I
Fa coseta el relativisme i les mesures dels tertulians, la pobresa extrema i les mentalitats que s’omplen la boca anunciant paradigmes nous quan fa mil•lenis que han estat pensats i publicats.
Tanmateix, sóc feliç i la vida ja no em reca gens. Suposo que sóc més lliure que bona persona, però això, als quaranta-quatre, ja no es resol d’una dia per l’altre. En tinc prou en ser com sóc, viure sense aquella por i no dissimular gaire el meu sisè sentit, ni els sentits que em fan imperfecte i culpable fins a la mort.
II
Les millors estrofes sempre són les que relliguen tot el poema. Dos mots ben conjugats i ja ho tindríem. Les cançons són una altra història. Qui conjuga és la veu i una melodia d’aguts col•locats magistralment al pentagrama. I ja ho tindríem.
III
Diuen que cal relativitzar, però quan van maldades no te la jugues. Abans, quan erem ateus o agnòstics, vivíem enganyats i més infeliços, però erem joves. Ah, d’acord, la jovenesa és un grau. Tota la joventut escoltant les bondats de l’estalvi i al final qui estava darrere de tanta patum no eren els pares, sinó la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. ‘Parlem?’ Déu n’hi do, oi?
D’una altra manera la torna seria de traca. Ja no queden folls dels bons. M’he quedat sol, manos. Mos hem quedat sols, germans meus. Diràs que estava cantat, però ara digueu: qui donava un ral per natros? I guaita, carrera, màster, faena de lo meu i una filla, que és la persona que m’estimo sense cap mesura possible.
IV
Sóc feliç, què collons! Estic més bé que bé i tinc la vida assegurada. I la de ma filla. Això fa de mal dir? Relativitzeu. Relativitza les teues coses més sentides, si pots, valent.
Este bloc va a l’ample, no cal dir-ho. Això és així, tampoc vos enganyaré després de tantes entrades: fotografies, poemes, haikus, històries. Avui he penjat la primera entrada ‘crítica’, contra la bruixeria dels nostres dies. O millor: ‘per una observança de la bruixeria dels nostres dies.’
Abans de fer cap al bruixot o la bruixa, assegureu-vos que sap escriure. Ho dic de veres.
V
M’agrada escriure. Escric per passar el ratet. Així, a estall. Estic assegut al Red i fa dos quarts que han arribat uns hooligans del Barça que estan de ‘comiat’ de solter. De Vinaròs. O d’Alcanar. Modernets. Això és així. Celebren que un de la colla es casa. Ara canten ‘Hossanna a dalt del Cel’. I al Cel és on acabarem tots excepte un 7% dels mortals que, segons el dr. Sans Segarra (a qui respecto molt), arribaràn més suats que la resta.
(Jo crec en la ressurrecció i no en la reencarnació.)
En fi. Tots són crits blaugranes i procroates perquè Espanya juga contra Croàcia. I un se casa. I fot-li al gintònic i al whisky-cola. I als Valentins són festes i jo tinc lo cotxe al mecànic i me quedaré a casa, sense anar als bous.
VI
I què? Pos ja està bé. Què hem de dir? Los anys passen i ‘consevol’ dia me pica Jose lo metge i me posa del revés i mig. Això és així. Te passes la vida cavil•lant això i allò i en acabat tot són corrillos cap aquí i cap allà. I al final arribes al Cel i després ressucites. Això és així. Jo no sé si aniré directe al Cel, però jo voldria anar al Cel i penso sincerament que hi aniré.
Perquè relativitzeu tant com vulgueu, que el Mal existeix i actua. És així. Me’l conec bé i me l’han fet reconèixer alguns àngels a la Terra.
VII
Jo xalo amb la meua colla. Jo m’estimo molt los meus amics i m’agrada la xalera. La xalera sana, la del bon riure i el bon rotllo. Hi ha amics que quan s’hi ha d’estar, estan. Per això jo també m’entrego als amics. Per mi és important que els companys de viatge estiguen bé, que siguen feliços, que mos vulguem. Pels amics paga la pena relativitzar. I molt, si cal.
A voltes penso: este bloc meu, a banda dels meus malvats, a qui pot interessar? La pregunta està ben formulada: a qui pot interessar això que escric? I jo estic convençut que algú ho deu llegir i potser se’n riu o potser pensa que estic acabat o coses pitjors. Però la veritat és que jo passo el ratet i au, ja en tinc prou i massa.
VIII
Quan van sortir els blocs tothom en volia un. La majoria duraven poc, val a dir-ho. Aleshores passava allò del ‘no et passos que si ho veu el jefe…’ Que encara passa, és clar. També passava que quan aconseguies una feina que et feia feliç (sic) deixaves de fer-te el valent al bloc. A vore, que no descobrirem la sopa d’all, ara. I els polítics? Aquests ja us ho podeu imaginar: tocar cadira i deixar d’escriure mitges mentides.
El bloc és un container de l’ego i el Solcades no n’és una excepció.
IX
Avant i avant. Avui sopem al txeco. Bo. Bona teca i bona xalera amb los meus: la meua colla.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!