Arxiu d'etiquetes: llibres

Building the Cycling City

M’ha agradat molt llegir l’ultim llibre que m’ha regalat la Maria, un llibre de la Melissa i en Chris Bruntlett que es diu Building the Cycling City. M’ha agradat tant que potser intentaré traduir-lo aquestes vacances. Qui no té feina el gat pentina, direu, però trobo el llibre no només distret i de bon llegir, sinó sobretot interessant i amb moltes propostes per fer que les nostres ciutats siguin llocs més agradables per viure-hi.

El títol és enganyós perquè en realitat no va pas només de bicicletes; o sí, depèn de com ho mirem. M’agrada dir que les bicicletes són a la ciutat el que les llúdrigues són al riu: indicadors de qualitat. Una ciutat amb bicicletes és una ciutat agradable i pensada perquè les persones hi visquin; doncs el llibre va d’això: exemples d’accions que s’han dut a terme a diverses ciutats i que, un cop adaptats, podríem posar en pràctica a casa nostra.

M’he animat a traduir les primeres paraules:

 

A l’estiu del 2010, la nostra família de quatre persones va prendre una decisió que transformaria les nostres vides per a millor, encara que no pas d’alguna de les maneres que podíem haver previst. Després de mudar-nos a pocs quilòmetres de l’estació Commercial-Broadway a la banda est de Vancouver i quan al cap de poc vam trobar-nos amb el cotxe covant pols al garatge, vam decidir d’abandonar-lo i fer tots els viatges a peu, amb bicicleta, amb transport públic i amb lloguer de cotxes (en els pocs casos en què havíem de fer un viatge per carretera).

La decisió només era pràctica i no pas ideològica. Viure en un barri compacte i tranquil ens va permetre el luxe de tenir-ho tot a uns 20 minuts a peu o a 10 minuts en tren, cosa que ràpidament vam descobrir que es podia substituir amb un curt passeig en bicicleta. El millor de tot és que això va comportar 800 dòlars extra a les nostres butxaques cada mes, un incentiu permès per la varietat d’opcions de mobilitat que ofereix la nostra ciutat. Això inclou cotxe compartit, l’accés al qual ens va convèncer finalment de fer un salt endavant i deixar enrere la propietat del cotxe.

En qüestió de mesos vam començar a documentar aquesta nova llibertat, mobilitat i senzillesa a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Potser sense sorpresa, haver de perdre menys temps en desplaçar-nos amb cotxe, fer voltes per trobar aquella cobejada plaça de pàrquing o contribuir a la congestió a la nostra ciutat ens va donar més de temps per compartir les nostres històries. Aquestes formes de transport actives ens van inspirar i van alimentar la nostra creativitat, i continuen fent-ho avui.

Durant els últims vuit anys, aquest treball ens ha portat a llocs que mai no podíem haver imaginat, perquè resulta que vam aconseguir una audiència global a les xarxes socials i vam acabar parlant dels (molts) triomfs i (pocs) reptes del nostre l’estil de vida «sense-gaire-cotxe» a ciutats tan llunyanes de casa com Montreal, Quebec; Filadèlfia, Pennsilvània; i fins i tot Auckland, Nova Zelanda. També va proporcionar la base de Modacity, la nostra agència creativa multifuncional, que treballa amb diversos socis públics i privats de tot el món.

Al desembre de 2015, després de diversos anys escrivint sobre les cultures de la bicicleta emergents d’Amèrica del Nord, vam entrar a l’oficina dels nostres editors a Daily Hive amb una ambiciosa proposta: una gira de cinc setmanes per cinc ciutats als Països Baixos durant l’estiu de 2016 per recopilar les seves històries inspiradores i compartir-les a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Per la nostra immensa sorpresa, de seguida van dir “sí”, i amb l’ajuda d’alguns patrocinadors corporatius i d’una modesta campanya de promoció, vam començar amb els nostres dos fills el viatge de la nostra vida.

