La CUP és lo partit de l’oportunitat perquè, què pot esperar un partit que ha tocat sostre electoral quan més volada se li podia suposar que esperar l’oportunitat? La CUP es limita a fer política de cara a l’aparador i tot aquell argumentari assamblearista ha saltat tantes voltes pels aires que ser anomenades ja fa basarda. La CUP espera fent política municipal i esperar rèdits electorals a base de l’status quo que tant els agrada criticar. La carlinada 3.0. Per variar.
El govern Aragonès ha desfet el país traïnt l’independentisme. Es pot ser més curós amb el llenguatge i, si vols, refregir una introducció per després venir a dir això: Que ERC ha governat d’esquenes ja no de l’independentisme, sinó de la voluntat de l’electorat. Sabia que refundant el pujolisme no hi perdria tant com embrutant-se amb uns socis que li farien suar la cansalada. Guanya la patronal. Per variar.
Però és que a can Borràs i Puigdemont les coses no són més reconfortants. Mai tant, ni de bon tros. Can Puigdemont faria bé de deixar algunes cadires al Parlament en favor de l’ANC. Actualment, Junts és l’esperança dels qui esperem sobreviure al naufragi. Un naufragi que no comença a l’exili o a la presó, sinó al segon després de l’arronsada del President. Per variar.
Mireu, jo no sóc nacionalista, sinó separatista. A mi les grans fanfarronades de cada nació me la bufen d’aquí a allà, però a mi m’ha tocat ser català i des de que tinc ús de raó puc escriure sense témer a ser delatat que m’estimo la meua història i la de la nació i l’he defensat sempre i la defensaré fins la mort, sempre pacíficament. He conversat i après de gent com Fontserè, Alba o Paz, he organitzat històries al costat d’en Xirinacs, vaig ser a punt de ser expulsat de la universitat per voluntat d’un famós pepero català… què sé jo. I el veí? I els centenars de milers de persones de la nació completa? I les veïnes que amb vuitanta anys fan el que poden per manifestar-se? Tot un poble traït per una colla de covards que saben que somrient davant la càmera ja s’han guanyat lo jornal. Ara la seua política atenalla la pròpia expressió com a poble. Indignes!
Era un divendres i jo regava al meu poble. De sobte, començo a rebre missatges. Jo vaig creure que el President no s’havia arronsat, a la fi. Anava guiant l’aigua amb una aixada fins que em vaig emocionar. Vaig tornar al cotxe per posar la ràdio i no perdre’m aquell moment històric, però ja vaig fer tard.
Perquè arribarà el dia que serà el govern del poble el que acabarà proclamant la República. Per variar.
PS. Dos dies després de publicar aquest meu articlet de merda, ERC ha anunciat que aposta per la via pactada de Montenegro. Al meu parer, és una presa de pèl, quelcom significatiu tenint en compte la deriva d’ERC cap a la dreta, cap a governar enterrant com més va, més decididament, allò que va ser i representar l’1 d’octubre de 2017.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!