L'Hereu Riera

Com pixar fora de test des de l’espai i no morir en l’intent… Heus ací una faula que em va arribar l’altre dia no sé per quin conducte, i que explica en quina mena de món tan inexplicable vivim, a la manera de les Cartes perses que Charles Louis de Secondat, baró de Montesquieu, va escriure el 1717 i va publicar anònimament a Amsterdam quatre anys més tard, i que eren un retrat demolidor de la societat francesa del seu temps, vista a través dels ulls d’un polític i pensador exiliat, un tal Uzbeck, que arriba des del seu país a París i flipa amb els costums locals.
En la faula que dic, i que podeu veure clicant al quadret de baix, si teniu paciència (de fet, encara no sé d’on vaig treure la meva), els personatges exòtics són ni més ni menys que una mena de neohippies que viuen no pas a Pèrsia (que avui seria l’Iran, nada menus) ni a Katmandú, sinó en un planeta penjat en algun punt indeterminat del nostre cel i que baixen a la terra, i concretament a la capital de França, París, a la qual van a parar amb una punteria sorprenent i amb un vehicle més sorprenent encara, una mena de bombolla de xiclet impulsada per… ones mentals, aproximadament. L’arribada a la gran ciutat és catastròfica, venint com vénen d’un planeta molt més avançat, sense màquines, i el contrast de civilitzacions és molt i molt il·lustrador…, encara que al final resulta que aquesta Il·lustració tan ben intencionada és una caricatura de l’altra, i que la historieta fa riure, però no pas de la mateixa manera que la novel·la del baró de Montesquieu, ni molt menys.

Hi ha qui diu que França fa temps que viu dels vells mites -la Revolució de 1789, l’Enciclopèdia, la Resistència, el Maig del 68…-, que volen vendre al món la seva moto genèticament pionera, i que estan convençuts que són els més millors, fins i tot -o sobretot- a l’hora de treure’s de sobre o fermar els pitjors entre ells -monarques, patrons, clergat i altres paràsits-, i que la resta de nacions del planeta van sempre endarrerides, i per això mateix necessitades de la seva guia espiritual laica i política…
Un hom, davant aquests enormes monuments que la República francesa ha produït, es pot fer càrrec que el nostre Estat veí de dalt hagi produït també una considerable crosta narcisista, o xovinista, que és com se sol conèixer aquesta qualitat del caràcter francès. Però els temps canvien, i fa de bon entendre també que aquesta mateixa supèrbia s’hagi convertit en irritació durant els períodes en què el centre del món s’ha desplaçat cap a d’altres latituds, com passa en el moment present, en què els Estats Units, el successor del vell rival anglès, són la primera potència mundial, i per extensió la llengua anglesa ha guanyat per golejada la francesa i s’ha convertit en la llengua franca del concert internacional, el llatí del segle actual.
L’alegria va per barris, ve-t’ho aquí, i per a un espectador neutral no deixa de ser divertit veure les reaccions de mal perdedors, a vegades patètiques, de determinats actors ensuperbits que es tenien molt cregut el seu paper de prima donna. Sobretot quan, de portes endins, continuen essent els colonitzadors orgullosos decidits a imposar tant sí com no el seu punt de vista, les seves lleis monolítiques i la seva llengua única, tot en nom de la seva única i vertadera fe republicana, com testimonia molt bé, per exemple, l’escriptor perpinyanès Joan-Lluís Lluís (el seu llibre Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, del 2002, és d’una lectura tan amena com higiènica), que viu de primera mà i amb una considerable irritació també el complex de superioritat que han hagut de suportar les terres -com el Rosselló mateix- francesitzades a la força i amb tanta astúcia com duresa.

Els neohippies hi diuen la seva, orientats pels vells hippies, que mai no moren! A la cinta hi surten tots els tòpics hippis: assemblearisme, harmonia entre els membres del col·lectiu i amb l’univers, vegetarianisme, intercanvi de productes naturals, rebuig del diner i de la maquinària pol·lucionadora, potenciació dels poders mentals i espirituals, dels sentiments, superació de la hipocresia (el matrimoni és “prostitució legal”), anarquia (al seu planeta “no decideix ningú i decideixen tots”), vida sana (no hi ha cap menció a les drogues, per cert, que entre els hippis terrestres dels anys 60 van fer furor, primer, i escabetxina després), alletament matern… i com a resultat de tot plegat, una longevitat impressionant, de 150 anys en amunt. Una meravella. Però com s’hi va arribar, a tot això, a aquest punt tan evolucionat?
Aquí hem de tirar dels coneixements arqueològics d’uns joves que tenen estudiada aquesta etapa dels temps antics: resulta que en un moment determinat (que vindria a ser el nostre temps, segle XXI o un xic més enllà), va venir l’Època dels Grans Processos, en què els industrials i tota mena de malparits especuladors i enverinadors van ser jutjats i condemants per “crims contra el planeta “, igual que els polítics que s’havien avingut al seu joc i havien permès la seva activitat delictiva, i després d’això van venir els Boicots: tot allò que era “dolent per a la vida” es va deixar de comprar… i tot seguit va arribar el Caos pre-Renaixement, que devia donar peu, com és lògic, encara que no ho diuen, al Renaixement i a l’època definitivament perfecta, que és la que retrata la pel·lícula i que podríem dir-ne la Reòstia.
¿Com es va arribar (és a dir, com s’imaginen els guionistes d’aquesta fantasia que hi arribarem, els que vivim en aquest present) a fer els judicis als malfactors que mataven (que maten) el planeta amb els seus verins letals i les seves mentides pernicioses? Qui els va jutjar? ¿Com ho van fer els habitants de la terra per posar-se d’acord per boicotejar i arruïnar els industrials que fabricaven productes “dolents per a la vida”? ¿I com es va passar del materialisme antic als nous i poderosos espiritualisme i mentalisme alliberadors del diner i de les màquines sorolloses i pol·lucionants, i a una economia de mercat tan beatífica? Potser a la Coline Serreau, la directora, li va faltar metratge -i això que és llarg de collons!-, però el cert és que no ho explica, i per tant ens hem quedat amb les ganes de saber allò que més ens interessava…, què hi farem! Ara bé, també li diria, a ella i als que s’han pres la molèstia d’imaginar-se aquesta nova Revolució francesa, que per explicar sopars de duro ja hi ha la vora del foc, que és molt més econòmica i neorural.