Quan t’arribava l’angoixa, somreies. Era una angoixa que adverties des de feia uns dies, però que en realitat anava pouant en el teu pensament i en els teus somnis impossibles d’explicar des de feia uns anys. Exhaust, deixaves el teu cos en repòs i la mirada fixada al sostre, quan despertaves. Per costum, somreies. Era un mal desxifrable. Et dutxaves d’esma somrient, perquè vas descobrir que la por era tant inútil com pretendre foragitar el passat a base de teràpies amb el psiquiatra. Potser ho pressenties, però el cert és que aquell mateix somriure et va salvar de la ignomínia.
Un dia vas despertar i no podies somriure. Vas deixar passar les hores d’aquell matí sense sortir del llit. Les hores no t’importaven i encara menys t’inportava aquella maleïda feina i el seu maleït torn de tarda. Les hores passaven, però tu vas aturar el temps. Va ser així com la teua mirada va mudar de cos i d’ànima per sempre més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!