L'Hereu Riera

L’Sputnik, el ‘company de viatge’ que condueix en Bruno Sokolowitz al canal 33, ens ha passat aquest divendres un tros del cèlebre documental sobre el Festival de Woodstock, film dirigit per Michael Wadleigh i muntat per un tal Martin Scorsese, i  mereixedor d’un Oscar el 1970, que hauria de treure el ventre de pena als pobres mansos que van tenir la idea d’organitzar aquell macrofestival, el més macro de tots els festivals que s’han fet i s’han desfet: cap a mig milió de persones diu que van desfilar per aquell prat de la població de Bethel, prop de Nova York, durant aquells tres dies de “música, pau i amor”, el doble del que comptaven els organitzadors, cosa que va donar peu a uns quants cacaus, totalment comprensibles.
El festival, que ja és un tòpic dir-ne que es va convertir en una icona del moviment hippie, va tenir lloc els dies 15, 16 i 17 d’agost de 1969, en plena guerra del Vietnam, i va ser un clam contra la intervenció nord-americana en el conflicte indo-xinès. El clímax li va posar Jimi Hendrix amb la seva memorable actuació, en què va interpretar Star-Spangled Banner, l’himne dels Estats Units, distorsionant al límit les cordes de la seva guitarrra elèctrica i traient-ne sons espaterrants per recordar el retruny de les bombes i l’espetec dels fusells, volent significar amb aquesta barreja que ells, tota la gent que eren allà congregats, se sentien tan nord-americans com els altres però que no acceptaven la política imperialista dels seus governants.
Bé, doncs la casualitat ha volgut que aquest estiu hagi vingut a Catalunya una altra de les icones d’aquells anys, James Taylor, que va fer un recital dins el festival de Cap Roig el dia 2 d’aquest mes. I lligo una cosa amb l’altra perquè el cantant canadenc, sol o fent parella amb la que va ser la seva dona durant més de deu anys, Carly Simon, era una celebritat ja en aquells anys, amb cançons seves o d’altri, com la conegudíssima versió que feia de You’ve got a friend, de Carole King; i perquè l’home podria ser una mica el símbol d’aquella generació, que va passar del somni de la pau i l’amor al malson de la droga dura, que la va deixar desfeta (les males llengües deien que darrera de l’heroïna hi havia la CIA, però deu tractar-se d’una altra llegenda urbana dels amants de les teories de la conspiració).
Es deia dels hippies que vivien “a les escletxes del sistema”, però això va ser fins que el sistema va tapar totes les escletxes i no va permetre més alegries. El despertar del somni va ser dur, duríssim, encara que mentre va durar va ser bonic, com se sol dir. I de tota manera va deixar muntanyes de supervivents. Encara aquesta setmana un altre reportatge televisiu ens recordava l’experiència d’una comuna anomenada BlackBear Ranch, al nord de Califòrnia, i dels èxits i fracassos dels seus esforçats membres. I utilitzo aquest adjectiu sense ironia, perquè el “retorn a la terra” i la vida a la natura, tot i el tarannà hippie tòpic, va representar una enorme despesa d’energies, la major part d’elles malaguanyades, per buscar una alternativa a una societat de consum que amenaçava (i amenaça) de consumir-se a ella mateixa i el planeta sencer. I això no és cap broma.
L’èxit més gran d’aquell intent descomunal seria potser l’herència que va deixar, en intangibles relacionats amb les relacions humanes, per exemple, i en coses més concretes com ara la consciència ecologista, que s’ha estès com una taca d’oli.

Però, tornant als supervivents de la batalla per “canviar el món” (o per evitar que
el món almenys no els canviés a ells, o que ho fes al mínim, que el món és
dur de pelar), en James Taylor en seria també un bon exemple: amb més de seixanta anys a sobre, aquí el tenim amb la seva (mica de) veu i la seva guitarra fotent-li pel tros. O Crosby, Stills, Nash i Young, que es van tornar a reunir per fer una contundent gira per tot el país per ajudar a descavalcar George Bush jr., el Mentider, de la presidència dels EUA. I Paul Simon, i Jackson Browne, i tants altres.
O la mateixa Carly Simon, que amb la seva veu potent (quin duo més curiós, el de Simon & Taylor, un amb un fil de veu i l’altra amb un xombo de veu…!) no ha deixat de fer discos, component i cantant…
Ai, la Carly!, que amb la coberta del seu disc No secrets (1972) reproduïda a l’entradeta d’aquest post va fer veure a molts joves de la seva generació (i de les següents) que darrera d’aquella presentació hi havia tot un món alternatiu per descobrir… La seva carrera ha tingut molts alts i baixos, amb puntes de molt d’èxit, i amb situacions personals difícils, com quan va haver de superar un càncer de mama (d’aquells pits tan perfectes que s’endevinaven sota la camiseta…). Però al seu país continua tenint molt de predicament, transmutada en una cantant elegant que toca en locals selectes. Em costa una mica d’entendre, perquè sempre m’ha semblat que li falta domini de la veu, i en determinats passatges jo diria que desafina i tot. Però això sí: seria la cantant que desafina amb més elegància de tot el circuit!