L'Hereu Riera

“Si als EUA no hagués sortit un Thomas Jefferson, ara encara serien una província de la Gran Bretanya”.
Això ho ha dit aquest matí el professor d’economia Xavier Sala Martín, a la tertúlia de la ràdio, on es parlava del nou model (sic) de finançament, com és natural. Xifres amunt, xifres avall, que si serien prou, que si no…, al final el professor Sala ha dit que aquí, més que una qüestió de quantitats, es dirimeix una qüestió de dignitat, i que després de tantes sumes i restes comença a ser hora que els polítics del país diguin que ja n’hi ha prou. “Però vostè és molt radical”, li ha dit la Gemma Calvet, “…perquè després de dir ‘prou’, què?”. “Doncs tornar a dir prou, i una tercera vegada i una altra…”, li ha contestat l’economista.
Encara hi ha gent -sembla que cada dia menys- que li costa d’entendre-ho, però Catalunya està jugant una partida de cartes contra un jugador que és tot un tafur, un tafurer expert que en sap un niu, i que no s’està de fer trampes per endur-se’n la morterada en joc. Mentre el nostre jugador delegat vagi de pipioli acollonit que a cada tremolor se li veuen les cartes, aquest país nostre sempre en sortirà perdedor, de totes les apostes.
Heribert Barrera va proposar fa uns quants mesos, no recordo a propòsit de quin abracadabra de l’Estat per esquilar una vegada més Catalunya, que els polítics catalans al Senat de Madrid es neguessin a votar favorablement cap proposició de la Cambra alta fins que l’Estat es veiés obligat a rectificar. Però no va anar així. El tafur fa por: la seva previsible reacció de trampós professional, cridant hipòcritament “!Chantaje!, encara aconsegueix que els nostres il·lustres representants s’inhibeixin i deixin per a un altre dia allò de clavar un cop de puny sobre la taula, plantar–se i/o estripar les cartes, si cal.

¿Radical, la postura d’en Xavier Sala Martín? Costarà molt que el país en pes, començant per la seva classe política, que se suposa que és la que ha de passar a davant, es posi al mateix nivell de radicalitat que els nostres suposats compatriotes (ha ha!, quin riure!) de Ponent. Aquests sí que són radicals de debò: intransigents a prova de bomba, agarrats com una paparra gegant a la seva refotuda caixa única, plantats com una aranya sobre el seu negoci colonial, controlant-ne tots els fils. D’aquí no els mou ni Déu.
Aquest matí el vicepresident Carod-Rovira parlava també a la ràdio de “solidaritat sostenible”. Àngela Maria! Per arribar al dèficit fiscal zero hem de passar per la reducció d’un terç del dèficit actual, que és el que s’ha fet amb l’aprovació del celebèrrim acord pel finançament de les autonomies (de la colònia…, vull dir de l’autonomia de Catalunya: les altres passaran tot darrera amb el cistell a recollir l’esporgada feta per l’Estatut català). Això deia el vicepresident: paciència, germans. Després d’aquest enorme moviment de terres, cansadíssim, la muntanya ha parit novament un ratolí. Què hi farem! Paciència. Silenci. La partida continua.

La reacció espanyola:

—Ja abans de l’anunci de l’acord pel finançament, la ministra d’Economia del Govern espanyol, Helena Salgado, anava dient que era “difícil acontentar tothom”… ¿Acontentar, senyora vicepresidenta? Catalunya no pretenia pas que se l’acontentés, amb tota aquesta moguda, sinó que se li donés allò que necessita per continuar funcionant, que vol dir també produint perquè unes quantes comunitats espanyoles puguin anar tirant la mar de contentes de l’esforç d’aquesta comunitat catalana tan munyida, que no ho sap, vostè? Vostè sí que ho sap, però els presidents de les comunitats castellanoparlants i la majoria dels seus súbdits es veu que no, i aquí ningú no desfà el malentès. Al contrari.

—La premsa de la caverna informa a tota l’espanyolitat, en portada, que la rica “Cataluña recibirá casi 4.000 de los 11.000 M € para toda España”. Vinga merda sobre els catalans, i ningú de la demòcrata Espanya té nassos ni arguments, es veu, per portar-los la contrària i fer-los callar. (Des de Catalunya tampoc, però: aquí ja sabem com en són, aquests, de…, de…, de què?, de RADICALS, oi?… Bé, sí: el president Montilla es va recordar aquest dia d’ells i de la mare que els va parir, però educadament). Ningú diu ni piu, però ¿qui ha de dir res, si la mateixa ministra distribuïdora parla d’acontentar tothom amb les menjadores ?

—La bilingüe Presidenta de la Comunidad de Madrid posa a funcionar la seva viperina llengua per reclamar per a la seva esfilagarsada autonomia, pobreta, una partida d’aquests 11.000 M per finançar el bilingüisme (“español-inglés”, aclareix, amb un graciós mohín a la seva cara de ciment armat, la il·lustre senyora Aguirre y Gil de Biedma) que segons ella va a tot drap a les escoles de la Comunidad. A quins nivells d’absurditat hem d’arribar en aquest vaixell delirant sense rumb governat per pirates de secà! Com li va passar en el cas de l’opa de Gas Natural a Endesa, aquí també l’ha traït el subconscient: per a ella tan estrangera és la llengua anglesa com la catalana, només que aquella és universal i se l’ha de respectar, i aquesta és casolana i se l’ha d’eliminar (perquè en aquest solar espanyol hi ha de campar sola la llengua espanyola).

Sobre el particular, la setmana passada el seu alter gago amb pantalons, el doctor José Mari Aznar López, va evacuar també un pedagògic comentari a propòsit de l’aprovació de la llei d’educació, la LEC, en el Parlament català. Segons el savi de Quintanilla de Onésimo [de Onésimo Redondo, un altre feixista], amb la immersió lingüística i tot plegat, els infants pobres d’aquest país quedaran fotuts, perquè només podran aprendre català i prou, mentre que els fills de casa bona els seus pares els hauran de portar, ells que podran fer-ho, a algun lloc fora de Catalunya perquè puguin aprendre espanyol com déu mana… Quin demagog més emètic, preocupat pels pobres nens catalans! Quin fàstic de gent! El català té problemes per sobreviure (per culpa del seu collons de llengua universal, a més) i ells vinga rasca que rascaràs, a veure si és veritat que la poden matar d’una maleïda vegada…!

No hi ha manera que ens deixin en pau. No en saben, no hi poden fer més: són així. No els canviarem pas, ni tenim per què fer-ho. Però tampoc hi ha cap motiu racional per haver-los d’aguantar. Quan algú o alguna cosa es fa insuportable, vol dir simplement que no es pot suportar.
Que juguin al solitari, si volen, i fent totes les trampes que els doni la gana, però que no emprenyin més amb les seves cartes trucades.