El cas és que és més senzill cometre el mal que edificar el bé al llarg d’una vida, per la qual cosa hom relativitza el mal, viure amb ressentiment i odi. En canvi, endreçar-se de cara al viure d’acord amb la bonesa sovint implica qüestionar el propi ego i renunciar a moltes faltes propies del nostre temps.
Tots sabem que ningú neix per a vestir sants, però tanmateix hi ha gent que viu des de l’amargor, persones que els fa contents el sofriment dels altres i que es desenvolupen drs de les aparences. Això genera una tristesa en la ment que no es pot dissimular, a banda d’una frustració vital.
Una xica em deia fa uns mesos que ‘les males persones sempre triomfen’, la qual cosa només fa que posar de manifest la seua desconfiança cap al futur, alhora que s’ensabona en un supòsit fals. Qui sempre triomfa és el bé que imposa la pau. Tots sofrim, tots venim a morir, i no hi ha ningú per sobre de l’altre, malgrat el pervers i l’orgullós s’ho pense.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!