Amor a primera vista

M’he enamorat. Així de clar. A primera vista i per foto. Només sé qui és son pare i quines mides té, però ja sé que no em decebrà.

Estic segura de què si caiguera en les meues mans, no tardaria ni cinc segons en dir-li-ho ben clar: MacBook Air, t’estime!

Llàstima que l’economia ara mateix no la tinga com per encarregar-lo de manera immediata.

(Per cert, hui fa 15 dies que no fume).

Sostre baix

Segon dia d’aventura immobiliària i catorzé sense fumar (que jo també tinc valor, haver triat un moment com aquest per desenganxar-me de la nicotina!). Després de veure 5 pisos en un dia, comence a ser conscient de la magnitud de la tragèdia. El que jo entenia per "menjador espaiós" és ara un distribuïdor ple de portes on és impossible posar no ja un sofà de tres places, ni tan sols un sillonet per llegir.

Quan diuen "necessita una miqueta de pintura" volen dir que el pis es cau a trossos. I si en posar la mà a la paret se’t queda tacada de blanc i el que te l’ensenya mira cap a una altra banda, sí, és que les parets regalimen humitat.

Però el millor m’ha passat per telèfon. Atenció a la conversa:

– Trucava pel pis del carrer no sé quin.
– Ai, ja l’hem llogat (quantes vegades es pot sentir això en un dia sense tallar-se les venes???).
– I en teniu algun altre semblant?
– Espera, que miro a veure… Mmm… Tu quant medeixes?
– Perdona?
– Sí, que quant medeixes.
D’alt?
– Sí, clar, d’alt (com si fos el més normal, tu, demanar-te les mesures per llogar un pis).
– Doncs… gairebé 1,70.
– Ui, doncs aleshores res, perquè en tinc un moníssim, però els sostres són molt baixets, ha de ser per gent que no arribe a 1,60.

Vos jure que la conversa és certa.

Prodigi arquitectònic

El balanç del primer dia de cerca activa de pis és bastant decebedor. He aconseguit concertar tres visites, i això si d’ara a demà per la vesprada i dimecres al matí, primeres hores lliures que tenien, no els lloga algú altre.

Em fa mal l’orella de les hores que he passat al telèfon. Els ulls de mirar tantes webs. I una mica l’autoestima pel tracte que reps quan dius que el teu pressupost màxim arriba a 750 euros mensuals (això eren 125.000 pessetes, i per una persona sola, em sembla a mi que ja és una barbaritat ben grossa).

Ara, el més fort del dia ha estat trobar aquest anunci d’un pis de 10 m2. Per si desapareix l’enllaç, vos còpie el que diu. Jo estic impressionada. Tot això amb tan poc d’espai. Realment és un prodigi arquitectònic.

"Alquilo mini apartamento.
Todo nuevo!
Con mini baño y mini cocina. Todo en una sola estancia.
Baño con ducha y calentador, estancia con litera y cocina estandar.
10 m2, 400 euros al mes o 150 por semana"

Comence a empaquetar

Continue sense saber quan he de canviar de casa. Ningú no té ni tan sols la decència de comunicar-m’ho de manera amistosa i amb antelació suficient. O sí. Em costa saber com interpretar aquest incòmode silenci.

Però sé el que necessite. I el que necessite és sentir-me viva, mirar endavant, trepitjar amb peu fort, i fer camí. Simbòlicament, hui he aconseguit les primeres caixes de cartró que em permetran emportar-me els objectes i les sensacions que ara encara contenen aquestes parets que, des que he assumit que he de deixar enrere, sent cada vegada més alienes.

Comence a empaquetar, doncs. Tot i que encara no sé on aniré, ni quan serà el trasllat (la setmana que ve? d’ací sis mesos?). Però és la manera més tangible de sentir que estic encetant una nova etapa. I no vull perdre-hi més temps.

32 (i molts més que n’han de vindre!)

Mai no m’ha il·lusionat especialment el dia del meu aniversari. Tampoc és que siga d’aquelles que s’horroritza per canviar de xifra. Simplement, això sí, em costa unes setmanes interioritzar-ho i que m’isca el nou numeret de manera automàtica quan em pregunten l’edat.

Enguany, però, em fa gràcia. Perquè en són 32, que és dos elevat a cinc, i el dos i el cinc són dels meus números preferits. Perquè, com cada any, més que l’1 de gener és hui quan pense que realment comença alguna cosa nova. I en tinc moltes ganes. De coses noves, de vivències, de somriures, de carregar-me d’energia, de tirar endavant, d’anar fent, però no com qui mira la vida passar sinó sentint-la plenament.

Haver arribat a aquest punt és el regal més gran que podria tindre per aquest aniversari.
I pense aprofitar-lo.

P.S.: Nou dies sense fumar. I tot estable, més o menys. Com diu la D., a més, la manca de nicotina et fa sentir-te més riallera. I ja va bé així.

Ja porte una setmana sense fumar!

Perdoneu que estiga monotemàtica, però després de mitja vida (literalment) enganxada a la nicotina, haver deixat de fumar és una de les coses més importants que em podien passar.

I sí, ja porte una setmana. Set dies i set nits. I set moments de després de dinar, i set de després de sopar, i molts de cerveseta i amics que fumen davant de mi, moltes mirades a la màquina de tabac dels bars sense sentir ni fred ni calor, i alguna estona de nerviosisme, tot s’ha de reconéixer.

Com ahir per la vesprada. Solució: vaig decidir que tampoc passaria res si vaig alguna vegada al gimnàs que pague religiosament cada mes i on gairebé no em coneixen. I allà que em vaig encaminar. Vaig fer 50 piscines. Mai no n’havia fet tantes. I una mica de sauna per expulsar toxines. I molt ‘ooommmmm’ per no pensar en el tabac. O per pensar-hi però no caure-hi.

Va funcionar. Veurem com ho porte hui.

132 hores sense fumar

No ho havia previst. Pensava fer-ho en algun moment d’aquest nou any, però no tan de colp. Després de la festa de cap d’any a un paratge espectacular de Lanzarote, em vaig alçar el dia 1, vaig passejar per la platja, vaig esmorzar, em vaig fumar els dos que em quedaven i vaig pensar: ja no fume més.

I dit i fet. Si més no, per ara. Ni una caladeta des d’aleshores, fa ara 132 hores. I anem sumant. M’han ajudat unes bones racions de caramels diversos (els mentos mastegables de sabors variants han estat un descobriment), molta aigua (una mitjana de cinc litres diaris, i no exagere) i, sobretot, els ànims i el suport d’A. i A., i A., les tres persones amb qui he compartit la primera setmana de l’any i que, tot i tindre inicials tan poc originals, són ben especials per a mi.

Ara falta mantindre’m ferma i no caure en la temptació, ni patir gaire amb la tornada als hàbits quotidians sense la cigarreta a la mà. Desitgeu-me sort!