L'Hereu Riera

Interessant disquisició de Joan Barril en El Periódico [*] d’avui (“Paraules deformes”) sobre l’ús, l’abús, de determinades paraules i expressions, de resultes del qual aquestes perden el seu sentit original per donar-ne un altre de bord. Començava així:
«Saint-Exupéry diu a El petit príncep que les paraules són
font de malentesos. És veritat. Una de les paraules que defineixen
precisament el bon ús de les paraules s’ha convertit en un concepte que
defineix tot el contrari. La retòrica, per exemple, era la ciència que
estudiava i fomentava la bellesa del discurs i la precisió del que
s’escrivia i del que es deia. Avui, contràriament, una intervenció
retòrica és una xerrameca estèril i buida, desproveïda de fons, de tesi
i d’harmonia».

Després d’aquest exemple, venia el de l’adjectiu «feixista» i els seus derivats: «El feixisme, per desgràcia,
va ser una cosa molt seriosa per utilitzar-la com a insult sobre gent
que es limita a no estar d’acord amb nosaltres. Un feixista és algú que
busca en el grup la seguretat i la impunitat de la seva violència sobre
els altres. Un feixista no atén lleis, sinó uniformes. No pretén
persuadir ni convèncer, sinó simplement eliminar els disconformes. Un
feixista és algú que es refugia en la força precisament per la
debilitat del seu caràcter. A vegades l’autoritarisme es confon en les
seves formes amb el feixisme, però d’autoritaris n’hi ha a tot arreu, i
és de bon observador saber distingir el discrepant del simple botxí».

Llàstima que es queda aquí, en Barril, i se’n va a comentar -cosa totalment comprensible- l’invent retòric amb què ens va sorprendre la setmana passada el director general corporatiu del FC Barcelona, Joan Oliver, aquella inigualable “auditoria de seguretat” amb què va convertir l’afer de l’espionatge ordenat per ell fa uns mesos (i que s’ha conegut tot just ara i precisament ara, vagi vostè a saber per què) sobre determinats vicepresidents del club.
Ho dic perquè es podria haver entretingut un moment, per simple associació d’idees, sobre l’ús i abús que van fer els feixistes, durant la guerra i tots els anys posteriors, de l’adjectiu “nacional” aplicat a les seves tropes, primer, i després a tots els organismes que van crear i a totes les accions -de govern i de tota mena- que van perpetrar. El van aplicar a tots els ordres de la vida, al nou ordre polític i social que van imposar, i ho van fer amb total impunitat -només faltaria!- i amb la total acceptació de la majoria de la societat.
I tant és així, tanta va ser la penetració d’aquest adjectiu impropi (o no) en la ment col·lectiva, que l’hem pogut sentir i veure’l escrit en parlaments i escrits d’escriptors, periodistes i fins i tot d’historiadors (!) d’una esquerrania contrastada. L’apropiació semàntica va tenir -i encara en té- un èxit total, desbordant.
I seguint estirant el fil, ¿què en diríem de la utilització de l’adjectiu “nacional” avui dia, sobretot per part dels que es declaren a tort i a dret “no nacionalistes”, aquest sofisme infecte que cap manual de retòrica admetria? Si els feixistes eren els “nacionals”, els republicans eren una altra cosa… Semblantment, si els “no nacionalistes” actuals (majoritàriament hereus ideològics d’aquells) parlen i actuen en nom d’un suposat àmbit “nacional” (entomeu la paradoxa!), què cony són els altres, tot i formar part de la mateixa sacrosanta unitat nacional? Aquí hi ha alguna cosa que no lliga, no us sembla? Algú aquí amaga l’ou, però costa ben poc descobrir-lo: la mateixa retòrica que gasten, el seu peculiar llenguatge, els traeix i posa l’ou al descobert!
I d’oca a oca, tiro perquè em toca: dia sí dia també, ara hem de veure com passa una cosa paral·lela amb l’adjectiu “nazi”, que els “nacionals” d’avui dia encolomen sense cap rubor als “nacionalistes” que no són nacionalistes espanyols, és a dir, als que no són “no nacionalistes” com ells… L’anàlisi no s’aguanta dreta: “nazi” ve de “nationalsozialismus”, que és la ideologia del partit d’Adolf Hitler emparentada amb la dels feixistes espanyols o franquistes, que jo sàpiga. Doncs res, els vells i nous “nacionals” espanyols tracten de “nazis” els nacionalistes no espanyolistes de la Península (catalans i bascos, sobretot) sense cap empatx. Una manera fantàstica de girar el mitjó sense immutar-se davant els ulls de tothom, un joc de mans que en català en diem fer passar bou per bèstia grossa.
I, ves quina casualitat -la història és la que és, i és tossuda-, resulta que qui va posar en circulació l’apòcope “nazi” va ser ni més ni menys que Joseph Goebbels, el ministre de Propaganda, aquell que va fer famosa la frase “una mentida repetida mil vegades acaba essent una veritat”…

