu d’aquests 50 anys a Cuba un fenomen en aquest món:
l’estreta vinculació entre creixement econòmic i benefici social.

?Mathis
Wackernagel, investigador de la Universitat de Califòrnia i inventor del
concepte “petjada ecològica”, demostra que l’únic país que ha tingut
un desenvolupament acceptable i sostenible alhora ha estat Cuba. Miri aquesta
gràfica:

http://www.crisisenergetica.org/img/new_scientist_sustainable_d.jpg

La cosa, sens dubte, dóna molt a pensar. Per començar,
perquè és fàcil advertir que la major part dels balseros cubans que van fugir
del país buscant aquest altre nivell de consum que no pot ser generalitzat
sense destruir el planeta, és a dir, reivindicant el seu dret a ser tan
globalment irresponsables com ho són els consumidors nord-americans o europeus.
Tindríem molt poca vergonya, sens dubte, si condemnéssim la pretensió dels
altres d’imitar la manera com devorem impunement el planeta.

?Però
es reconeixerà que la imatge mediàtica de l’assumpte canvia de forma radical:
del que realment fugen és del consum responsable a la recerca del Paradís del
consum suïcida i, per interessos estratègics de persecució de Cuba, se’ls rep
com a herois de la llibertat en comptes de tancar-los les portes com es fa amb
els qui fugen de la misèria, per exemple de Burundi (a qui es tracta com una
plaga de què cal protegir-se)

?Miri,
senyor Genís, sempre els atacs contra Cuba insisteixen en la necessitat de
“democratitzar” l’illa (de la mateixa manera, i pels mateixos motius,
que els Reis Catòlics insistien a cristianitzar Amèrica). A Cuba no hi ha
democràcia, en diuen uns i d’altres. A Cuba, diuen, no hi ha llibertat
d’expressió. A Cuba hi ha corrupció, prostitució, masclisme, racisme, presos
polítics… Doncs clar, i a més hi ha tabaquisme, alcoholisme, cafeïnomanía,
filatèlia i qualsevol altre vici que puguem imaginar.
Clar que hi ha masclisme, a Cuba. Vivim, des de fa mil·lennis, en un món
brutalment patriarcal (sense anar més lluny, a Catalunya amb el tema de
l’hereu), que amb prou feines ha aconseguit ser-ho una mica menys en les
últimes dècades. I a Cuba, com a tot arreu, hi continua
havent masclisme. Però -per què deu ser?- els homes cubans són una mica
més mesurats que els seus homòlegs de la “Catalunya democràtica” i no maten una
cubana cada vint dies.
Clar que hi ha racisme a Cuba. Vivim en un món obcecadament racista. Però
el fet de parlar de “races” humanes és pur racisme. Tots som
racistes, en alguna mesura, de la mateixa manera que tots els homes (i la
majoria de les dones) som masclistes. A Catalunya mateix, hi ha hagut molt de
racisme, amb la gent que va venir de fora a treballar, i encara avui en
dia continua havent-n’hi. A Cuba hi continua havent racisme, sí, com a tot el
món; però els “prietos” (negres a Cuba) no són explotats ni agredits
pel color de la seva pell, com passa a diari a la “Catalunya
democràtica”.
Sens dubte que a Cuba no hi ha plena llibertat d’expressió. Potser n’hi ha en
algun lloc? Potser pot un, a “l’Espanya democràtica”, dir el que
pensa d’un rei imposat per Franco, o expressar respecte a ETA una opinió
diferent de l’oficial?

Per què caldria permetre als “dissidents” cubans
difondre les consignes dels terroristes nord-americans, que no han deixat
d’assetjar Cuba per tots els mitjans des del triomf de la revolució?

Per què caldria permetre’l l’entrada a l’illa a un diputat
de CiU disfressat de turista, un agent de la dreta més retrògrada
comissionat per entrevistar-se amb els esbirros de la CIA?

