Solcades

A l’hort dels Arenals enguany no hi plantaré res. Melons? Tampoc! D’ençà que hi vaig plantar arbequines que només rego els arbres, a l’estiu. Són les úniques oliveres que tinc en regadiu i, evidentment, les úniques que no pateixen tant la canícula estiuenca.

A l’hort fa de bon viure de cara a la vesprada, així que el sol s’amaga poc a poc rere el castell, allà a Les Cases del Riu i la Sénia. Rere els Ports. Aleshores s’esdevé un airet endreçat, gens exagerat, que sap conjugar molt bé amb aquest marró rogenc de la terra de la foia. Fa de bon estar, en solitud o en companyia.

Ací he passat el dol d’un dels meus millors amics, en companyia de la meua gossa Lila, la meua estimada i inseparable tia Lila. A altres finques de la meua família he meditat, he estat moltes hores estudiant, jugant, cuinant, escrivint o, senzillament, passejant.

M’estimo les terres de casa. A banda d’enriquir-me una mica, em donen allò que cal per viure: la pau, la serenor. Sense elles i les seves oliveres, el dol per un dels meus millors amics hagués estat més trist.

A estimar la terra se n’aprèn. Jo vaig tenir una gran mestra que m’ensenyà tot allò que sabia i em va transmetre un amor ferotge, gairebé místic, per les terres de casa. Ma iaia morí. Abans de morir cada dia parlavem de la terra. Fins i tot, dels arbres, de cada arbre. ‘Aquella olivera que fa el caragol… que està al costat d’aquella altra que està tocant al marge aquell…’ Prenia el cotxe i fèiem la volta pels bancals. I ma iaia plorava perquè s’acomiadava d’aquella terra que sempre li donà pau. Una pau guanyada.

Gràcies a la terra he comprès que la felicitat és la pau. La pau de l’ànima. La serenor, l’alegria, no témer per res. He après que es pot estar trist, però en pau. Amb una pau solemne.

Que hom pot ser feliç i estar passant un dol dolent. Que hom pot adonar-se que Jesús és el Déu de l’amor però que permet que hi hagi persones dolentes i que sàpiguen que són dolentes. Que hi ha persones que s’alegren de les desgràcies alienes i caminen pel món amb victimisme. D’això no se’n parla, però és la realitat dels nostres dies, estos dies que sembla que les aparences i els relativismes hagin guanyat per sempre la partida.

Però les persones que vivim i cerquem sempre la pau som insubornables. Allà on hi ha un cristià, l’ambient és alegre i serè. Així com era en Miquel. Conciliador, amable, sempre a punt per fer-te sentir bé. I és que allò que et puga fer una persona sempre passa. Sempre. El que no passa, però, és la manera com et va fer sentir.

Estic del tot convençut que en Miquel descansa a la glòria del Cel. La mateixa glòria que pretenia en aquesta vida. No us podeu imaginar com estimava en Miquel i com l’enyorem los seus amics. Per natros va ser un exemple, sempre. I malgrat ara estiga trist escrivint estes línies, en el fons estic content perquè he tingut la sort d’ensopegar amb una vida de fe, amb un homenàs de fe, dels que canvien el temps i t’esperen quan cal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!