De solanes i obagues

Vaig aprofitar la darrera tarda de l’any 2007 per anar a veure la pel.lícula sobre Bach d’en Pere Portabella. Portabella, no és sant de la meva devoció, i entenc que en això de les simpaties i les antipaties no tot és racional. També és veritat que el meu coneixement d’ell és sobretot com a tertulià del Bassas i, per tant, aquest és un coneixement bastant limitat.

Tot i aquest prejudici, recomano anar a veure la pel.lícula per moltes raons.

Potser la principal és que m’ha agradat la idea que han tingut Portabella, Santos i companyia de treure la música de Bach dels auditoris i les sales de concert, per portar-la a situacions de vida quotidiana. Un camioner que toca Bach amb una armónica, un grup de viloncelistes que l’interpreten en un vagó de metro, una partitura de la Passió segons Sant Mateu que serveix per embolicar la carn que arriba a mans de Mendhelson …

Si un hi busca un guió lineal i una història amb inici i final, es trobarà decebut. No hi ha aquesta estructura sinó més aviat una dispersió de temps (s. XVIII, s. XIX, s. XXI) i de llocs (Leipzig, Barcelona, …) units pel fil de la música i per la figura del compositor alemany. Potser la imatge que simbolitza aquests lligams entre escenes és la dels rius, aquells grans rius navegables de centreeuropa que son els protagonistes d’algunes de les escenes de la pel.lícula.

Ningú negarà a Portabella la seva vocació internacional i europea. Potser, a tall de crítica, se li podria dir que la Europa que vol representar, la dels grans rius és una Europa més aviat a lo Salvador Espriu, es a dir "I com m’agradaria d’allunyar-ne nord enllà". Tot és net, culte, ric però una mica tibat i encarcarat.
També hi ha l’Europa mediterrànea, dels torrents secs, de la brutícia i de la creativitat (vaja la de Pere Quart)

Però és clar, parlem de Bach i aquí a Bach encara l’escoltem als auditoris.

Us recomano també l’entrevista que li feu Xavier Cazeneuve del programa El Violí vermell poc abans de la preestrena.