De solanes i obagues

Sóc un aficionat al futbol de gamma mitja-baixa. És a dir, no vaig al camp, però m’agrada seguir els partits del Barça per la tele, cosa cada vegada més difícil, almenys en obert, en català i “de gratis” (ja sé, estava mal acostumat). Com que aquest any no he seguit el dia a dia del Barça, m’està superant tot el que sento i veig aquests darrers dies al voltant dels jugadors i sobretot del president.

Laporta va agafar el club en una situació lamentable económica i esportivament, i en tres anys el va portar fins a una respectable salut econòmica (diuen), dos títols de lliga i una copa d’Europa. El que després va passar ja no ho sé, i és bastant inexplicable.

La tendència d’aquest país a trobar caps de turc i a cremar-los a la foguera pública comença a fer una mica de por. El president del Barça està pagant segurament una manera de fer que en alguns moments d’èxit no va cuidar prou. Està pagant protagonismes preelectorals a deshora, actituds una mica xulesques, mitges veritats per tapar el curriculum de parents … però tot això, que voleu que us digui, forma part d’aquest “nostre pa de cada dia” que hem muntat al voltant de l’esport i sobretot del futbol.

El que fa por és el que s’amaga darrera tanta visceralitat i mala llet. La incapacitat, per part de molts, per articular judicis més o menys equitatius, i amb una certa (ja sé que parlem de futbol i futbol és passió!) una certa racionalitat. Aquest tipus d’escenaris d’indignació cega, fa que apareguin de cop, personatges que se n’aprofiten, que canalitzen tota la mala llet i que son elevats al càrrec amb la mateixa rapidesa que al cap d’un temps son defenestrats. Laporta pujà en part així i ara li toca el rebre.

Però no sé si aquest és el millor camí per generar projectes a mig o llarg termini. Envejo equips com el Manchester amb entrenadors d’anys capaços de dirigir canvis de cicle des de dins i sense fer destrosses. Serà el Mediterrani, o serà potser que el futbol, com més va és més lloc de manifestació de tanta frustració col.lectiva. Ara li ha tocat al Laporta, d’aquí un temps li tocarà a un altre, i així anar fent. El que desitjo però és que això sigui només “coses del futbol”, i no una metàfora del país, perquè sinó estaríem ben arreglats.

Escric ja des de Barcelona. Ahir va ser l’últim dia de periple europeu. La casualitat va voler que l’entrevista que teníem amb el Jesuit Refugee Service-Europa la fem a Brussel.les en plena moguda pel tema de la directiva comunitària sobre el retorn.

Fins fa uns anys la Unió actuava com a garant dels drets fonamentals, enfront les polítiques restrictives dels estats sempre gelosos de la seva “ciutadania”. Construir una altra “ciutadania” a nivell europeu, obligava a considerar el cas contradictori de les persones que residien en un Estat però que tenien la mobilitat limitada per les fronteres interiors. Llavors es va començar a parlar d’una nova ciutadania no lligada necessàriament a la nacionalitat i si en canvi a la residència.

Bufaven però altres temps.

La Unió d’un temps ençà, actua més aviat apretant aquells estats que han tingut polítiques d’immigració més receptives perquè vagin homologant-se en un sentit més restrictiu. La nova directiva sobre el retorn obeeix a aquesta “nova tendència” motivada per la crisi econòmica, i per la sensibilització de l’opinió pública europea i dels partits que la representen en quan a la immigració com a “problema”.

Les polítiques dels Estats ja apuntaven a això. El PSOE en el seu programa electoral recollia la possibilitat d’amplicació del temps màxim de detenció en els centres d’internament per a estrangers (CIE) de 40 dies fins a un temps indefinit. La directiva parla ara de fins a 18 mesos. També Berlusconi va prometre als seus electors “tancar les fronteres i construir camps per a identificar als ciutadans estrangers sense treball que es vegin obligats a entrar en la vida de la delinqüència”.

És cert que la crisi pot portar associat un augment de la conflictivitat social que obligui a prendre mesures, però carregar sobre el boc expiatori de la immigració irregular tot el pes de la crisi és d’un populisme i d’una demagogia espectaculars.

