Espai de Dissidència

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

Juny de 1987. Hipercor. Havia quedat a les 4 amb una amiga. La nit anterior
havia estat intensa i llarga, de fet, vaig anar a dormir a tocar d’alba, per
allitar-me una hora i sortir cap a la facultat amb el tren de les 8:20, per fer
un examen d’Història de l’Art II. Després de dinar em vaig quedar adormiscat.
Devia ser un quart de cinc quan la meva mare em va despertar sobtadament i em
preguntà si havia sentit l’explosió. Ja eren dos quarts de cinc quan vaig
arribar a la cita, tanmateix, vaig trobar una allau d’ambulàncies que se’n
duien els primers ferits. La meva amiga, afortunadament, va arribar encara més
tard que jo a la cita. Tanmateix van morir vint-i-una persones, la major part
veïns del barri, dependentes, estudiants,…

Com tothom, vaig sentir satisfacció quan els responsables d’aquell
assassinat foren capturats i empresonats. Tanmateix, passats els anys, aquells homes
violents, les accions dels quals em causen autèntica repugnància, haurien de
seguir a la presó? Em feia aquesta pregunta ahir al vespre en sentir les
repapiejades declaracions de Fraga. Si definim el terrorisme com a la pràctica
d’una violència individualitzada o indiscriminada amb la intenció d’assolir
finalitats polítiques, és just mantenir assassins a la presó, mentre altres
persones que van practicar-la o avalar-la es mantenen lliures i amb
representació institucional?

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

Es digui el que es digui,
el franquisme fou un règim terrorista, que va fer servir institucionalment la
violència fins ben entrada la Transició, i que tenia com a finalitat política
el sotmetiment incondicional de la població al seu sistema d’explotació a unes
determinades elits. Tot i que el cap visible era Franco, i els executors van
ser el seu entremat de jutges, policies, guàrdies civils i militars, va comptar
amb un nombre notable de col·laboradors. Els seus ministres no deixaven d’ésser
còmplices del terrorisme d’estat, el pitjor de tots, perquè deixaven en la més
absoluta indefensió la població civil. Fraga era un d’ells. Va votar als Consells
de Ministres la ratificació de penes de mort. Fou responsable de la massacre de
Vitòria. La seva actuació fou molt més greu, objectivament, que la d’aquell que
fa d’informador a ETA per tal que algú altre perpetri els seus assassinats. I
està lliure…

Personalment crec que no
estem legitimats a tenir a la presó els assassins d’Hipercor del 87, si mai no
hem jutjat els de Vitòria del 76. La justícia, encara que això sembli una
tautologia, ha d’ésser justa, i equitativa. Si deixem actuar amb impunitat amb
uns, no estem legitimats a condemnar els altres. Mentre els terroristes d’estat
no siguin jutjats i condemnats, proposo que els altres els deixem lliures.
Ambdós em repugnen. Amb això vull dir que, o tots, o ningú.

L’ammistia del 77 fou una
farsa. Una farsa política i judicial. Els crims contra la humanitat no
prescriuen mai. I les responsabilitats ètiques, encara menys. Un delicte és un
delicte. I si cal destruir Espanya per condemnar els hereus del franquisme (de
fet, l’estat actual, començant pel cim de la seva piràmide és hereu del
franquisme), es destrueix, i punt. Espanya no val una sola vida. Més que morts
per Espanya, hi ha hagut morts per culpa d’Espanya!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!