Constato amb certa tristesa que davant dels atacs d’Hamàs a Israel, la claca pren partit per un dels dos bàndols. Mentrestant, els morts queden lluny de casa. I el sofriment, el dolor, la por i l’horror de la sang.
Com sabeu, el meu posicionament no és neutral. Quan era un vailet i just coneixia l’arrel del conflicte, pensava: ‘si ara algú vingués i prengués l’estimada terra de la meua família, què faria? No sentiria odi, un odi visceral i etern contra l’estranger?’
No val a enganyar-nos: els fets són d’una naturalesa molt traumàtica i, com a tal, cap opinió aliena al rovell del conflicte està legitimada amb la certesa que convé de cara a cercar una sortida pacífica a l’assumpte.
Per això, de nou, penso que l’única resposta que ateny a la bondat i fins i tot a l’honestedat, és la que no posa més llenya al foc, ni pren partit, ni cerca endevades una adhesió o una complicitat. L’única sortida al conflicte passa per demanar una pau definitiva en aquest tauler tant desigual.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!