Apòstata desficiosa

Tu em vas fer la dona que ara sóc, i sense voler-ho em vas donar la lliçó de vida més gran que he tingut mai. La teua mort, la mort, eixa mort de la que no es parla, com si per no anomenar-la no haguera d’existir, em va fer saber què és la vida. I com vull viure-la. 

I ara, passat el mal insuportable d’haver d’enfrontar la teua absència, comence a poder ser feliç de nou. Portant-te dins, però no com un fre, sinó tot el contrari: com un alé incontenible que se m’escapa pels porus, obrint els ulls a tot el que ve, vivint cada instant i valorant-lo, perquè la vida, al final, són els petits detalls que ens fan sentir bé. 

Amb tu vaig inventar aquell moment bonic que cada dia havia de tenir, i si no el tenia s’havia d’inventar. Ho vam fer des del principi de l’enfermetat i fins a l’últim moment a l’hospital. Encara ara ho faig, cada dia, sense faltar-ne un, i espere no deixar de fer-ho mai. I en fer-ho et sent més a prop. I em sent més viva. 

Et dec això i molt més. Perquè sense tu no seria jo.

I encara ningú no ho ha expressat millor que Martí i Pol.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos, 
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties, 
de tu parlem, però no pas amb pena. 

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge són, des de fa cinc anys, tal dia com hui, el meu homenatge particular…).