Amb quina autoritat moral se li demana llibertat
d’expressió a Cuba des d’un Estat en el qual ni tan sols no hi ha llibertat de
silenci, ja que s’ha arribat a l’extrem d’il·legalitzar partits politics pel
fet de no “condemnar” públicament el que al Govern li interessa que
es condemni?

?Clar
que hi ha presos polítics a Cuba. Com no n’hi ha d’haver en un país sotmès a un
cèrcol numantí i pressionat sense treva per la potència militar més gran i més despietada
de tots els temps, una de les estratègies bàsiques de la qual és i ha estat
sempre la infiltració de “quintacolumnistes” i la compra de traïdors?
¿Cal deixar que els espies, els sabotejadors i els sicaris facin la seva feina
sense ser importunats? A Cuba hi ha presos polítics, sí. Encara que molts menys
que a “l’Espanya democràtica”, on ara mateix n’hi ha més de set-cents
(gairebé tots bascos), on ni tan sols no es reconeix la seva existència, on són
dispersats de forma sistemàtica, anticonstitucionalment allunyats del seu país
i dels seus familiars. I on són torturats impunement per terroristes
d’uniforme, com han denunciat una i altra vegada l’ONU, Amnistia Internacional,
l’Associació contra la Tortura, el TAT i altres organitzacions.
A Cuba no hi ha democràcia, diuen. Doncs és clar que no. La democràcia no existeix
ni ha existit mai, ni aquí ni allà,  ni tan sols a la Grècia de Pèricles.
La democràcia realment participativa, única digna d’aquest nom, és un
“desideràtum”, una meta cap a la qual alguns s’encaminen mentre
d’altres pretenen haver-la assolit ja per no haver d’assolir-la mai. La democràcia és una
utopia (en el sentit de projecte “no impossible sinó impossibilitat”
que Alfonso Sastre reivindica per al terme). Una utopia que, gràcies a la
revolució cubana, gràcies als seus extraordinaris èxits socials i a la seva
heroica resistència davant l’imperialisme, està una mica més a prop cada dia.
Per això Cuba té tants i tan poderosos enemics. Per això té tants d’amics, i
tan lleials.

Però, llegint el teu article, em preguntava: ?Quin
perill suposa, llavors, la revolució cubana perquè se l’odiï tant? Com diu el
meu amic i periodista Pascual Serrano:

“No hauria de fer falta considerar-se procastrista ni
comunista per arribar a la conclusió que el que molesta de la revolució cubana
es pot expressar en una sola paraula: exemple.

És el que desespera els governants nord-americans i la
dreta mundial: l’anguniosa possibilitat que la revolució cubana i la política
que allà s’està aplicant pugui ser un exemple d’un altre model d’organització
econòmica i social; que es pugui oferir un sistema electoral almenys diferent
del de serpentines i diners per a falques publicitàries d’Occident; que
-malgrat la seva precarietat- pugui existir menys corrupció entre els seus
governants que a cap país d’Amèrica Llatina; que s’estigui conformant un
ciutadà amb valors diferents, aliè a l’individualisme, a la competitivitat o al
consum obsessiu. No es tracta d’afirmar que Cuba és el paradís, que el seu
sistema electoral és perfecte i que la seva societat és idíl·lica, però sí de
reconèixer que en aquest país s’han produït fenòmens d’avenç social, cultural i
humà impressionants, si tenim en compte el seu limitat poder econòmic, la
persecució a què ha estat sotmès i l’agressió informativa i de tot tipus que porta
sofrint des de fa cinquanta anys. La realitat és que, independentment de les
posicions ideològiques, ningú no negarà que continuen sent els líders cubans
els que aixequen més expectació amb la seva presència en les cimeres mundials i
suport de col·lectius de solidaritat de tot el món”.

Senyor Genís, vostè pot escriure de Figueres, Roses,
Girona, etc, d’on vulgui, però a l’hora de fer-ho de Cuba ha de ser valent,
molt valent, i no tenir por dels seus amos.