Solcades

I

Jugant a cartes vistes, al casalot, vam sentir una certa por. No volíem esdevenir ànimes, no volíem que hom descobrís el nostre amagatall, tampoc volíem que les presències de la nostra ment, de nit, mentres dormíem, comencessin a passejar pels racons i pel jardí. Vas dir: ‘Esta font fa respecte’. Totes les fonts abandonades fan respecte perquè són el símbol de la sofrença, de l’esperança frustrada, del desconsol. Déu meu, morir de set!

II

Però no tot és sinistre i antic. Hi ha la lluna i la seua claror que il•lumina el jardí. Això, vulgues que no, ens colga l’esperit de bons auguris.

III

Amiga, som l’amor d’aquest estiu. Quan arribe el temps d’anar a buscar rovellons a Fredes o Cantavella tu diràs que vols quedar-te al meu costat, però jo qui sap on estaré excavant.

La tardor, enguany, qui sap si em voldrà esporgant oliveres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!