Les converses m’agraden, em distreuen, si em provoquen. És a dir, no tinc cap mena d’aversió per les converses insulses i avorrides com un dia sense pa. Però les converses animades, les que des de la meua humil intel•ligència considero intel•ligents, no les acabaria mai.
Això ho saben els tres amics i conversadors habituals amb qui sintonitzo la mar de bé. Compartim coses, però sobretot compartim temps per a xerrar de tot. Sabuts de mena, dos matemàtics, un enginyer agrícola i un arqueòleg és de veres que es poden passar hores i hores, nits senceres a la serena compartint vivències i punts de vista.
Les converses enraonades son una catarsi per a les emocions, potser perquè la nit invita a que les subjectivitats afloren i la recerca de les tres potes al mateix gat provoca que les lectures compartides, les raons insospitades i la fe i la ciència s’estrenyen les mans i a quarts de dues del matí (o de la nit) puguin encendre encara el foc dels artificis. Confeti i serpentina. Rialles. Emocions a flor de pell quan mos adonem que fem algo certament insòlit: Acollir les vides que en un altre temps, potser al matí anterior, pareixien ignorades. I qui diu acollir vides diu acollir raons, ciència i fins i tot filosofia.
Allà al Mirador, a la nostra àgora particular, divisant los camps verdíssims dels tarongers i els blaus de la mar i el cel. Allà hi viuen algunes de les ànimes esgarriades, càndides i enamorades del poble.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!