Vellesa
Algun dia s’haurà de reconéixer que la vellesa és una qüestió mal resolta en la nostra societat.
Però no és aquesta la qüestió mal resolta, tot i que hi té a veure, sinó una altra de cultural. El nostre és un món on els vells no tenen ja aquella funció que se’ls hi tenia reservada en les societats tradicionals, de manera que en acabar la vida productiva i després d’uns anys de gaudir d’un oci relatiu a la pensió cobrada s’entra, en la majoria de casos, en una etapa d’anihilació social que és molt anterior a la desaparició física.
Segurament moltes residències, moltes famílies i molts bons professionals malden per lluitar contra aquesta anihilació acompanyant a una mort digna en tots els aspectes. Però hi ha una gran part d’ancians que passen els darrers anys sense una companyia de qualitat, sense una abraçada, sense una paraula amable.
Narcissistes com som, per molts homes i dones d’avui, la vellesa és un mirall al qual evitem mirar-nos. Ja hi haurà temps… però el temps passa, i mentrestant oblidant els vells, oblidem també la vida en totes les seves dimensions, i ens acostumem a veure-la només des de la nostra perspectiva unidimensional: present i autocentrada. El resultat és d’una pobresa que ni el Solbes tan hàbil en això de l’economia pot comptabilitzar. Hi surten perdent els vells cada cop més fotuts i sols, i hi perdem els joves vivint una vida com un puzzle del qual hi falten la meitat de les peces.
De vegades, com ara haig fet, dius, vejam qui és aquest, o d’on es. I haig llegit lo teu escrit. M’ha agradat. El poso pensaments que m’he fet a tall de comentari i conversa.
La qüestió del tracte i sol.litud de la vellesa seria un dels resultats del canvi de la família i del procés d’individualització i sol.litud de les persones. Abans era la situació de mes o menys nombre de casos excepcionals que la societat atenia
mes bé o més malament. Ara la sol.litud es converteix en regla general i l’excepció la son les situacions que abans eren la general. Hi ha casos de gent amb capital o recursos i pensions per passar-s’ho bé i pagar uns bons serveis, i i ha aquells que no tenen recursos per pagar una residència o per obtenir recursos amb una hipoteca de l’habitatge propi.
La família antiga era una societat intergeneracional, un casa i un patrimoni, el matrimoni una persona. i a cada casa hi havia diverses generacions. Les cases podien arribar a durar diverses generacions. Hi havia l’hereu o la pubilla. Era una forma de viure i continuar, amb més o menys injustícies, greuges, …..
Ara la casa son dos i tan sols dura una generació, un matrimoni i els fimlls mentes son solters i estan a casa. Cada fill quan es casa fa casa nova, amb estretor de recursos, no hi ha cap fill / filla que continui la casa. Els pares si no tenen renda suficient o en necessiten d’extraordinàries per anar a una residència o poder pagar els serveis personals, es troben enfrontats a les relacions d’interessos dels fills i les seves noves cases, que totes tenen dues cases de pares, i hi plana la qüestió de que serà del patrimoni i herència dels pares quan faltin.
El Dret Civil de família hauria d’evolucionar i crear noves institucions complementàries a les de l’hereu / pubilla amb efectes patrimonials, de pagament futur dels serveis amb càrrec al patrimoni. De fet això fan les caixes amb les hipoteques sobre l’habitatge.
Jo diria que la vellesa no ha estat mai ben resolta. Potser és que no pot estar-ho mai. Recordo, al poble, els avis que es consumien en silenci al costat del foc, més o menys ben atesos, però arribaven a ser, també, un moble més. La sapiència, la veu de l’experiència o l’habilitat per explicar contes també desapareixien. El que passa és que no es "durava" tant i el final arribava relativament ràpid.