Segons l’església, ara resulta que la pederasta seré jo

  Paraules d’ahir d’un cardenal:

“Muchos psicólogos y muchos psiquiatras han demostrado que no hay
relación entre celibato y pedofilia, pero muchos otros han demostrado,
me han dicho recientemente, que hay relación entre homosexualidad y
pedofilia”.

No sé ni què dir, la veritat.
‘Fàstic’ és queda mooooolt lluny del que em fa sentir aquesta gent…

El buit d’una llibreria que tanca

D’ací a menys d’un mes me’n vaig uns dies a Nova York. I ja m’he començat a planificar què fer i on anar, perquè cada volta que vaig és diferent.

Això sí, la visita a les llibreries no me la treu ningú. O això pensava jo. La Barnes & Noble de Union Square, amb quatre plantes i unes vistes fantàstiques; Strand, la botiga més gran del món de llibres de segona mà, a Broadway i la 12; i l’Oscar Wilde, a Christopher Street.

Aquesta va ser la primera llibreria del món que va vendre narrativa sobre gais i lesbianes. Va obrir el 1967, dos anys abans dels aldarulls d’Stonewall -que es troba, de fet, en la mateixa vorera, unes metres més enllà- que van desencadenar la reivindicació formal de drets per les persones homosexuals.

I ara ha tancat. Me n’acabe d’assabentar, en visitar la web, i m’he quedat descol·locada.

Era una llibreria xicoteta. Amb un personal molt atent, que t’escoltava i et recomanava, que et preguntava des d’on vens, amb aquest accent, i que de seguida veia clar que si t’agradava aquesta o aquella autora, HAVIES DE llegir això altre que acaben de publicar. I ara ja no està.

És cert que els títols que venien ara es poden trobar a Amazon o a qualsevol gran llibreria de NYC. Perquè el tema ja no és tabú (i d’això ens hem d’alegrar), i perquè les petites botigues especialitzades no poden lluitar contra els grans taurons comercials (i d’això jo no me n’alegre gens). I, en aquest cas, em fa l’efecte que hi ha més del segon motiu que del primer.

Se’m farà estrany no poder-hi anar. La desaparició dels símbols sempre em deixa un buit estrany…

Petits somnis per sobreviure: vendre llibres per Sant Jordi

Ara que he acceptat que les grans coses del nostre sistema social no em donaran cap alegria (mireu l’apunt anterior), he decidit que hauré de refugiar-me en les petites coses que sí que em poden aportar alguna cosa positiva.

Els llibres, és clar, n’és una de les imprescindibles.

I enguany, més enllà de llegir-los, he pensat que seria un gran moment per fer realitat un dels meus petits somnis: ajudar a vendre llibres un dia de Sant Jordi. A una botiga o una parada al carrer. Les hores que calga.

Seria, crec, una experiència fantàstica. Esgotadora, segur. Però quan les coses es fan amb ganes…

No coneixereu per un casual els amos d’alguna llibreria que busquen ajudantes voluntarioses per aquell dia, oi?

He perdut la fe

No la catòlica, que aquesta crec que no la vaig tindre mai. La fe en les persones. I en el sistema. I en la justícia.

Mossens de tot el món han abusat de milions de xiquets i per al seu responsable no només sembla que no ha passat res, sinó que els que es queixen ho fan per “fer-li mal”. 

L’alcaldessa de València entra amb les excavadores al Cabanyal, passant-se pel forro el parer del poble i l’ordre del Ministeri de Cultura. Anys de creure en el ‘salvem’, i cada rajola que trenquen ja no es pot salvar.

Polítics que s’han embutxacat milions dels -no ho oblidem- nostres impostos, i encara apel·len a la pressumpció d’inocència, deixant-se dinerets els uns als altres per no passar ni una nit a la garjola.

L’extrema dreta pot inhabilitar un jutge per fer la seua feina (es podrà estar d’acord o no amb les postures de Garzón, però inhabilitar-lo el que li queda de vida professional em sembla una bestialitat… tenint en compte que no es posa en qüestió la legitimitat de, posem per cas, els integrants del constitucional…).

I ves a saber què més veurem en les pròximes hores…

(Amb tot això, ni forces he tingut per dotorejar com ho explica Canal 9. entre d’altres coses, perquè m’ho puc imaginar prou bé).

És aquesta la manera com vull/volem viure? Jo no.
Però no trobe el camí d’eixida.

Al final n’he fet…

Actualització a l’apunt d’ahir:

Vaig trobar un forn on venien llevat del de barreta, em vaig arromangar i voilà, un parell de mones que ja he tastat per esmorzar i que m’acabaré per berenar hui o demà. De pinta no acaben de fer el pes -entre d’altres coses, perquè aquest forn va a la seua, van unflar molt ràpid i no es van socarrar de miracle-, però de sabor estan boníssimes.

Enguany em quede sense mona

Per ara no he tingut temps ni ganes de posar-me a pastar com vaig fer l’any passat (mireu la recepta de la mona de pasqua a la manera de ma uela), i per això em sembla que enguany em quede sense mona.

I quan dic mona, vull dir de les meues, de les de coca i ou (ací em pica, ací em cou…), no les de xocolata amb figuretes dels Simpsons o la Hello Kitty.

Confiava que potser Mercadona en portaria, però no. (Sí que han portat llonganisseta de pasqua, però quan jo vaig anar dimarts ja havia volat tota!).

NOTA 1: Tal i com he anat escrivint se m’han multiplicat les ganes de menjar-ne. Mira que encara m’arromangaré a fer-ne…

NOTA 2: De xicoteta a mi em regalava la mona la meua padrina, que era ma uela Lola. Feia anys que ja no me la comprava, però enguany és el primer que ja no està, i és inevitable no recordar-se’n…

Ai, com de ràpid creixen les criatures

Fa no res eren una llavoreta insignificant, i mira-les, ara ja tenen un grapat de fulles, cada dia més verdes.

L’hort, a la primavera, és un goig.

Ahir em vaig passar quatre hores posant-lo a punt, plantant, trasplantant, aclarint i desbrossant. Una feinada, però la faig tan a gust…

(Això de la foto són espinacs, per si no n’heu vist mai de tan xicotets. També creixen a bon ritme els enciams, els alls -segona tongada ja-, les cebes, els raves, la rúcola i els cogombrets. I la jardinera ‘valenciana’, amb safanòria morada i anficòs!).