La imatge d’una Europa sembrada de camps de detenció d’irregulars en espera de ser repatriats, no s’adiu amb l’Europa dels drets somniada ni amb aquella que s’ha guanyat durant anys un paper de legitimitat democràtica a ulls del món.

És un goig poder escoltar algú que porta a les espatlles una llarga trajectòria i experiència, i que ho porta bé sense nostàlgies i amb una intacta curiositat pel present i pel futur. Ha estat el cas de les entrevistes que vam tenir ahir amb els jesuïtes Jean Yves Calvez i amb Pierre de Charentenay

El primer persona vinculada des de fa anys als centres d’estudi i recerca social, i que ara col.labora amb el centre CERAS que els jesuïtes francesos tenen al Saint Denis (un centre que avui tenim previst visitar). Amb ell parlem del moment, no pas fàcil, que passen aquest tipus de centres i de la dificultat de trobar l’equilibri en la identitat “fe i justícia” per la qual treballen. En un món molt més secularitzat i també molt més complex, aquest centres que van ser sovint pioners en el camp dels estudis socials, laborals, sindicals i polítics, avui passen per dificultats per trobar lloc i veu: per un costat la societat en menysprea l’experiència i els titlla de confessionals, per l’altre l’església d’innecessaris. Sort que la bonhomia de Calvez, pot més fins i tot que la seva intacta lucidesa als vuitanta anys, i en sortim animats i amb algunes reflexions a tenir en compte pel Centre Cristianisme i Justícia de Barcelona.

Per la tarda anem a la rue d’Assas on ens espera el director de la revista Etudes, Pierre de Charentenay, que ens explica el funcionament i la filosofia d’aquesta publicació. La capçalera ha complert 152 anys! i té una tirada mensual de 12000 exemplars. Ara estan a punt de penjar online tots els articles, cosa que suposarà tenir a disposició una història interessantíssima del pensament i els principals esdeveniments mundials de finals de segle XIX i de tot el XX, això sí des de la visió francesa, molt francesa. Perquè aquest és en part el secret i la permanècia de la revista: està elaborada des d’una cultura i d’una visió local, però oberta al món i interessada per tot allò que s’hi cou. No és estrany doncs que una bona part dels qui reben la revista siguin persones d’altres països. Què bé que ens aniria a Catalunya disposar de revistes així!

Ha estat un dia complert, amb moltes notes preses que caldrà pair i mirar de traslladar i traduir a la nostra realitat allà a Barcelona.

Aquest cap de setmana llarg i aprofitant l’AVE, suposo que seran molts els catalans que aniran a Madrid. Suggereixo una ruta que es podria titular “La ruta del poder (el perdut i el que es vol mantenir a tota costa)”.

Anar al Prado i passejar-se per les sales on hi ha exposats els retrats reials. Veure el lent deteriorament físic i moral d’una dinastia, la dels austries, que es deteriora amb la mateixa rapidesa que ho fa un imperi mal gestionat. Fixar-se en els rostres, en l’expressió buida, en l’encarcarament del no-res que tant van saber retratar mestres com Velázquez. O veure també als borbons retratats per Goya sense cap mena de miraments. Una família que, des de Carles IV, es dedicà durant un segle llarg a tota classe de guerres i intrigues que acabaren amb les restes de l’imperi que els austries no tingueren temps de liquidar. I anar a l’impressionant Palacio Real, convertit ja només en un aparador buit dirigit a impressionar als turistes i als estadistes que el visiten.

I sobre el present, observar l’edifici del Ministerio de Agricultura, i preguntar-se com un ministeri així, disposa d’un edifici tan espectacular que supera en dimensions el nostre Palau de la Generalitat. I anar a Nuevos Ministerios i veure-hi desfilar cada matí, milers i milers de funcionaris …

Serà una ruta instructiva, que pot ajudar a situar en el seu just context allò que a vegades interpretem de manera victimista com agressió i que en el fons no és altra cosa que l’expressió “natural” d’un entramat d’interessos burocràtics, econòmics i militars.

