Solcades

I
I de sobte és diumenge i bufa el vent de dalt. Goethe desperta de la seua letàrgia: ‘Sobre la calima de les onades vaig. Sempre avant, sempre! La pau, lo descans, han volat.’ Ai, les meravelloses tardes vora el cel de Godall. Mandroses, lentes al mes de març. Arriben los dies de celebrar i deixar-se estimar, arriben los dies d’obrir ben gran la boca i deixar que el cor s’allibere de tanta tristesa en lo seu bategar. Deixem que el cor mos parle dels seus viatges a les entranyes de la ment, quan en despertar tot pareixia impossible i acabat. Ara que la canícula és futur incert és just declamar: lo cor seguia bategant. 

Totes les voltes que vaig abandonar-me, tots los anys covant lo meu silenci. Tot abans de tu i la teua presència en la vida. Només per vore’t i saber que existeixes, tot ha valgut la pena.

II
La vida raja de la font del Burgà. Les cabres, sota el cel de Mata-redona, són més lliures que l’àguila que baixa dels Ports als Secans i a voltes, esgotada, és assetjada al vol per una parella de gavilans. Així, la vida no té misteri: viure, créixer y i morir, heus ací el relat.

‘Sobre la calima de les onades vaig’. Arran de la bruma hivernal, esperant un senyal, esperant el moment per partir des del punt exacte on vaig perdre’m. Semblava impossible abans de tu i, així mateix, ara deixo que la vesprada aculle la meua ànima pregant per la teua llibertat i felicitat extrema als peus de Déu, a missa de set.

III
Ara és lo temps d’assaborir la garnatxa blanca terrallenca i el temps de fer planter de primavera i estiu. Ara és lo temps d’encendre el foc a les barraques, lo foc que a les llars ha de cremar a l’agost per a coure les conserves de tomata, esbargenga i primentons. Ara és lo temps d’entregar al sol tot lo que li pertany: los cossos, les voluntats, los anhels, les temeritats, l’amor i el collons de melanconia que m’agrada viure quan s’acaben les festes d’agost.

El sol en farà un bon ús, de les nostres esperances.

Goethe: ‘Sobre la calima de les onades vaig. Sempre avant, sempre! La pau, lo descans, han volat.’

Gimferrer: ‘Més foc al pit. Més foc al pit. Més foc al pit!’

Lou Reed: ‘La meua ment, darrerament, ha estat obsessionada. Totes les històries s’assemblen. La pluja pareix d’hivern i el sol no la reclama’.

Quin somni m’ha arraconat i arrossegat per vivències que pareixen les pròpies d’un altre home?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!