Solcades

Guaiteu, jo no sóc gens partidari de les teràpies dites alternatives o complementàries o com les vulgueu anomenar i les seues fantasies, però sí que sóc molt partidari de la lliure expressió. Si el present ha de ser lliure (que no ho és en absolut, per cert) significa que les persones hauríem de començar a prendre consciència que l’única llibertat és la que comença per dir el que es vulgue, editar lo que plague, parlar sense filtres del que es vulgue i, en fi, practicar la llibertat sense por a que cap malànima t’amenace o et faça sentir com ell vulgue. Estima com vulgues i digues lo que vulgues. Només faltaria. Però no. Los entesos mos diuen que tal gerent de tal empresa o tal no-sé-qui pot vore lo que escrius i pots tenir problemes. Pos jo m’hi pixo. Jo sóc catòlic, m’agrada el gintònic de Seagrams i n’he passat de tots los colors, a la vida. De suficients colors per haver après que expressar-te en llibertat és un dret que no tothom vol assumir perquè hi ha molts fills de puta i molts covards que poden utilitzar la teua llibertat per a fer de lleponet i fer-te la pell, si calgués. I no. Fixeu-vos que els seguidors de Jesús les diem de l’alçada d’un campanar i només tenim por a mentir o a menysprear el dolor del veí. El dolor real, la ignomínia, al marge dels interessos d’este o de l’altre. Gauiteu, és més senzill fer el pena amb cançons de protesta que cantar les veritats de la vida. És així. Us penseu que els salvapàtries són angelets? Que els solidaris, etc., no tenen prejudicis? Que canten les seues misèries? Ja els tenim tots negres per a adonar-nos que les aparences són això: semblances. Que el sucre és dolç, malgrat paregue sal. I la sal de la vida rau en les veritats que neixen de l’amor al proïsme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!