Espai de Dissidència

Certament, Dominique Strauss-Khan no sembla tenir una gran credibilitat política. Ni abans ni després del seu escàndol sexual. Tanmateix, la teoria del complot per neutralitzar la figura emergent del PSF resultava versemblant des dels primers moments. I l’erràtica actuació del fiscal de Manhatan, Cyrus Vance Jr., encara la reforça més.
Tot i que aquesta teoria faria referència a l’intent de tallar la carrera política del dirigent socialista (i voldria veure així la intervenció de la dreta francesa), les coses no semblen tan simples. Pocs expliquen que, malgrat l’ortodòxia econòmica de Strauss-Khan, des de la direcció del FMI, es veia com a inevitable la imposició d’una taxa a les transaccions financeres globals, la coneguda Taxa Tobin, que tindria com a funció impedir bombolles financeres i recaptar diners de l’especulació monetària. La taxa Tobin és molt popular a França i té adeptes entre tots els colors polítics. Tanmateix, qualsevol intent de plantejar-la en un text legal ha estat combatuda durament pels poders financers internacionals a partir d’intervencions opaques, i diríem mafioses.
Alguns exemples
En una de les darreres intervencions de Gordon Brown, l’esmentada taxa fou presentada en la cimera del G-20. És més, en previsió que aquesta fos rebutjada, Brown plantejà aplicar-la a la legislació del Regne Unit, atesa la dramàtica situació de liquiditat on havien portat les rebaixes fiscals a les grans fortunes. Quan ja els esborranys circulaven pel Parlament, el secretari del tresor nord-americà, Timothy Geitner, féu una visita llampec a Londres per impedir-ne la tramitació. Mai més se n’ha tornat a parlar.
El mes passat, una iniciativa similar protagonitzada pel Parlament italià (poc sospitós d’esquerranisme) també n’ha deturat la tramitació. No és cap secret que la classe política del país mediterrani va rebre unes pressions per part dels financers de Wall Street.
En iniciar-se la crisi, la pressumpta “refundació” del capitalisme tenia la regulació del mercat financer com a un dels seus objectius, i la imposició de taxes estil Tobin com a un dels mecanismes més efectius. Tots i cadascun dels governs, fundacions, polítics ha rebut unes pressions per desdir-se força similars a les de la democràcia espanyola a l’hora d’intentar parlar de “dació”hipotecària.
En tot aquest context, el complot contra Strauss Khan (que no és precisament sant de la meva devoció) resulta del tot versemblant. Una lliçó (la destrucció de la seva carrera política) contra tot aquell que tracti de regular els privilegis dels grans directius financers, contra aquell qui gosi qüestionar Wall Street.
En certa mesura, no cal haver vist “Inside Job” per veure qui guanya i qui perd a partir de situacions com aquestes. Al cap i a la fi, han posat fora de combat (i del FMI) a qui tenia una mínima intenció de posar ordre a la selva financera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!