Deixeu-me acabar de repassar l’article de Joan Barril amb “la gran lliçó de llenguatge” que va dir diumenge el president Lula da Silva (ho vaig veure per la TV, i llavors, com ara, em vaig treure el barret): «En relació amb el conflicte que l’enfronta a Hondures,
amb la seva ambaixada assetjada i amenaçada pel president impostor Micheletti, es va dirigir als periodistes i els va dir que parlessin amb els seus editors i que deixessin de considerar el Govern de Micheletti com “un Govern interí”. La interinitat dels governs no explica en cap cas l’origen d’aquests governs. Lula insistia:
una cosa és un Govern interí i una altra és un Govern colpista. Per més
que adornem la violació de la legalitat hondurenya amb paraules, aquell
Govern “de facto”, aquell Govern “interí”, aquell Govern “il·legal”
fonamentat sobre l’acció repressiva de les Forces Armades és un Govern
colpista. I un cop d’Estat no és res més que la usurpació del poder a
partir de l’amenaça, la coacció i la violència de personatges que no
compten amb la ratificació explícita dels seus ciutadans.
»Són paraules de Lula.
En el regne de l’eufemisme s’agraeix que algú amb autoritat moral
recordi la diferència entre la realitat i les paraules amb què se solen
disfressar les coses que no ens agraden».

No estarà de més recordar, doncs, que el Govern franquista, instituït per la força de les armes franquistes sublevades, les forces soi-disant “nacionals”, era un Govern colpista. I aquells a qui aquesta veritat com un temple no els agradi, ja poden anar dient missa, i en el llenguatge que vulguin.
_________________________________________________________

PS: Per cert, entre les últimes creacions destacables del regne de l’eufemisme i del seu putu llenguatge políticament correcte hi ha la de “persones amb diversitat funcional” per denominar les persones discapacitades (abans discapacitats, a seques; abans minusvàlids; abans disminuïts…, impedits, coixos, paralítics, esguerrats…). Anem-nos preparant per a la pròxima, que no pot trigar a ser entre nosaltres, pecadors.
__________________________________________________________

[*] El Periódico de Catalunya podrà ser el butlletí oficial del PSC-PSOE i tot allò que vulgueu, però hi ha una cosa que fa bé, i és la doble versió en català i en castellà, que tenen si fa no fa la mateixa correcció formal. Aquest article d’en Barril l’he llegit avui en un bar on tenien el diari en castellà, però els fragments reproduïts els he capturat de la versió digital en català, que suposo que és la llengua original en què l’havia escrit l’autor, essent com és català. Però posats els dos de costat, no hi hauria manera de saber-ho. Ara agafeu un article qualsevol dels columnistes catalans que publiquen a La Vanguardia, en l’edició en català (amb traducció automàtica): fa poc ho vaig fer amb un d’en Quim Monzó i encara tinc els pèls de punta, del resultat que em va sortir a la pantalla. ¿Per què el diari barceloní del Grup Godó no fa el mateix que l’altre i treu una edició en català digna? Pregunteu-l’hi al comte, que Ell ho deu saber.