Plorava al terrat, sola, sota el sol d’aquell migdia imaginant el jove poeta escrivint, malalt, al llit o a la taula d’una modesta cambra, aquell poema lluminós, ple de serenor i saviesa.
Sense voler-ho, sense pensar-ho, d’una revolada corregué escales a baix fins arribar al carrer amb les ulleres de sol posades. Volia llegir tot passejant i plorant si en tenia ganes. Per la vida, per l’amor. Sense vergonya, lliure a no poder més, per no oblidar mai aquella ànima plena de sentit i bonesa anomenada Joan Salvat-Papasseit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!