Jo tinc un TOC (des de fa anys molt controlat) i sé que fent-ho saber podria ser que posés en perill la meua situació laboral, fins i tot que algunes persones que aprecio i que ho desconeixen s’allunyin de mi o em mirin d’una altra manera. No puc dir que no m’importe, ni que no m’haja passat mai (potser algun dia en parlaré en detall), però sóc molt conscient que si la persona que em llegeix es sent més abrigada per la meua complicitat, ja haurà valgut la pena d’exposar-ho. Perquè no se’n parla i si se’n parla es fa a mitges, perquè la mala educació en aquesta societat de les aparences encara considera un perill social aquella persona ‘tonteta’, ‘diferent’, ‘sonada’, etc., malgrat les estadístiques i els famosos índexs exposen el contrari.
Avui ha estat el Dia Mundial de la Salut Mental i no voldria dir que jo tinc amics amb un transtorn mental greu: amb esquizofrènia, amb transtorns de la personalitat discapacitants, amb fòbies, amb bipolaritat… De fet podria teixir una llarga llista d’amics i amics dels amics amb alguna malaltia mental. Una llista interminable, com sembla ser que és d’interminable aquest estigma social cap a unes persones amb qui de ben segur tothom compartim escala i bloc, estudis i feina.
A diferència de molts debats que he escoltat avui, jo penso que en bona mesura rau la responsabilitat d’aquest silenci no entre els mitjans de comunicació, sinó entre els propis psiquiatres i psicòlegs clínics. Perquè el sector de la medicina de la ment està col•lapsat, i d’aquest silenci no se’n parla. No en parlen els implicats directes. Si vols tenir un seguiment òptim, una terapia adaptada a les teues necessitats, has d’escurar-te la butxaca, com faig jo i fa la majoria.
I ara podria acabar aquí. No anar més enllà, no buscar més despropòsits, però no ho faré perquè vull recordar que el 60% de la població, en algun moment de la seua vida, ha tingut pensaments de mort més o menys estructurats. Més: la primera causa de mort entre els adolescents i joves és el suïcidi. La primera causa, al nostre entorn.
Tot plegat, per anar pensant i païnt en quina mena de societat mos toca conviure, immersos vulgues o no en aquest sistema on les estadístiques fan saltar pels aires moltes hipocresies edulcorades per la publicitat de tothora mentres la droga corre pels carrers.
Doctors i doctores, alceu també vosaltres la veu. Qualsevol dia és bo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!