Aquestes cinc setmanes ens van canviar la vida mentre pedalàvem per l’impressionant pont Erasmus i pel Maastunnel de Rotterdam, l’impressionant Hovenring i el Van Gogh-Roosegaarde Fietspad d’Eindhoven, el bulliciós Vondelpark i el Rijksmuseum d’Amsterdam, el vibrant Vredenburg i el Biltstraat d’Utrecht i les impressionants «rutes intel·ligents» i el centre sense cotxes de Groningen. També vam tenir l’immens privilegi de seure al costat de molts experts del país, com Meredith Glaser, l’entrenador de ciclisme holandès Mark Wagenbuur, els coautors de Cycling Cities: The European Experience, Ruth Oldenziel i Frank Veraart, i el «Fietsprofessor» en persona de la Universitat d’Amsterdam, Marco te Brömmelstroet.

De tornada a Vancouver, vam escriure una sèrie completa d’articles sobre cada ciutat que vam visitar, un exercici que era igual de gratificant que de frustrant. Això últim per haver de reduir tants de dies atapeïts d’experiències extraordinàries, diversos centenars d’anys d’història socioeconòmica i els nombrosos personatges fascinants que vam conèixer al llarg del camí a només 1.500 paraules. Una quantitat enorme de material que inicialment havíem esperat de fer servir es va quedar atrapat en algun calaix de la sala d’edició. Així, després de completar l’últim treball el setembre de 2016, vam decidir fer-ne un recull en forma de llibre que va ser la base del volum que ara esteu llegint.

De l’interès aclaparador que ha portat aquell viatge de bojos cap a aquest punt concret, només podem oferir la següent explicació: els nostres seguidors estaven i continuen estan intrigats per veure una ciutat habitable i real a través dels ulls d’un (o quatre) dels seus usuaris. Això ha convertit l’ordinària activitat de la nostra família en una cosa destacable, on el simple fet de moure’s per la nostra ciutat és una experiència memorable, compartida i alegre.

Des d’una perspectiva més personal, la nostra decisió de fa vuit anys d’anar “lleugers de cotxe” va tenir un gran efecte en la nostra relació de família. Pujar la mainada requereix un gran esforç, i dedicar-nos a modes de vida més actius sens dubte ho complica. Però hem trobat que fer la majoria de viatges a peu o amb bicicleta ha portat a converses molt significatives amb els nostres fills, perquè ens centrem més en ells i no tant en el que passa a través del parabrisa. És un resultat que mai no havíem previst, però entenem més bé les seves experiències i el desenvolupament de les seves personalitats, simplement a causa de l’escala humana en què viatgem per Vancouver.

Al cap i a la fi, la nostra família no s’identifica com a “lliure de cotxes”, ni som radicals tossuts decidits a salvar el món. Vam escollir mitjans senzills, caminar o anar en bicicleta, per a la majoria dels nostres viatges diaris perquè són formes més pràctiques, eficients i agradables d’arribar des d’A a B. Més famílies com la nostra triaran aquest mitjà més saludable i feliç quan les nostres ciutats el facin no només segur i pràctic, sinó també agradable.

Chris i Melissa Bruntlett

Vancouver, 29 de gener de 2018

El poder de la butxaca

Avui és un bon dia per recordar el poder que tenim com a consumidors que som perquè l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya Consum Estratègic. No hi té una relació directa, però aquesta campanya em fa pensar en un llibre que la Naomi Klein va publicar fa cinc o sis anys.

Segons explicava Naomi Klein a “This Changes Everything“, que ja es va traduir al català al 2015, la crisi planetària que planteja el canvi climàtic arriba en un moment en què el neoliberalisme s’ha imposat a totes les altres maneres d’entendre l’economia (i les relacions humanes!). Els estats no són prou forts per contrarestar el poder de les grans multinacionals, que són (elles i els seus interessos) responsables en gran part del canvi climàtic. Aquestes grans empreses són molt fortes i a més a més només poden sobreviure a base de créixer, créixer i créixer. És justament la necessitat de créixer que tenen aquestes grans empreses que ja són tan poderoses el que fa que no es pugui aturar l’espiral climàtica que sembla que ens porta cap al desastre, perquè com més potents són les multinacionals, més febles són comparativament els governs.

De mesures per evitar aquest desastre n’hi ha però passen per posar límits a la primera premissa del capitalisme, la llibertat de mercat, la qual cosa limitaria el poder de les grans corporacions. Avui, cinc anys després del llibre, el més calent continua a l’aigüera i els governs encara fan l’orni davant l’evidència que la vida a la Terra ho va tenint cada cop més magre mentre les grans transnacionals que ens han empès fins aquí es fan cada cop més grans i poderoses.