En fi, que visitar Madrid a fons, pot ser un exercici de lucidesa sobre allò que ens passa i sobre com actuar en el futur.

Tota l’operació al voltant de les bandes llatines, ha estat batejada pels mossos com a “operació Dingo”, fent referència a aquesta espècie de gos salvatge molt territorial i que s’agrupa en petites manades.

Les bandes llatines no és un fenomen menor, i només cal atansar-se a algun dels barris on els llatins son grup majoritari. A Catalunya però hi ha hagut un esforç gran per donar sortida legal i associativa a aquestes bandes, aprofitant els elements positius de socialització que puguin tenir, i que a mi per desconeixement, se m’escapen.

Ara d’aquí a anomenar “dingo” a l’operació, em sembla una mica excessiu. Ahir parlava del paper dels mitjans de comunicació, doncs un dels problemes està en les notes de premsa que s’elaboren des de les diferents policies, i en les denominacions i etiquetes que es posen a operacions, redades etc… Caldria tenir cura en el llenguatge, doncs, aquest és sempre una font de construcció d’una determinada imatge pública.

Ahir dilluns vam tenir la presentació al col.legi de periodistes de Catalunya, del document “Els mitjans de comunicació davant la immigració“. El document ha estat elaborat en el marc del Consens social sobre migracions en el qual hi participen moltes entitats del teixit associatiu català aglutinades per Caritas i CEAR.

A l’acte hi van participar Dolors Comas (Secretària del CAC), Carles Solà (Director del programa Tot un món de TV3), Javier Bonomi (President de FEDELATINA) i Jackson Amesty (Revista Toumaï)

Suposo que és un document incomplert, amb repeticions, fet des d’una perspectiva més aviat “bonista” (qualificatiu que darrerament té sortida) i que els mitjans ni es miraran. De fet a la presentació només han vingut de l’agència EFE, i de l’ABC a més d’altres persones periodistes vinculades al Consens.

Tot i això, el document ofereix algunes reflexions que no s’haurien de passar per alt. Una d’elles és la que fa referència a la deficient manera amb la qual els mitjans generalistes estan afrontant el tema de la immigració. Sense formació, sense temps per elaborar bé les notícies i amb una tendència al reguitzell de tòpics, estereotips i folklorisme. Els mitjans a més, no compten en les seves plantilles (no hi ha hagut temps), amb la diversitat que de fet sí que existeix ja a la nostra societat.

Cal més formació dels periodistes, i passar dels “programes contenidors” com el “Tot un món de TV3” a una major visibilitat de l’immigrant en els programes habituals (notícies, sèries, concursos…) És la única manera en què es pot anar normalitzant una situació que de moment es presenta molt encara en clau conflictiva, diferenciada o exótica.

Us adjunto el document

Aquest matí a primera hora, com molts dies, he pujat des de Collblanc fins la carretera de les Aigües. És la meva estona d’esport, d’escampar “cabòries” que diria aquell i de despertar-me amb el mateix despertar de la natura.

La de Collserola, és segurament una natura massa a prop de la ciutat, massa amenaçada per plans urbanístics (com el pla Caufec d’Esplugues) però té la gràcia d’una generositat que desborda a qui té el gust de contemplar-la. Han caigut quatre gotes, i és impressionant la florida de la ginesta, i de les altres herbes aromàtiques.

Mentre anava gaudint de tot això, pensava en la necessitat de conrear ja des d’infants una actitud d’agraïment vers la natura, vers la terra, també vers els elements (ara tot just comencem a redescobrir l’aigua!!). La natura és més que un supermercat o un centre d’oci, té la seva pròpia dinàmica que cal intentar respectar, i en tot cas compaginar amb les activitats humanes. Adonar-se de tot això necessita d’una educació de la sensibilitat, d’una contemplació agraïda de la qual a vegades en som absolutament ignorants.

