Diuen que passen més cotxes
rere els vidres del capvespre
i que els versos m’oprimeixen,
però de seguit passa un tren
i em causa la mateixa alegria
que si passés un carro d’alfals
i això val la pena de dir.
Escric això mentre rego les oliveres.
La terra va engolint l’aigua
i les gosses juguen a enfangar-se.
Sempre em bull l’olla, fills,
‘sempre’ és una manera de dir,
que han passat molts anys.
Tot plegat és una síntesi
de la nostra presència al món.
Un altre relat seria el del carro,
lo de les mansanes i l’oblit
per dir allò que no vaig viure, gairebé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!