Ja no enyoro, ja no prefereixo els dies dels estius dels noranta, sinó les matines que fan els mariners així que s’acaba l’agost i deixen la veda de pesca de banda. Ah, la mar enfurismada que du el Llevant. I la mar crespada, que es mou com l’espai-temps.
La ciència sempre s’anticipa a la imaginació. És com l’anar deconstruïnt el puzzle de la Creació. Qui sap si, arribada la partida a la darrera peça, tot torna al principi o apareix, al fons, un altre puzzle, amb un estampa diferent, potser massa estranya per descodificar-la nosaltres els humans.
I al principi? En l’origen? El silenci que precedeix la calma. La bellesa del Gènesi o el prefaci de Joan. De bell nou l’entropia: només és possible el present o, per defecte, el futur. Les possiblitats que la matèria esdevingue ací i allà alhora i el nostre marc existencial mos situe en allò que la raó anomena previsible.
La resta, el silenci de la nit, els clàssics, el retorn a la confiança en la història: el Déu d’Aristòtil, la mansana de Newton, l’ordre de Descartes, l’univers d’Einstein. I no només això; la Summa Teològica i el calidoscopi de Darwin. Un boscatge, una selva.
Davant de la possiblitat, un oceà de dubtes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!