Avui en política, com en altres coses, s’estilen els relats que toquen els sentiments. La cultura del “corazón, corazón” s’estèn als àmbits de la política. La imatge d’una dona embarassada passant revista a un regiment de soldats o visitant una base allunyada a l’Afganistan, ha acaparat totes les portades i s’ha endut tots els comentaris de tertúlies i cafès. Són imatges que fan goig i que tenen, és clar que sí una dimensió positiva impactant: allò que més fidelment representa la vida manant sobre allò que també representa la destrucció i la mort. Perquè un exèrcit és ordre, seguretat i, si voleu, cooperació internacional, però és també armament, guerra i mort.

Avui cap escena respon a plantejaments ingenus o espontanis. Les fotografies que vam veure estaven en el cap dels que van planificar d’una manera, certament eficaç, la repercussió mediàtita que podia tenir la constitució del nou govern. Una imatge, una fotografia, fins i tot unes breus paraules van ser suficients per tapar canvis en el govern d’una fondària bastant més notable que el que representa la nova ministra de defensa. Em refereixo sobretot al canvi de Caldera per Corbacho i a la subtil transformació del “Ministerio de Trabajo y asuntos sociales” en “Ministerio de Trabajo e inmigración”. Però d’això ja en parlaré un altre dia, avui tocava parlar encara de la Carme Chacón.

El Paraguai que vaig conéixer fa ja més de deu anys no ha parat d’augmentar els seus desequilibris econòmics. Els diferents governs del “partido colorado” han continuat amb les habituals pràctiques de corrupció que han sumit una part de la població en la més extrema pobresa. D’acollir immigrants per colonitzar algunes part del territori, com les colònies menonites o les colònies de japonesos, s’ha convertit en un país emisor de migrants (l’any 2007 un 1% dels paraguaians van sortir del país per motius econòmics).

La victòria de Fernando Lugo, obre almenys una escletxa a l’esperança. Paraguai té recursos per sortir-se’n, sobretot recursos energètics, però la gestió que n’han fet els anteriors governs ha estat nefasta. S’ha parlat molt de la condició d’ex-bisbe o de bisbe suspès a divinis. La meva opinió respecte això és clara.

Un bisbe per la seva condició pastoral no ha d’entrar en principi en el camp directament polític de la militància partidista, o de la competició electoral. Hi ha moltes raons que així ho aconsellen, entre elles la representació simbòlica d’un rol dins la comunitat cristiana que té una dimensió que no s’esgota en les estructures o els avatars de cada temps, ni molt menys en opcions ideològiques concretes (i això encara, que no ho sembli, hauria de valdre tant per les opcions de dreta com per les d’esquerra). El bisbe, que ha d’estar profundament identificat amb la realitat del seu temps i amb les necessitats del poble on es troba la comunitat que lidera, representa uns valors i una manera de fer diferents d’aquells que son propis de polítics i partis.

Tot i això, en casos excepcionals, potser com el de Fernando Lugo al Paraguai , es fa necessari suspendre aquesta condició de bisbe, per deixar mans lliures a una decisió del tot justificada. Certament el pas de Lugo, persona per altra banda profundament catòlica i respectuosa amb la jerarquia, és un pas d’una enorme generositat i risc personal. Tant de bo tingui sort i encert en el seu govern per aixecar una situació que ha deixat milions de paraguaians sense horitzó d’esperança.

Un viatge curt com el que vaig fer, no em va permetre conèixer el nord del Paraguai, el que anomenen la regió del Chaco, una regió enormement extensa i despoblada. És en aquesta regió on s’hi han assentat des de fa dècades les colònies mennonites, comunitats cristianes d’origen europeu (sobretot alemany i holandés) que després d’un llarg pelegrinatge fugint de persecucions religioses, trobaren en la desolada regió paraguaina la seva terra promesa. Són com petites ciutat-estat dins un estat més gran però dèbil, corrupte e ineficaç. Algunes de les comunitats es mostren reàcies a l’adopció de tècniques i modes de vida moderns, altres però disposen de moderns hospitals, d’ escoles (on s’ensenya l’alemany) i fins i tot d’una universitat. Era curiós veure per la capital clarament identificables els paraguaians blancs, rossos i d’ulls blau, barrejats amb els “criollos” i sobretot amb els trets indígenes guaranís.

