Bilbao!

Acabe de tornar de Bilbao, on he passat quatre dies convidada pel festival Zinegoak. He vist pel·lis interessants, i he conegut gent d’allò més amable, de les qui, a més, he pogut aprendre algunes coses de l’àmbit professional.

He gaudit d’una ciutat que s’ha reconvertit i on la qualitat de vida, diuen, no està gens malament. He escoltat l’accent basc… parlant en castellà, perquè gairebé no he sentit ningú parlant-lo pel carrer (una mare i un xiquet, un parell d’homes grans a una plaça, i prou… Bé, i l’he sentit a la pel·li Ander, la primera de temàtica gai que es fa en basc…).

M’ha agradat el Guggenheim, m’he relliscat pel pont de Calatrava i he menjat pinxos.
Típic, tòpic i previsible. I ha plogut. Tots els dies. A tota hora. Cel color gris plom. Una hora, i una altra, i una altra.

Tant, que una cosa m’ha quedat clara: si un dia he desaparegut, no vingueu a buscar-me allà. Jo vull sol!!!

No et toques el melic, que t’eixirà un gat!

Ho sé: l’enunciat no té cap trellat ni evidència científica. Però, coses del cervell infantil, quan t’ho diuen una vegada i una altra, alguna cosa queda. A l’apunt d’ahir vaig recordar les veïnes del pis de baix d’on vaig viure els primers anys de la meua vida a Alcoi. I per això m’ha vingut açò al cap.

Aquelles dues dones, germanes, que ja eren majors quan les vaig conéixer, tenien una obsessió especial amb el melic. O contra el melic, més ben dit. (Per cert, que m’encanta com sona ‘melic’ i m’esmussa escoltar ‘llombrígol’, que és un espant de paraula).

Doncs bé, dia rere dia, sobretot a l’estiu, quan ens ajuntavem al replà de l’escala, que era on més corria l’aire (l’aire condicionat no sabíem el que era, i bé que ens apanyàvem), a jugar a les cartes o al parxís (em van viciar des que vaig aprendre a comptar, als dos anys i mig!), no em deixaven tocar-me el melic.

Que el melic no es toca, que t’eixirà un gat.
I a mi, només de pensar-ho, la idea m’espantava.

Encara hui, em fa no sé què. Ara que la gent es posa piercings i tot, i jo vinga a pensar en el gat aquell que no sé ben bé d’on ha d’eixir…

La classe de costura

Vinc de la meua segona classe de ‘costura de supervivència’ a un centre cívic de Barcelona. Com ho sentiu: classe de costura. Perquè jo més enllà de cosir un botó i ‘solsir’ uns calcetins, poca cosa. I m’he proposat arribar a entrar-me els baixos d’un pantaló.
A veure si puc, perquè a aquest pas…

La primera classe se’n va anar en explicar els estris i, atenció, en aprendre a fer el nus del fil!!! Sí, sí, hi havia gent, i no una ni dues, que no havien fet mai el nus. Impressionant. Hui hem evolucionat a cosir botons. El ‘temari’ inclou canviar cremalleres, fer ullals o cosir una vora. De moment, el més important és que és divertit i em relaxa.

Ara, em resulta ben estrany això de dir ‘me’n vaig a costura’, quasi tan estrany com quan, de xicoteta, era el que em déien les veïnes del pis de baix (Élia i Mariu, les del ‘Globo’, si sou d’Alcoi, igual vos sonen): que vaja bé la costura. I jo no entenia res, perquè on anava era a escola, no a cosir…

I ara, mira per a on, el món a l’inrevés. I mentre jo intente aprendre a posar fil a l’agulla, ma mare s’apunta a anglès i a informàtica.

Com a mínim, és per somriure, no penseu?

Barcelona – Nova York per 300 euros!!!

M’arriba un correu d’aquells d’una web de viatges amb publicitat cridanera, de la que normalment resulta enganyosa i només val per un parell de dies, no inclou taxes ni comissions i al final d’oferta no té res.

Però aquesta vegada no, aquesta vegada era veritat: hi ha vols directes Bcn-NYC per menys de 300 euros per aquest mes i el vinent. Jo ja m’havia fet a la idea d’anar-hi cap al juny, per fer la visita anual a la ciutat. Però la veritat és que aquests bitllets són temptadors… Ai, quin dilema!

Valkiria: not my kind of movie

Doncs això, que no és de les pel·lis que a mi m’agraden.

Vinc del cine, i m’ha sentat bé eixir de casa una estoneta. I la gentada que hi havia!!! Deu ser que en dies de pluja tots fem el mateix…

Però la pel·li, que voleu que vos diga. Aquestes històries en què els bons són tan bons, i volen salvar la humanitat com qui diu, i bla, bla, bla. Entre que no me les crec, que m’importen més aviat poc i que abans de començar ja saps com acaben…

En fi, que no la recomanaria, no.