Vellesa

Em comenten en una residència de vells concertada, les dificultats que tenen actualment. Cada vegada les persones ingressen més grans i amb més grau de dependència i això obliga a contractar més persones no sempre disponibles i no sempre amb la preparació adequada.

Algun dia s’haurà de reconéixer que la vellesa és una qüestió mal resolta en la nostra societat.

La vida s’ha allargat de manera considerable gràcies a tractaments que fa uns anys no existien i que constitueixen un negoci formidable sobretot per les indústries farmaceútiques. En alguns casos aquest allargament ha estat acompanyat per una bona qualitat de vida, en altres es tracta d’un allargament de valor discutible.

Però no és aquesta la qüestió mal resolta, tot i que hi té a veure, sinó una altra de cultural. El nostre és un món on els vells no tenen ja aquella funció que se’ls hi tenia reservada en les societats tradicionals, de manera que en acabar la vida productiva i després d’uns anys de gaudir d’un oci relatiu a la pensió cobrada s’entra, en la majoria de casos, en una etapa d’anihilació social que és molt anterior a la desaparició física.

Segurament moltes residències, moltes famílies i molts bons professionals malden per lluitar contra aquesta anihilació acompanyant a una mort digna en tots els aspectes. Però hi ha una gran part d’ancians que passen els darrers anys sense una companyia de qualitat, sense una abraçada, sense una paraula amable.

Narcissistes com som, per molts homes i dones d’avui, la vellesa és un mirall al qual evitem mirar-nos. Ja hi haurà temps… però el temps passa, i mentrestant oblidant els vells, oblidem també la vida en totes les seves dimensions, i ens acostumem a veure-la només des de la nostra perspectiva unidimensional: present i autocentrada. El resultat és d’una pobresa que ni el Solbes tan hàbil en això de l’economia pot comptabilitzar. Hi surten perdent els vells cada cop més fotuts i sols, i hi perdem els joves vivint una vida com un puzzle del qual hi falten la meitat de les peces.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

  1. De vegades, com ara haig fet, dius, vejam qui és aquest, o d’on es. I haig llegit lo teu escrit. M’ha agradat.  El poso  pensaments que m’he fet  a tall de comentari i conversa.

    La qüestió del tracte i sol.litud de la vellesa seria un dels resultats  del canvi de la família i del procés d’individualització i sol.litud de les persones. Abans  era la situació   de mes o menys nombre de casos excepcionals que la societat atenia
    mes bé o més malament. Ara la sol.litud es converteix en regla general i l’excepció la son les situacions que abans eren la general. Hi ha casos de  gent amb capital o recursos i pensions per passar-s’ho bé i pagar uns bons serveis, i i ha  aquells que no tenen recursos per pagar una residència o per obtenir recursos amb una hipoteca de l’habitatge propi.

    La família antiga era una societat intergeneracional, un casa i un patrimoni, el matrimoni una persona.  i a cada casa hi havia diverses generacions. Les cases podien arribar a durar  diverses generacions. Hi havia l’hereu o la pubilla. Era una  forma  de viure i continuar, amb més o menys injustícies, greuges, …..  
    Ara la  casa son dos i tan sols dura una generació, un matrimoni  i els fimlls mentes son solters i estan a casa. Cada fill quan es casa fa casa nova, amb estretor de recursos, no hi ha cap fill / filla que continui la casa. Els pares  si no  tenen  renda  suficient o en necessiten d’extraordinàries per  anar a una residència o  poder pagar els serveis personals, es troben  enfrontats a les relacions  d’interessos  dels fills i les seves noves cases, que totes tenen  dues cases de pares, i hi plana la qüestió de que serà del patrimoni i herència dels pares quan faltin.

    El Dret Civil de família  hauria d’evolucionar i crear noves institucions complementàries a les de l’hereu  / pubilla amb efectes patrimonials, de pagament  futur  dels serveis amb càrrec al patrimoni. De fet això fan les caixes amb les hipoteques  sobre l’habitatge.

  2. Jo diria que la vellesa no ha estat mai ben resolta. Potser és que no pot estar-ho mai. Recordo, al  poble, els avis que es consumien en silenci al costat del foc, més o menys ben atesos, però arribaven a ser, també, un moble més.  La sapiència, la veu de l’experiència o l’habilitat per explicar contes també desapareixien. El que passa és que no es "durava" tant i el final arribava relativament ràpid. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.