El guaraní és llengua oficial juntament amb l’espanyol, i em va sorprendre el coneixement i l’us extès que se’n fa en la vida quotidiana. Aquesta conservació certament no s’entén sense la peculiar història de la colonització espanyola i la controvertida però indiscutible influència de les missions jesuïtiques dels s. XVII-XVIII.

La carretera principal no porta però cap al nord i el Chaco, sinó cap a l’Est on hi ha situada estratègicament entre les fronteres de Brasil i Argentina la caòtica Ciudad del Este (antigament Puerto Stroessner). Volia fer nit allà però la ciutat em va desbordar per tots costats. Les ciutats frontera són ciutats d’una vitalitat insana. S’hi barregen tota classe de comerços il.lícits que atreuen població d’arreu. Els cotxes luxosos circulen per carrers a mig asfaltar i plens d’una munió de gent que transporta amunt i avall productes de tota mena. Molts d’aquests productes són molt més barats del costat paraguaià d’allí que diàriament a peu o en cotxe persones que venen del costat brasiler creuïn la frontera/pont que els separa/uneix. Ciudad del Este simbolitza per la seva violència i els seus contrastos on arriba una ciutat sense llei, bé amb la seva pròpia llei però que no vaig arribar a copsar en la meva breu estada.

 A tocar de tot això, ja en el costat brasiler i argentí, els complexos turístics que donen aixopluc als milions de turistes que van a visitar els salts d’Iguazú.

Paraguai és segurament dels països de llatinoamerica que ens és més desconegut. En el nostre mapa mental, vull dir en el mapa que dibuixem els europeus d’algunes zones del món, per ser-hi, cal tenir alguna cosa que cridi l’atenció. O bé importants reserves de petroli, o bé platges de sorra blanca, o bé líders populistes cridaners, o bé ser el país d’origen de molts nouvinguts.

Paraguai no compleix cap d’aquestes condicions, i és per això un simple enclau geogràfic entre gegants (sobretot Brasil i Argentina) que li han fet la guerra i que han delmat una part del seu territori i de les seves riqueses naturals. Ara ha tingut eleccions i després de molts anys de partit “colorado” ha sonat l’hora del canvi.

És un país que em va deixar petjada quan el vaig conéixer el 1997.

Venia d’Uruguai en autobus, un d’aquells viatges d’hores i hores per paisatges monòtons però d’una bellesa i una llum fascinants. Venia d’un país, llavors en recessió i deprimit. No hi ha res més deprimit que un país amb cultura i sense cap mena de futur econòmic. Així era l’Uruguai de finals del segle passat i així segueix sent en part tot i el canvi polític de Tabaré Vázquez.

L’entrada des del sud al Paraguai es fa a través d’un pont sobre el riu Paranà que uneix les ciutats de Posadas (Argentina) i la de Encarnación (Paraguai). Vaig demanar baixar a Encarnación per no arribar tan aviat a la capital i poder passejar-me per una ciutat mig fantasma amenaçada per un pantà que havia de construir-se riu avall. Quan s’acabés, em sembla que no ho està encara, seria el pantà més gran de llatinoamèrica i es menjaria ben bé la meitat d’aquesta ciutat, la segona del país. La part inundable, estava mig buida i en ruïnes però els carrers eren plens de gent i de petits comerços que oferien tota mena de productes.

De Encarnación, al dia següent vaig viatjar a Asunción, la capital. Per la carretera trams sencers en obres i amb uns grans cartells anunciant-ne el promotor “esta carretera se está construyendo bajo el mandato del licenciado Wasmosy”. La capital és un caos com totes les capitals de països en desenvolupament, caos de pobresa, de desordre i de violència. Dues imatges m’han quedat a la retina: la zona de barraques al costat del riu, a tocar de l’edifici del Congrès, i la plaça del Palau Presidencial, una plaça que estava en permanent toc de queda durant la llarga dictadura del sanguinari Stroessner. (seguirà)