Per tant, com que els governs no es mouen haurà de ser la ciutadania que haurem de fer-hi alguna cosa, i els hàbits de consum han de jugar un paper molt important en aquesta lluita: tenim molt de poder, i és a la nostra butxaca. Les empreses, totes, produeixen perquè els consumidors comprem el que produeixen, de manera que si nosaltres deixem de comprar determinats productes -els que considerem, per exemple, que influeixen negativament en el canvi climàtic- segurament aquestes empreses deixaran de produir-los.

Per això avui és un bon dia per recordar que totes les persones que consumim alguna cosa, és a dir, tothom, tenim un poder que hem de fer servir per forçar empreses i governs a canviar per bé. En el cas dels catalans es pot afegir que no és pas que el nostre govern no hi faci gaire res: és que no hi pot fer res perquè no te cap competència real! Quan tinguem un Estat propi i per tant un govern que governi, caldrà apretar aquest govern. Mentrestant, l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya de consum perquè la ciutadania actuï. En aquest cas, l’estratègia del consum passa per deixar de consumir (donar diners) a empreses que no aporten res a Catalunya i passar a gastar diners en empreses i productes d’aquí i que, a més, idealment, tinguin en compte aspectes com el respecte al medi ambient, el cooperativisme, l’economia circular, la responsabilitat social, l’adopció de tecnologia 4.0, o el respecte i/o promoció de la llengua catalana com a part indestriable de la realitat del nostre país.

La Naomi Klein deia fa cinc anys que l’escalfament global i el canvi climàtic tenen mal pronòstic perquè el que en realitat tenim al davant és una guerra entre el sistema econòmic capitalista i la vida al planeta Terra. El capitalisme és un adversari temible per a la Humanitat i per a tot el planeta, és cert. Si puc fer servir un paral·lelisme, l’Estat espanyol és, per als catalans, un monstre que escup foc. Si en som conscients, la manera de consumir ens pot salvar de tots dos.

The Martian

Aquesta setmana he vist tres vegades «The Martian». M’agrada molt i estic content de veure que la gran majoria d’adolescents a qui l’he passada n’han estat encantats.

He llegit pocs llibres que podria rellegir moltes vegades però he vist una bona colla de pel·lícules que no em cansaria mai de tornar a veure. «The Martian» n’és una, i una altra que hi té certa relació i també he vist més vegades que dits tinc a la mà és «Interstellar». Digueu el que vulgueu però trobo que cada vegada que la torno a veure hi descobreixo alguna cosa nova i que m’ajuda a valorar encara més positivament la feina de la gent que hi ha treballat.

Sí, ja sé que ni la gravetat ni l’atmosfera del Mart de la pel·lícula no són gaire realistes, però es tracta d’una peli, no d’un documental, i per altra banda no em costa gens d’imaginar-me l’argument com si passés en realitat.

M’agrada compartir gustos amb en Matt Damon i la Jessica Chastain (tots dos surten a totes dues pel·lícules) i penso que en el cas d’en Damon, sobretot, aparèixer a totes dues pelis devia ser tant un repte com una diversió. Encarna dos personatges totalment diferents, heroi que sobreviu a les adversitats en una i covard que fa trampa per sortir-se’n a l’altra, totes dues a planetes desolats.

Totes dues pel·lícules t’obliguen a fer-te preguntes, i això m’agrada. En general, les pel·lícules de ciència ficció fan qüestionar-me cap a quin futur ens estem dirigint i com serà el món de demà, si es correspondrà o no amb el que surt a la pel·lícula, i sobretot si la democràcia, la justícia social, la llibertat o conceptes pels que avui lluitem hi hauran estat assolits. No és pas el cas de “The Martian”, en què tot -excepte els viatges espacials- sembla molt actual. I pel que fa a “Interstellar”, no sé com dir el que penso sense fer spoiler. Podria dir que el poc que es veu de la civilització futura (en el final de la peli) no es correspon gaire amb les expectatives que em genera conèixer l’origen de l’ajuda que rep la humanitat; no lliga.

Diuen que «The Martian» és una d’aquelles pel·lícules que s’assemblen tant al llibre original, però la veritat és que vient-la no m’han pas vingut ganes de llegir-lo. Potser si hagués llegit primer el llibre hauria volgut veure’l a la pantalla.