L'Hereu Riera

En el seu comentari setmanal al diari, en Jordi Soler ressenyava [avui dt] les manis que aquest darrer kp de 7mana [escrit a l’stil oikmntns] han tingut lloc a Madrid i Barcelona, i per partida doble: manifestació i contramanifestació, en aquesta darrera ciutat amb “enfrontament dialèctic” inclòs (que va oferir una preciosa perla dialèctica, per cert, la d’un ciutadanus indignat que va exclamar davant les càmeres de televisió, si el vaig entendre bé: “És un atemptat a la llibertat d’expressió que en Saura hagi permès aquesta contramanifestació!…”).
Era l’àmbit que ens faltava per a la discrepància, doncs: el carrer. Diu el tòpic que la discussió, la discordança, és enriquidora, però quan l’objecte del debat és Cuba no sembla pas que sigui així, perquè es tracta, com hem vist en aquest cinquantenari, de postures solidificades, que no hi ha qui les somogui.
“Al marge de les alegries dels assistents a aitals manis, unes perquè a Cuba hi ha una dictadura marxista-leninista, i les altres perquè algun dia aquesta dictadura desapareixerà, quina incidència han tingut les dues mobilitzacions, o les quatre, per ser més exactes, sobre els problemes de l’illa caribenya? Com han influït sobre la situació dels cubans, dels que no s’han mogut de la seva pàtria i dels que viuen als Estats Units? Sense entrar en polèmiques, és a dir, sense valorar ni positivament ni negativament cap de les dues realitats, la castrista i l’anticastrista, penso que sortir al carrer aclamant o dient pestes del règim de l’avi Fidel ha fet el mateix efecte que haurien provocat unes manifestacions a favor o en contra de Darth Vader o del doctor Maligne. Perquè, en les de veritat, ni els uns ni els altres no van aconseguir res de res, excepte l’intercanvi d’insults i deixar com un drap brut algun polític de per aquí”.
És exactament així. Però ¿de què ens podem estranyar, si en les baralles per aquest èns molt més llunyà i inabastable, eteri, invisible, inodor, incolor i insípid que en diem déu [i no pas déu/dea, curiosament], els homes s’han matat, es maten i amb tota probabilitat continuaran matant-se, metafòricament o literal, en un bàndol els que hi creuen i en l’altre els que creuen que no existeix?
Una altra constant que dóna la mesura de la nostra absurditat com a espècie social és el detall que aporta també en Jordi en el seu escrit: la fortuna estimada en 100 M de dòlars que diuen que se’n va endur el llest d’en Batista quan va fugir cames ajudeu-me de l’illa de Cuba, ara ha fet 50 anys: el dia 1 de gener de 1959. Aquesta xifra m’ha fet pensar automàticament en els 2.000 parells de sabates que la dictadora filipina Imelda Marcos es va emportar de la seva illa; aquesta per pintoresca, però també en les altres ingents quantitats -i aquestes no eren cap broma- de tots els dictadors que en el món han sigut, des de les Filipines a la punta austral d’Amèrica Llatina, passant per tot l’Orient, el llunyà, el mitjà i el proper, l’Àsia grossa i la petita, i la civilitzada Europa -incloent-hi la campechana Espanya-, i per tota l’Àfrica, amb tots els monstres retratats per la ploma de l’Albert Sánchez Piñol i tots els que s’han quedat a dins del tinter.
I a propòsit d’en Batista: què se’n va fer, d’aquest? Doncs, ves per on, he trobat la resposta casualment, a la plana 508 del volum XXVIII de l’obra completa d’aquell cul d’en Jaumet de Palafrugell tocat per la mania d’escriure:

«En el curs d’aquesta primera exploració, parlàrem amb diverses persones i totes ens digueren el mateix: que el primer client turístic de l’illa de Madeira, en aquest moment, és el coronel Fulgencio Batista, ex-dictador de Cuba, fugit del seu país, que viu en el millor hotel de Funchal amb la seva família, unes mecanògrafes del seu secretariat i uns escassos policies -pagats per ell- que li fan de guardaespatlles. De Batista, ningú no en parla enlloc del món; a Madeira és el pretext de la conversa permanent entre la gent corrent. Fa una vida tranquil·la i solitària i les seves ocupacions consisteixen a llegir la premsa, contestar les cartes i fer solitaris. L’anomenen com l’anomenaven a Cuba: el “Moreno”. Sembla que el “Moreno” és, també, prou donat a fer voltes, en el seu automòbil, per l’illa. Ningú no ha esbrinat, encara, en la pacífica illa, si es tracta d’un dictador definitivament retirat o si pretén, altra vegada, d’apoderar-se de la banca. No crec que produeixi cap dificultat al Govern portuguès. Com en tots els països tradicionalment turístics, l’ex-dictador interessa a Funchal per les propines que amolla intermintentment».
Et ça c’est tout. El cabronàs, d’illa en illa i tiro perquè ningú em pilla, com si diguéssim, despenent amb tota la calma el seu raconet de 100 M de dòlars ianquis guardats en un mitjó, i encara bo que, segurament estacat per la mandra, va decidir estar-se quiet i no emprenyar més…
El president Kennedy deia que “els que estúpidament buscaven el poder cavalcant un tigre han acabat al seu ventre”. Potser sí, però resulta que ell, que es va veure emmerdat en la crisi dels míssils de 1962 sense haver encès aquell foc, la factura cubana -diuen algunes hipòtesis- li va valer un atemptat mortal, mentre que aquell porc que va apropiar-se de l’illa per aprofitar-se’n tant com va poder va fugir-ne amb les maletes plenes de bitllets de banc americans i en va poder fer ús tranquil·lament (excepte potser per aconseguir matar l’avorriment de Madeira) sense que cap pistoler l’importunés per a res, i encara menys que l’enviés a l’altre barri abans d’hora.

[_{Il·lustració de l’entradeta:}

_{THE COVER OF TIME MAGAZINE (April 9 1952) showed a photo of
Batista with a Cuban flag behind him, and the caption: “Cuba’s
Batista: he got past Democracy’s sentries.” Ironically, that was not the first
time that Batista had bypassed the process of Democracy, with the full blessing
and encouragement of its self-appointed guardians. Twenty years earlier Batista
had become the strongman that would come to symbolize the heart and soul of
Roosevelt’s “Good Neighbor Policy.”}

<sub>Ruben Fulgencio Batista Zaldívar was born in Cuba’s
Oriente Province on January 16
1901. His parents, who lived and worked in a sugar plantation, were said to be
of mixed race; Negro, white, Indian, and (it was popularly believed) Chinese.
In 1921 he joined the army as a private, and in 1932 he became a military
tribunal stenographer with the rank of sergeant. (by Jerry A. Sierra)</sub>]